L’elecció del líder del PSPV i el pròxim congrés d’aquest partit posen el País Valencià en una cruïlla determinant. No hi ha mai dos processos idèntics, però el que passa a València comença a tenir coincidències serioses amb el que va passar i passa a Barcelona.

En el cas concret del PSPV, l’enfrontament entre Ximo Puig i la direcció espanyola del PSOE és un afer important. Puig, per raons de química personal i per a saldar comptes pendents, es va posicionar al costat de Susana Díaz en les passades primàries socialistes. La reacció de Sánchez, que ja no s’entenia gens amb el president de la Generalitat Valenciana, va ser muntar una candidatura per a disputar-li el lideratge del partit i, amb això, ha obligat Puig a fer moviments per a allunyar-se’n més encara. Moviments que només pot fer en la línia del pacte del Botànic i refermant la seua posició valencianista. En aquest sentit, el suport explícit que li han donat aquesta setmana tot de personalitats nacionalistes, moltes de les quals gens pròximes al PSPV, és una declaració d’intencions. El PSPV, per això, es troba en una cruïlla determinant, que pot ser-ho també per al conjunt del país. Anecdòticament, però significativa, la victòria de Ximo Puig va ser rebuda a la seu socialista de València amb crits de ‘País Valencià! País Valencià!’

La victòria de les forces progressistes en les eleccions va tenir molt a veure amb la resistència que va fer el nacionalisme valencià durant els anys durs del PP. Compromís hi té un paper clau i tot indica que n’hi tindrà més. Podem va optar per un perfil baix, sense entrar al govern, i pateix cada dia més, corcat per divisions internes i pel desconcert general que envolta el projecte sempre erràtic de Pablo Iglesias. I, per primera vegada, els valencians ens trobem amb un Partit Socialista que no és pura sucursal sinó que sembla que comença a entendre que hi ha una oposició inevitable entre el projecte nacional espanyol i la realitat valenciana. Si això es consolida, les males relacions entre el PSPV i el PSOE poden ser un dels detonants d’un canvi de rumb del País Valencià, del qual ja hi ha molts indicis.

El maltractament econòmic i de les infrastructures, un poc com a tot arreu, ha estat el desencadenant d’aquest canvi de mentalitat inesperat al País Valencià. Avui, tothom ja és conscient que ser espanyol és car. Molt car. I, en aquesta conscienciació, l’actual govern valencià hi ha tingut un paper determinant. D’una altra banda, la pressió espanyolista causa continus incidents lingüístics que comencen a irritar cercles que es troben més enllà dels habituals. I la normalitat amb què es viu un sistema de partits diferent del sistema espanyol per la presència poderosa de Compromís a Madrid ja canvia la manera d’entendre la relació amb l’estat espanyol. La normalització de les relacions amb el Principat i les Illes també és un canvi d’unes dimensions considerables, malgrat la seua lentitud i malgrat la timidesa amb què s’enfoca, per exemple, la reciprocitat televisiva.

Quan, en resposta al suport del valencianisme, Ximo Puig diu que cal que el projecte polític del PSPV vaja més enllà del partit, en realitat fa una proposta que només pot tenir com a base l’extensió i l’ampliació del valencianisme polític. I si aquesta ampliació s’ha de fer amb l’oposició del PSOE i contra l’aparell central del PSOE, inevitablement, es reforçaran el reconeixement nacional del País Valencià i les conseqüències polítiques que això puga comportar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]