06.03.2020 - 21:50
L’aparició d’Emmanuel Macron ara fa tres anys va ser meteòrica. En qüestió de mesos aconseguia la presidència de l’estat francès, assolia una majoria absoluta de diputats i es convertia en un dels principals dirigents de la Unió Europea.
Tanmateix, el president francès no passa ara mateix pel seu millor moment. Les eleccions municipals, que tenen la primera volta el 15 de març, estaran marcades per la vaga contra la reforma de les pensions, que es prolonga d’ençà de fa setmanes, les protestes dels Armilles Grogues i també per una baixa popularitat de l’executiu.
La votació és especialment transcendent. Un dels motius és que el resultat d’aquestes eleccions i les dinàmiques que s’hi creïn són el punt de partida d’un cicle electoral que continua amb la renovació parcial del senat al setembre, les eleccions departamentals i regionals el 2021 i que finalment acaba amb les presidencials del 2022.
Un macronisme dividit i en hores baixes
Els comicis municipals no són el millor escenari pel partit de Macron, la República En Marxa (LREM). Fundat fa només quatre anys, no ha estat capaç de consolidar una estructura territorial potent i encara és percebut per molta gent com una plataforma parisenca sense implantació local.
Cal afegir que la divisió ideològica i la falta d’estratègia també han suposat un problema greu en la conformació de les llistes. De les cinquanta localitats més poblades de l’estat francès, en tretze hi ha candidatures de membres díscols que diuen representar la formació i que es presenten tot i l’oposició de la direcció, fet que encara debilita més les candidatures oficials del partit.
Les expectatives han obligat a mobilitzar tots els actius, fins l’extrem que el primer ministre, Édouard Philippe, i quatre dels actuals ministres es presenten a les eleccions, tot i que molt probablement no assumiran el càrrec.
Els grans objectius de la formació són els de mantenir Lió, en mans de l’ex-socialista Gérard Collomb, aconseguir el govern municipal de ciutats importants com Estrasburg o Besançon, i especialment el d’apoderar-se de la batllia de París.
Una maniobra que no fructifica
Els prefectes de cada departament en totes les eleccions locals assignen un matís a cada candidatura (esquerra, dreta, extrema dreta…), diferenciat de l’etiqueta política que tria cada llista, amb l’objectiu de permetre de fer una anàlisi dels resultats electorals.
En aquest context, el ministre d’interior francès, Christophe Castaner feia una maniobra per a intentar camuflar els resultats i en una circular eximia de donar perfil en els municipis de menys de nou mil habitants, quan habitualment el límit es posava als tres mil cinc-cents. El canvi hauria fet el 95% dels municipis de l’estat francès i la meitat dels votants, justament dels municipis on LREM té menys força, no haguessin estat comptabilitzats. Això hauria fet que, per exemple, només s’hagués tingut en compte el vot de vuit dels dos-cents vint-i-sis municipis de Catalunya Nord o tres dels tres-cents seixanta de Còrsega.
Finalment, el Consell d’Estat francès (última instància de la jurisdicció administrativa) va revocar la modificació i va obligar a mantenir el llindar de tres mil cinc-cents habitants. L’argument va ser que no es podia aplicar, excloent una part de les localitats i els votants, si l’objectiu era realment el d’informar els ciutadans dels resultats electorals.
París: el gran termòmetre polític
Malgrat els mals resultats que puguin haver-hi en conjunt, París és el centre de poder i la ciutat més gran de l’estat francès, i el resultat allà serà un indicador de l’èxit o fracàs de les diferents formacions polítiques.
En teoria, la ciutat és en els darrers anys un bastió del macronisme. El partit es va imposar amb claredat en les eleccions europees (33%), en la primera ronda de les presidencials (35%) i sobretot en la segona volta, quan va assolir el 90% dels vots contra Marine Le Pen. Tanmateix, les possibilitats de victòria s’han reduït considerablement arran de la renúncia com a candidat de l’ex-portaveu del govern Benjamin Griveaux, després de la difusió d’un vídeo sexual seu. La substituta és Agnès Buzyn, ministre de sanitat fins ara, que els sondejos situen a la tercera posició.
També hi ha una candidatura dissident dins de LREM, del matemàtic Cédric Villani. Després de mesos de neutralitat, el comitè del partit va triar a dit Griveaux, fet que no va acceptar Villani i després de ser exclòs del partit, ha mantingut la llista. Està al límit de passar a la segona volta, tenint en compte que accedeixen les candidatures que assoleixen el 10% dels vots.
Els Republicans també tenen bones expectatives a la capital; van ser primera força en la primera volta el 2014 (com a UMP) i ara torna a encapçalar els sondatges, amb l’ex-ministra Rachida Dati com a cap de llista i amb un important suport popular.
Finalment, l’actual batllessa Anne Hidalgo pugna per a repetir un altre sexenni. La socialista ha relegat les sigles i amb la plataforma París en Comú ha ampliat el suport amb elements centristes i ecologistes; el missatge principal de campanya és el de fer una transformació verda de la ciutat i limitar la circulació dels cotxes. La capacitat de confluir amb els ecologistes de l’EÉLV i l’actitud del LREM en la segona volta marcarà el desenllaç electoral, en unes eleccions on la primera força obté automàticament la majoria absoluta dels regidors.
Entre l’esfondrament i la renovació
Les eleccions són especialment importants pels socialistes i els Republicans, tradicionalment els dos grans partits de la política francesa. Després de quedar relegats en les eleccions presidencials, legislatives i europees, la capacitat de mantenir les grans batllies i el poder local pot ser la diferència entre la recuperació i la descomposició total.
Els Republicans van patir una desfeta a les europees (8%), fins i tot per darrere dels ecologistes. El partit governa en quinze de les quaranta-dues ciutats de més de cent mil habitants de l’estat francès i batallarà per a conservar ciutats clau com Perpinyà, Bordèu, Marselha, Niça o Tolosa de Llenguadoc. Per la seva part, el Partit Socialista, que governa en dotze de les ciutats de més de cent mil, vol mantenir París, Lilla, Rennes o Nantes; i en canvi, ho tindrà més complicat en ciutats on no es presenta el batlle sortint a la reelecció, com a Rouen o Estrasburg.
Un mal resultat dels socialistes pot provocar una descomposició a les files de la formació, tenint en compte que hi ha diverses alternatives com LREM, els Verds o el partit Génération.s, de Benoît Hamon.
Cal remarcar que el càrrec de batlle té un prestigi molt elevat a l’estat francès, però en canvi no ha tingut una renovació. Dos terços dels batlles sortints tenen més de seixanta anys i un 83% són homes.
Els partits, a la conquesta de grans ciutats
El descens dels dos grans partits i les baixes expectatives del macronisme fan que la resta de formacions puguin guanyar a localitats a què no havien aspirat fins ara. El partit de Marine Le Pen, actualment tan sols governa en deu municipis de nou mil habitants i té poca fortalesa en l’àmbit local, amb algunes excepcions al nord i a l’arc mediterrani. L’objectiu serà de mantenir ciutats com ara Besers (76.000 hab.), Frejús (52.000) o Hénin-Beaumont (26.000); però sobretot d’apoderar-se d’una ciutat més de cent mil habitants, i tots els esforços s’han centrat en Perpinyà.
Perpinyà, en campanya electoral: entre la continuïtat, la renovació i l’ascens de l’extrema dreta
Per una altra banda, la França Insubmisa també té una presència local feble, però ha seguit una política de pactes consistent a formar part de coalicions ciutadanes en ciutats com ara Montpeller, Nantes, Perpinyà i Niça. El partit que pot obtenir una millora més gran és Europa Ecologia – Els Verds (EÉLV), que ha multiplicat les candidatures i, a més de mantenir Grenoble, aspira a la batllia de ciutats com ara Lió, Tolosa de Llenguadoc, Besançon o Bordeu.
El resultat pot transcendir l’àmbit municipal, perquè hi ha diversos dirigents que proposen un candidat únic per a tota l’esquerra a les presidencials. El resultat d’aquesta setmana que ve de segur que ja pot marcar les futures coalicions i el pes que hi tindrà cada partit. Els ecologistes han estat històricament els socis minoritaris dels socialistes, però ara estan disposats a disputar l’hegemonia de l’espai.
