Tinc a les mans la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, perquè d’aquí a pocs dies, el 17 de març, s’estrenarà als cinemes una versió que n’ha fet Agustí Villaronga. L’obra és escrita amb una brillantor que impressiona. Quedes xocat de tanta literatura que desplega. Et fa sentir què és trobar-se enmig d’una guerra, et fa entendre molts aspectes de la guerra del 1936. I així, en la primera part del llibre, coneixem en Lluís, que a través de les cartes que escriu al seu germà, va relatant els fets que li succeeixen en els diferents pobles del front d’Aragó al llarg del 1937. En especial, el que s’esdevé en el poble d’Olivel de la Virgen (Estercuel, en la realitat) i què és capaç d’arribar a fer pel desig irrefrenable que sent per una dona significada del poble. I també coneixem el seu amic Juli Soleràs, que ja ho era, d’amic, abans de la guerra, un personatge tan extraordinari com sòrdid, de monòlegs impagables.

El fet és que aquesta primera part de la novel·la s’esdevé sobretot al poble d’Olivel de la Virgen. En Lluís hi passarà uns intensos mesos de juliol i agost. Després anirà al front i entrarà en combat, fins al 15 d’octubre, que el tornem a trobar a Olivel, malalt, amb angines i a quaranta de febre. I aquí s’haurà de quedar uns dies per recuperar-se, mentre els seus companys de batalló tornen a ser mobilitzats.

A l’octubre, aquesta terra aragonesa es tenyeix de lila: és l’època de la collita del safrà, un cultiu important i necessari per a les famílies d’aquells pobles. I ho és tant, d’important, que en Lluís, que s’ha quedat sol, sense els companys, quan surt de casa per fer un passeig pels voltants d’Olivel, no es pot estar d’explicar-nos aquest moment de la vida d’aquella gent. És un fragment que ens mostra les virtuts literàries de Joan Sales i la manera com la literatura es pot fer seu un paisatge. La versió del llibre que tinc a les mans és la tercera edició del setembre del 1969, que encara no és la definitiva.

Diu:

«Els veïns estan atrafegats amb la collita del safrà, que ha resultat molt bona. Els carrers del poble apareixen entapissats de pètals; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall. El seu perfum, no tan intens, però semblant al de les roses, es respira a totes les entrades. Vells i criatures, homes i dones, s’hi estan asseguts en cadires baixes amb grans coves a dreta i esquerra; de l’un treuen les flors, n’arrenquen els pistils vermells que col·loquen a l’altre i tiren els pètals violats que no serveixen de res. Després torraran aquells pistils i la pols seca és el safrà, que val el seu pes en or; la veritable riquesa d’Olivel.»

«Quan m’assec en algun paratge prop del riu, veig passar milers i milers de pètals; n’hi ha tants que a indrets el riu en queda tot cobert i fa un efecte molt estrany: un riu de color violaci.»

«El perfum de la flor de safrà acaba obsessionant; i no sé gaire per què, em fa pensar en ella.»

(…)

«¿És que l’aire d’Olivel té alguna cosa que puja al cap? ¿Per què m’hi he de sentir tan bé? Els mil matisos de la tardor, els vols dels ocells que emigren, les fulles que cauen, la remor d’aigües del riu, tot sembla que digui: “No deixis fugir els teus anys millors, no viuràs dues vegades; els teus instants corren cap al no-res com aquests pètals de safrà que el Parral [el riu] arrossega… ¡els teus instants, que podrien ser meravellosos!” Per un sol instant de glòria jo ho donaria tot.»

(Joan Sales, Incerta glòria)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]