L’any 1977, el país vivia un moment de canvi: s’havia abolit la censura, el carrer es recuperava com a espai de llibertat, diversos col·lectius lluitaven pels seus drets… En aquest context, Ventura Pons va decidir fer el seu primer film. Va ser Ocaña. Retrat intermitent, un documentari que fa un perfil intimista del pintor i activista LGTB José Pérez Ocaña i, de passada, retrata la Barcelona postfranquista. El film, que va competir en alguns dels festivals europeus més coneguts, com ara Cannes o la Berlinale, celebra aquest vespre el quarantè aniversari amb una projecció especial als cinemes Texas.

Amb motiu d’aquesta efemèride, Ventura Pons ha filmat una introducció en què explica els motius que el van portar a decantar-se per aquest tema. Recorda que es va topar amb l’artista i el seu seguici per casualitat passejant per la Rambla i que la seva personalitat el va impactar molt. Però lluny de fer una obra d’escàndol, cosa ben fàcil amb el tema proposat, el director va preferir fer un retrat intimista d’un personatge molt creatiu: ‘D’Ocaña, m’interessava més el subconscient que no pas la cosa aparent, i és això que vaig voler expressar’ explica Pons.

 

Per això, en el film, es prescindeix de tot preciosisme estilístic, perquè, aplicat al món marginal que hi apareix, hauria estat una imposició abusiva de l’estètica del poder. També és filmat seguint una estructura que intercala el relat de la vida de l’artista amb la reconstrucció de les seves visions: ‘Ocaña, a casa, ens parla de la seva vida i, a la vegada, amb intermitències, veiem el món que mana del seu subconscient’, recorda el director. El resultat, segons Ventura Pons, és un retrat d’Ocaña que facilita que l’espectador se senti part del procés de la història.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]