Acte d'homenatge a Muriel Casals (fotografia: VilaWeb).

Un paranimf ple com en les grans ocasions rep les principals autoritats del país amb un aplaudiment llarg i sonor. És un dijous qualsevol, poc més d’un any després de la mort de Muriel Casals. Però Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Oriol Junqueras i Raül Romeva entren pel passadís central de la sala més noble de la Universitat de Barcelona amb el públic, que l’omple de gom a gom, dempeus. Després d’una salutació institucional de la Universitat, Lluís Llach i Sílvia Bel donen la benvinguda just quan Marta Rovira i Jordi Turull han deixat una rosa en una cadira buida que presidirà l’acte de cap a cap. Membres del govern, diputats de Junts pel Sí i representants de més partits, personalitats diverses i molta gent que va guiar-se pel somriure –i la mirada cristal·lina– de la Muriel s’hi apleguen per recordar-la i donar-li les gràcies per la feina feta i per l’herència ben aprofitada.

Germà Bel a l’acte d’homenatge a Muriel Casals (fotografia: VilaWeb).

Llach i Bel, que presenten l’acte amb sensibilitat i molt sentit de l’humor, anuncien el primer ponent: Germà Bel. ‘Bona tarda, benvinguts a casa. Aquesta és també la meva casa’, diu el diputat i professor d’Economia. ‘Hi ha una nota que m’agradaria destacar de la Muriel Casals’, comença dient, amb una referència al sentit d’economista de Casals, que tenia una gran preocupació per la desigualtat. Bel diu que aquesta preocupació és compartida per la resta d’economistes de les files de Junts pel Sí, un fet que el feia ‘sentir molt proper a la Muriel’. Bel recorda que ‘la Muriel tenia una presència robusta amb un tarannà encantador’ i afirma: ‘Ella va ser sempre una oportunitat d’aprendre.’ Conclou: ‘I encara ho és.’

Bel i Llach presenten ara Josep Maria Forné, que fou candidat per Lleida. Compartien despatx al parlament i havien estat també companys de junta a Òmnium. Forné ha de recitar el poema ‘Cançó a Mahalta’ de Màrius Torres. Aquell que diu ‘corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels’. Abans de dir-lo, vol recordar i reivindicar dues expressions que feia servir sovint la Muriel: ‘Parlar a cor què vols’, cosa que va aconseguir amb ella, i ‘Gràcies per ser-hi’, la manera com tancava ella els seus missatges i correus. ‘Jo també et vull dir gràcies per ser-hi’, diu Forné.

«Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.
I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.»

Oriol Junqueras i Raül Romeva a l’acte d’homenatge a Muriel Casals (fotografia: VilaWeb).

Ara és el torn de Raül Romeva. Sílvia Bel el presenta amb una aportació tendra i descarada de Llach: ‘I molt guapo…’, ‘Molt i molt guapo…’, ‘És un acte per la Muriel? Doncs guapíssim!’ L’aplaudiment del públic serveix a Romeva per a recompondre’s i caminar cap al faristol. I parla de les lliçons d’estètica de la Muriel. ‘No només física, sinó humana i moral’, diu. I recorda com la va conèixer quan n’era estudiant d’economia a la UAB. ‘Tenia un rigor molt estricte’, recorda el conseller i cap de llista de Junts pel Sí, que afegeix dues o tres qualitats més de la seva companya d’aventura: ‘És inqüestionable que la Muriel tenia honestedat i se li reconeixia. I encara hi ha una tercera qualitat: la gran voluntat o obsessió de sumar. Era una persona que sumava, volia sumar i exigia a la resta que també sumés.’ Rigor, honestedat i voluntat de sumar… faltava una quarta qualitat: la tendresa. Romeva recorda aquella fotografia que van fer-los abraçats en una mobilització d’Onze de Setembre. ‘La vaig emmarcar i la vaig posar al meu despatx des del primer moment’, explica. ‘La tendresa que ens va donar a mi i a molta gent’, afegeix: ‘I, evidentment, un somriure.’

Sílvia Bel presenta ara una amiga seva. Que compartien amb la Muriel i el Llach. Núria Picas. En Llach explica que li va trucar fa uns dies per proposar-li de parlar a l’acte. Que no va contestar. Al cap d’una estona, va rebre un missatge seu demanant perdó i explicant que corria 52 quilòmetres. ‘El seu exemple ens pot ajudar a pujar muntanyes molt altes.’ La corredora de muntanya recorda en el seu parlament el dinar que van fer al parlament ‘amb la Muriel, el Lluís, la Sílvia, la Carme…’ Explica que li va regalar el seu llibre, Córrer per ser lliures. I en llegeix un fragment sobre les muntanyes més boniques… una pedra preciosa, no d’aquelles que es compren amb molts diners… La muntanya, diu Picas, per deixar-se conquerir no demana diners, demana que t’hi lliuris… que la conquereixis tu. I acaba: ‘La Muriel veia el nostre país com un dels més bonics del món. A mesura que l’escalava, en veia tots els rostres. No és la llibertat que ens ha de conquerir a nosaltres, sinó nosaltres que l’hem de conquerir. Moltes gràcies Muriel, som el somni.’

Oriol Junqueras a l’acte d’homenatge a Muriel Casals (fotografia: VilaWeb).

I ara és Oriol Junqueras qui ha de prendre la paraula. Sílvia Bel i Lluís Llach recuperen el punt d’humor: ‘Ja li has dit que havia de ser breu? Li has dit que no podia parlar del Vaticà, d’economia, del xinès…?’ Ja són moltes intervencions i tothom comença a conèixer les debilitats del vice-president. ‘No m’han dit que hagués de ser breu… però accepto el mandat dels presentadors’, diu Junqueras entomant la broma. I explica que de jove, quan mirava d’obrir-se pas ‘en el complex món universitari’, va tenir la sort de topar amb la Muriel, que el va ajudar en el seu aterratge a la Facultat d’Economia. Que la va retrobar també més endavant quan presentava un programa d’entrevistes a Ràdio Sant Cugat. I més endavant, quan ella es va posar al capdavant d’Òmnium i de les grans mobilitzacions d’aquests últims anys. El seu exemple, diu Junqueras, ens portarà a celebrar aviat una nova república catalana.

Llach i Bel presenten ara sense paraules –tan sols amb un gest– Montserrat Carulla. Una reverència. I la conviden a recitar ‘Ara mateix’ de Miquel Martí i Pol. Abans de començar, Carulla mira els assistents, mira els presentadors, i diu: ‘És fantàstic aquest sentit de l’humor que tenim nosaltres, és fantàstic.’

«Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar.

[…]

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

[…]

Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.»

Carme Forcadell a l’acte d’homenatge a Muriel Casals (fotografia: VilaWeb).

I ara és la companya de batalla de Muriel qui prendrà la paraula. La presidenta del parlament, Carme Forcadell: ‘Estic una mica emocionada. Muriel, la teva absència ens dol. Et trobem a faltar. Trobem a faltar aquells moments. Continuem sentint la teva pèrdua. Continuem amb tots els projectes, lluites i causes que vas defensar. Són molts, però podem resumir-los amb la causa de la llibertat.’ Forcadell dóna les gràcies a la Muriel: ‘Ens vas regalar el teu exemple. Ens has llegat la teva manera de ser i fer. La bonhomia, el coratge, el sentit de lluita i la voluntat de viure. Ens vas ensenyar que es podia liderar una revolta ciutadana amb un somriure.’ I més emocionada: ‘Hem comptat amb el teu dolç record i amb el teu exemple. Ferms com una roca, treballant per la llibertat. Com tu voldries, com tu faries. Mantenim viu el teu somriure revolucionari. No perseguirem el somni, el viurem. Tu ho vas dir: nosaltres som el somni. Gràcies, Muriel. Companya, mestra, amiga.’

Arriba el moment més delicat del vespre. Sílvia Bel es posa a recitar la lletra de ‘Vida’, una cançó de Lluís Llach.

«Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.»

I Llach s’hi afegeix amb el piano de fons, primer, i cantant, després…

«M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara… vida, vida!»

L’emoció s’estén per tot el paranimf. La veu de Llach fa vibrar les parets de l’auditori.

«Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.»

Escolteu aquest moment ací:

El silenci complet dels assistents esdevé un aplaudiment formidable sense gairebé adonar-nos-en. I ara ha de prendre la paraula el president de la Generalitat. Carles Puigdemont ho fa i es dirigeix a Llach: ‘Lluís, això no es fa. Jo només ho puc empitjorar. Havíem acabat molt bé.’ Certament, semblava un gran final. Però Puigdemont en sap i domina aquesta mena de situacions. Continua parlant a Lluís Llach: ‘T’agraeixo aquest moment màgic que has dedicat a la Muriel. Som aquí gràcies a la Muriel. Vaig ser testimoni de la gestació de Junts pel Sí. Tots en tenim un tros, del relat. I aquest relat té un moment en què Muriel Casals hi participa activament, no sempre de manera feliç, però sí abocada. La vam veure patir molt quan la legislatura no arrencava. I la vam veure emocionada, i ens vam abraçar, ara com a president, perquè finalment podíem fer real allò que havíem proposat quan anàvem pels pobles de Catalunya demanant el vot per convertir-nos en un estat independent.’

Carles Puigdemont a l’acte d’homenatge a Muriel Casals (fotografia: VilaWeb).

Puigdemont diu: ‘Hem arribat fins aquí gràcies a ella.’ I afegeix: ‘Ara ja fa un any que és morta. Però hem arribat fins aquí gràcies a ella.’ El president explica que Casals feia una tasca de lligar aquest ‘allioli’ que és Junts pel Sí. I torna a parlar a Llach: ‘T’hem vist com el marmessor de la Muriel…’ Aquí, Llach s’emociona de valent. Tanca els ulls. I aguanta les paraules de Puigdemont com pot. ‘M’atreveixo a pensar que n’ets conscient. I diria que, si en cap moment has arribat més lluny del que era d’esperar, és per això.’

I acaba fent valer allò que anomena ‘el capteniment Muriel’: ‘Si nosaltres fallem, les persones que ens han portat aquí sí que tindran dret d’inhabilitar-nos. Tots els membres de govern sabem per què som aquí. I si mai tenim dubtes, sabem que hem de tenir el capteniment Muriel. Davant la provocació, la passió desbordada i la injustícia, ironia, serenor, persistència, resiliència… Aquest és el capteniment Muriel. És el que ens farà guanyadors. Si hem arribat fins aquí, és perquè estem guanyant.’ Un aplaudiment enorme interromp el discurs, que acaba: ‘El dia que guanyem brindarem per la Muriel.’

En una pantalla gegant, arrenca el discurs de Muriel Casals al Concert per la Llibertat del Camp Nou. ‘Nosaltres som el somni.’ Canten ‘Els segadors’. I l’aplaudiment final es converteix en un crit d’independència com mai no han sentit les parets del Paranimf de la Universitat de Barcelona. S’ha acabat l’acte. Però la Muriel se’n va dins els caps i els cors de cadascun dels qui hi han estat. I de molta més gent que l’ha estimat.

Ací podeu veure l’acte sencer:

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]