El 16 d’abril, Turquia farà un referèndum sobre la proposta de reforma constitucional del president Recep Tayyip Erdogan. La reforma constitucional pretén transformar l’actual règim parlamentari en un règim fortament presidencialista, on el cap d’estat (actualment Erdogan) també ho seria del govern, amb àmplies competències discrecionals per sobre del legislatiu i el judicial. Entre aquestes competències, hi hauria les de nomenar un gruix important dels membres de la judicatura o decretar estats d’emergència.

L’oposició hi veu un salt qualitatiu important cap a un sistema autoritari amb molt poques garanties, i les organitzacions de drets humans alerten que es pot generalitzar un règim d’excepció permanent per a dotar de cuirassa constitucional una vulneració sistemàtica de drets civils, humans i polítics en nom d’un concepte ambigu de seguretat nacional.

El govern ha prohibit de publicar cap enquesta. Les que circulen secretament indiquen un empat o, fins i tot, una lleugera victòria del no, un revés absolut per a Erdogan. Per als kurds, que han estat el blanc de la política de tensió nacional d’Erdogan els dos darrers anys, tant si guanya el sí com si guanya el no, el panorama és negre. I es preparen, resignadament, per a la guerra que vindrà tot seguit.

Ús electoral de la por
Fa dos anys que a Turquia s’ha instaurat, de facto, l’estat d’emergència nacional. D’ençà de les eleccions del 2015, Turquia ha entrat de ple en una escalada de tensió interna i repressió, que sumades a la conflictivitat de la zona, porten el país a una inestabilitat preocupant. El 7 de juny de 2015 Erdogan encarava les eleccions generals com un passeig triomfal cap a una majoria qualificada a la Gran Assemblea Nacional Turca que li permetés de reformar l’estat al voltant de la seva figura. Les urnes, però, no van donar la majoria absoluta al seu partit (l’islamonacionalista Partit de la Justícia i el Desenvolupament) i cap dels altres partits que havia aconseguit superar la barrera electoral del 10% per a entrar al parlament no va voler pactar-hi. Ni els ultranacionalistes del Partit del Moviment Nacionalista (MHP), ni els kemalistes del Partit Republicà del Poble (CHP) ni, per descomptat, l’esquerra pro-kurda del Partit Democràtic dels Pobles (HDP).

Erdogan va optar per motivar els esdeveniments necessaris que el fessin guanyar en unes segones eleccions, les de l’1 de novembre. I va agitar l’espantall del tradicional enemic intern de Turquia, els kurds, alhora que va augmentar la retòrica contra els omnipresents enemics externs de la nació. Un recurs que el nacionalisme turc manté sempre viu: l’estat d’alerta nacional permanent. El juliol del 2015, Erdogan va donar per trencat el procés de pau amb la guerrilla del PKK i va llançar una ofensiva militar a gran escala contra les zones controlades per les milícies kurdes.

Ofensiva a les muntanyes (contra la guerrilla) i macroatemptats misteriosos a les ciutats. El 5 de juny, una bomba enmig d’un míting de l’HDP va fer cinc víctimes a Diyarbakir, la capital kurda. El 20 de juliol, una altra bomba es va endur 35 joves turcs d’esquerres a la ciutat de Suruç, fronterera amb Kobane, on es dirigien per tasques de solidaritat. El 10 d’octubre, un altre atemptat sense reivindicar va matar 109 manifestants kurds contra la guerra, a Ankara.

Provocar un ressorgiment del conflicte kurd va esdevenir una prioritat d’estat: les guerrilles kurdes a Síria, les famoses YPG, ja tenien sota control 500 km de frontera amb Turquia, i guanyaven més i més terreny a Estat Islàmic. L’aliança secreta als quatre vents d’Erdogan amb Estat Islàmic –armes i protecció a canvi de liquidar els kurds– havia fracassat simbòlicament a Kobane i feia aigües per totes bandes. Però tant o més greu que les YPG va ser el resultat històric a Turquia de la coalició electoral HDP, confluència de la important esquerra kurda amb altres esquerres d’àmbit estatal i que el juny va depassar de llarg la barrera electoral anti-minoria kurda i va obtenir un 13% dels vots, és a dir 6 milions de vots i 80 seients. Un rècord històric. Per a alguns, un risc per a la seguretat i la unitat nacional.

L’1 de novembre, després de setmanes de bombes, morts i combats al Kurdistan, el partit d’Erdogan va guanyar la desitjada majoria absoluta. Per als qui vam ser observadors electorals a la primera i la segona volta de les eleccions, la diferència va ser notable. A la segona convocatòria no vam poder entrar a cap col·legi, la policia ens seguia en cotxes de paisà, la participació va ser molt menor, i la presència militar a les entrades dels col·legis era aclaparadora. El juny, els joves kurds anaven a votar amb samarretes de Kobane o de l’Amedspor, el club de futbol que du els colors de la bandera kurda prohibida. El novembre, les cares eren llargues i els vestits, discrets. I pocs joves van acostar-se als col·legis, que semblaven controls de l’exèrcit. Per raons de seguretat dels votants, a les àrees rurals del Kurdistan van concentrar els col·legis a les capitals, i d’aquesta manera es van estalviar molts vots kurds.

La política de la por per la via de la guerra interna havia donat fruits i Erdogan es va vendre com un salvador de la unitat i de la seguretat del país. I aquesta és una droga que enganxa. Fer ús del conflicte per vendre’s com a salvador; és a dir, canviar mort, patiment i por per adhesió popular és una medicina que ràpidament enganxa quan es prova i funciona. Però que porta, inevitablement, a règims de terror i dictadura.

L’hegemonia electoral kurda obtinguda al Kurdistan, sumada a la gratuïta ofensiva militar turca, va fer que el moviment kurd declarés l’autonomia democràtica a diferents ciutats que eren especialment assetjades per la policia i l’exèrcit. Cizre, Idil, Yüksekova, Lice, Silvan, Silopi, Sirnak, Geber, Nusaybin i el barri vell de Diyarbakir van ser escenaris de combats i d’una destrucció i crueltat poc imaginable uns mesos abans. Centenars de joves militants van ser morts. Prop d’un miler de civils, també, molts d’ells, cremats vius als refugis on s’amagaven. Les ciutats destruïdes, derruïdes i aplanades. 700.000 kurds van perdre casa seva de manera temporal o definitiva i van passar a engruixir el nombre de refugiats kurds. En aquest clima, el març del 2016 el Newroz, la festa nacional kurda, es va celebrar envoltada de controls i tanques de seguretat. La gent tenia por dels atemptats, de la policia i de l’extrema destrucció mostrada per l’exèrcit. L’èxit electoral dels kurds, afegit a la derrota momentània d’Erdogan, els havia sortit car, molt car, als qui sempre paguen els plats trencats.

L’estiu del 2016, encara amb setges militars d’extrema violència sobre diverses ciutats kurdes de Turquia, es va esdevenir un fet encara avui no gaire ben explicat. Diverses seccions de l’exèrcit van sortir de dia al carrer en una temptativa caòtica de cop d’estat. Les versions més plausibles diuen que els colpistes van haver d’avançar precipitadament el cop d’estat, davant de les intencions d’Erdogan de fer relleus importants al capdavant de l’exèrcit. Però encara no ha quedat clar quins sectors de l’exèrcit eren darrere del cop. Sí que és clar que Erdogan l’atribueix al seu soci Fetullah Gülen, líder d’una espècie de confraria o moviment espiritual i polític amb àmplies xarxes caritatives i una forta i creixent penetració en les estructures de l’estat. La purga contra el moviment de Futllah Gülen es va emportar uns 150.000 funcionaris acomiadats, amb especial incidència en la justícia i les universitats, el 70% dels mitjans de comunicació clausurats i uns 40.000 detinguts. La suposada purga contra l’ex-aliat del govern va ser aprofitada per a purgar també tota mena de professors i periodistes d’esquerres i kurds. L’operació de repressió massiva potser va deixar en segon pla una política d’eliminació de totes les expressions democràtiques i civils del moviment kurd. Avui dia, 86 dels 106 ajuntaments governats pels kurds han estat clausurats, alguns dels quals tancats físicament amb formigó, i els seus alcaldes i regidors, molts a la presó, han estat reemplaçats per delegats del govern central. El balanç contra el moviment polític kurd és de 6.000 detinguts, la major part encara a la presó. El novembre passat, en un sol dia, es van clausurar pràcticament totes les associacions civils kurdes, des del poderós moviment de dones kurdes fins al moviment per la llengua i les associacions de teatre kurdes. Cal aturar-se un moment per entendre la dimensió de la repressió política: els dos líders i diputats de l’HDP, Selahattin Demirtas i Fidan Yuksekdag, són a la presó, juntament amb tretze diputats més. I alcaldes de grans metròpolis com Van o Diyarbakir, també. Per quin delicte, exactament?

A Turquia s’ha fet la nit en pocs mesos. Només el brutal cop d’estat del General Kenan Evren el 12 de setembre de 1980 supera en virulència repressiva l’autocop d’estat d’Erdogan. Perquè una cosa és clara, fos qui fos qui organitzés el fallit cop d’estat militar, a Turquia hi ha hagut de facto un cop d’estat, acompanyat d’un estat d’excepció permanent, perpetrat pel govern.

Cap a la substitució del kemalisme
Erdogan no camina a les palpentes. Després de quinze anys de gestionar amb èxit l’economia del país i de reformar algunes institucions claus del kemalisme com l’exèrcit i el laïcisme, Erdogan busca refundar la ideologia base de la república. Mai abans les multituds no havien onejat banderes turques amb la cara d’algú que no fos Mustafà Kemal Atatürk, el pare de la República de Turquia. Molts consensos kemalistes han saltat per l’aire. Les elits tradicionals kemalistes s’han vist desplaçades dels habituals llocs de poder. I l’entrada a la guerra de Síria, el passat agost, és en realitat una estocada de mort a un dels principis del nacionalisme kemalista: dins del país, tot; fora del país, res. Erdogan va reconfigurant les bases ideològiques de la República de Turquia, i recuperant una part de la geopolítica otomana. Tampoc no és casual, doncs, que s’erigeixi en més d’una ocasió com a portaveu dels musulmans, justament com feia l’Imperi Otomà, el darrer imperi que es considerava califat. Com el veí Putin, Erdogan no és únicament un primer ministre o president de la República. És un líder fort que sent la missió de reconfigurar el seu país i intervenir a primera línia de la geopolítica.

I Europa?
Algú es preguntarà com és que Europa no ha fet ni ha dit res davant d’aquesta construcció en directe d’un estat totalitari. La resposta es troba en bona part en l”operació refugiats’ d’Erdogan. Cansat de rebre allaus de refugiats sirians mentre era apartat de les negociacions pel repartiment de Síria, Erdogan va obrir les fronteres nacionals cap a Europa als prop de tres milions de refugiats que alberga Turquia. Amb tota la raó del món, segurament. La crisi espiritual, política i policial que va generar l’allau de refugiats sobre una Europa en crisi (econòmica, política i d’identitat) va fer que els governs europeus no assumissin pas el seu paper humanitari, sinó que busquessin una solució ràpida, pagable amb diners i que amagués el drama i la vergonya moral envers els refugiats. La negociació amb Turquia no va pivotar entorn dels 3.000 o als 6.000 milions d’euros de bestreta. Les condicions de Turquia eren de carta blanca a la seva política interna i de reassignació de quotes d’influència al seu hinterland, Síria i Irac, principalment. I una darrera petició: que els mitjans europeus i internacionals no parlessin de què passa dins de Turquia. Especialment de la guerra kurda. I això, és ben clar que ho han aconseguit.

Un referèndum lose-lose per als kurds i per a la democràcia a Turquia
Era necessari fer aquest periple pel darrer any i mig a Turquia per poder entendre el joc de suma zero que és el referèndum del 16 d’abril. Si les enquestes clandestines que circulen tenen raó i el no va amb un lleuger avantatge, és fàcil d’entendre que el govern turc hagi activat el front de l’enemic exterior i s’hagi encarat a diversos governs europeus. Aquesta setmana mateix, en l’escalada discursiva contra Europa, Erdogan ha afirmat en un míting a Denizli que Holanda, Suïssa, Alemanya i Dinamarca no eren democràcies, entre més sentències amenaçadores que busquen mobilitzar el sentiment patriòtic turc, dins del país i entre l’enorme diàspora turca a Europa. Però tot fa pensar que el resultat serà ajustat, i que es decantaria lleugerament cap al no. I els kurds temen la pitjor reacció.

Si guanya el sí, Erdogan tindrà carta blanca per a construir una autocràcia especialment perjudicial per a la regió kurda, amb un poder total d’excepció militar que es pot traduir de seguida en un acarnissament violent o judicial contra la societat política kurda. Finalment, deuen pensar que quaranta anys de conflicte són molts, i si no se’ls pot guanyar militarment –i quan es juga democràticament, guanyen els kurds– es pot intentar guanyar eliminant-los de la societat civil.

Però si guanya el no, la lectura primera dels resultats és fàcil. És el diferencial de vots al Kurdistan, on hi haurà un vot massiu, si no unànime, pel no, fet que tomba la reforma d’Erdogan. Una altra vegada, l’enemic intern que vol destruir i desestabilitzar Turquia. Erdogan ha promès –més aviat, amenaçat– que si perd, plega. Però és un recurs agitador més. Si perd, algú pagarà els plats trencats de la derrota. Tants si és que sí com si és que no, al Kurdistan uns es preparen per a la guerra i uns altres fan les maletes i van emigrant, davant dels temps foscos que es pronostiquen al país.

Certament, és complicat de veure ara mateix un desllorigador pluralista i democràtic a la situació de pre-conflicte intern a Turquia. Erdogan ha abusat de la droga de la tensió interna per buscar adhesions en nom de la seguretat nacional. I ja són molts els sectors socials turcs que han rebut. Han rebut els kurds, els d’esquerres, els islamistes de Gülen, els del CHP i fins i tot els sectors ultranacionalistes. El vot del no és divers, efectivament. Però tampoc no és menys cert que la caiguda d’Erdogan podria dur Turquia a un escenari immediat d’efectiva divisió interna. Tot i que és evident que la seva permanència també hi porta.

El paper dels kurds en el futur immediat
El projecte kurd d’aquests últims deu anys no ha estat l’independentista en l’objectiu polític, ni el militar en el mitjà. Els kurds de Turquia han tingut com a objectiu polític la reforma democràtica de Turquia i l’establiment d’un estat de les autonomies, i els mitjans usats han estat principalment el de les àmplies aliances a Turquia amb sectors d’esquerres i democràtics, la participació electoral massiva i la construcció d’una societat civil en tots els camps, des de l’art fins a la defensa dels drets humans, des del feminisme fins a la defensa de la natura.

Els darrers dos anys, l’objectiu polític d’Erdogan ha estat dur els kurds a l’anterior estratègia de guerra, clandestinitat i objectius maximalistes. I aquest és un terreny on els kurds saben que tenen les de perdre: els anys noranta van ser una lliçó de l’enorme capacitat de destrucció i crueltat de l’estat turc, que van deixar la regió kurda de Turquia devastada.

Els kurds tenen cada vegada menys raons per a creure en un mínim restabliment del joc democràtic a Turquia, i molts arguments per a considerar impossible cap entesa. Però si Erdogan no atura la seqüència de tensió interna que va generant a Turquia, és probable que d’aquí a un temps el rebutgi la societat turca mateixa, fortament dividida, i que els kurds puguin jugar en el camp constructiu i democràtic una carta important de recomposició pluralista de la República de Turquia. I si la crisi interna a Turquia és prou forta, qui sap, potser defensar una àmplia autonomia o la independència. En tot cas, vénen mesos durs per als kurds i fóra bo que no els deixem sols. A Turquia, com a Síria, són l’esperança democràtica i progressista.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]