La publicació al diari Público dels enregistraments en què se sent com conspiren el ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya és un escàndol polític d’una dimensió colossal. Única. Han estat enxampats en una cinta discutint quina seria la manera millor d’inventar-se acusacions de corrupció contra ERC i CDC. El director d’aquesta institució, dependent del Parlament de Catalunya, ha dit que ell sempre es reunia amb tothom i que investigava allò que li demanàs tothom. Però, escoltant les cintes, és ben evident que ni fa una reunió normal ni investiga res en concret. Fan política tots dos. I, concretament, De Alfonso posa la institució que presideix al servei d’allò que el ministre li demana: trobar el que siga, i com siga, per a involucrar polítics independentistes en el que siga.

Sobre això, hi ha alguns detalls de la cinta que són difícils de passar per alt. Per exemple, quan el cap de l’Oficina Antifrau diu al ministre, com qui no diu res, que en l’època del govern tripartit hi va haver unes ‘puntes’ en les subvencions, però que no els pot fer servir contra Esquerra perquè són allà on governava el PSC. I ja està. No passa res. Ni l’un ni l’altre no opinen que calga investigar el PSC. I, com és fàcil de comprovar, no s’ha investigat mai el PSC de res, en aquest àmbit.

I afegim-hi encara irregularitats més que notables i que en qualsevol país implicarien la dimissió immediata de tots dos, com ara el tràfic de dossiers entre la UDEF, l’Oficina Antifrau i el Grup Planeta o el fet que el cap de l’Oficina Antifrau de la Generalitat passe, tot sol·lícit, al ministre d’Interior d’Espanya informació confidencial, que porta dins el seu maletí. Adéu a tots els principis d’independència institucional, de dret a la privadesa i de lleialtat als ciutadans!

El fet és d’una gravetat monumental que reclama accions polítiques contundents i immediates. És evident que el Parlament de Catalunya ha de destituir sense cap mirament el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya i també és evident que Fernández Díaz hauria de plegar del ministeri, cosa que no crec que passe, tanmateix. No crec que passe avui, tot i que ja veurem si passa demà o despús-demà, perquè tot fa pensar que Público té un autèntic arsenal de converses a les mans i el farà servir.

Finalment, aquesta és una prova excepcional de l’estat que tenim. No únicament no tenim aquell estat neutral amb tots els seus ciutadans a què hauríem d’aspirar. Sinó que tenim un estat trampós, un estat delinqüent, que fa servir totes les clavegueres, sense cap rubor ni prevenció democràtica, contra el projecte polític legítim d’una part important dels ciutadans i contra dos partits legals que formen part del govern de Catalunya. Això és Espanya. Literalment. I això és el que de debò és molt gros i molt greu.

PS. Amadeu Abril ha fet una piulada que, convenientment traduïda del llenguatge de twitter, em sembla la descripció precisa del que passa: ‘No és un escàndol; és la constatació que per a una democràcia no hi ha prou amb un estat de dret i el sufragi universal. També calen demòcrates.’ Doncs això.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]