El preu de no tenir, per exemple, Twitter

  • El poder no necessita Twitter, les xarxes socials, perquè té eines de sobres per a fer penetrar el seu missatge

VilaWeb

Ja fa temps que hi ha un rum-rum intens contra les xarxes socials, especialment entre alguns sectors polítics. I aquestes darreres hores sembla haver cristal·litzat en fets quan una batllessa ha aconseguit que tothom torne a parlar d’ella anunciant que tanca el seu compte d’aquesta xarxa social. Mentrestant ha continuat la campanya i, per exemple, l’ex-director de l’ex-diari de referència s’ha prodigat en diverses publicacions –fins i tot digitals!– fent declaracions apocalíptiques sobre les conseqüències de l’ús, i del mal ús, de les xarxes socials i d’internet.

Com passa gairebé sempre, tothom té una part de raó en la controvèrsia. És difícil de negar que la participació a internet té problemes, en suscita i de vegades molesta o origina efectes indesitjats, inclosa la desinformació i l’engany.

Això és així, sens dubte, i de vegades tots els qui som sotmesos a l’escrutini públic hem arribat a pensar si té trellat de participar en aquest joc desigual i haver d’aguantar la mala educació, si no la mala fe, d’alguna gent. Que ni de bon tros és tota però que és especialment irritant.

Tanmateix, la pregunta és quina alternativa se’ns proposa. Quin seria el preu, per exemple, de no tenir Twitter. No pas que aquesta persona o aquella no tingués Twitter, sinó quin seria el preu col·lectiu que no existissen les xarxes socials.

I permeteu-me que explique la resposta amb una anècdota. Estiu del 1992, just abans dels Jocs Olímpics. Ràtzia contra l’independentisme. Detencions i tortures a dojo. Malgrat tot, i en contra de tots, un grup de gent organitza un gran acte en suport dels detinguts al Palau de la Música de Barcelona. Pugen a l’escenari tres dels detinguts, Toni Infante, Oriol Martí i Carles Bonaventura, i al seu costat hi ha Josep Benet, que llegeix un manifest contra les tortures de què són objecte; Francesc Ferrer i Gironès, aleshores senador pel PSC; Josep Miró i Ardèvol (CiU); Àngel Colom (ERC); Lluís Maria Xirinacs; i August Gil Matamala. No representen els seus partits, hi són a títol individual, però no són noms menors, més aviat són noms notables i és significatiu que facen costat als qui la major part de la premsa presenta com a “terroristes”, així pel boc gros. Tanmateix, ni aquell dia ni l’endemà, amb ben petites excepcions, els mateixos mitjans diuen res de l’acte. Res de res. Ni els partits, incòmodes amb els seus franctiradors, consideren necessari de pronunciar-s’hi.

Aquest és el preu de no tenir internet ni xarxes socials: la censura. Que una cosa així puga passar i puga ser silenciada.

A tots ens agradaria viure en un món perfecte, és clar. On tot fos com ens agradaria que fos. Perfecte, elegant, inspirador. Però la vida consisteix a triar gairebé sempre entre imperfeccions, mirant d’acostar-se tant com siga possible a l’estat que tu consideraries ideal. Que a mi m’agradaria que la gent fos més amable i respectuosa? Sí, m’agradaria molt. Que voldria que no manipulassen tant les coses que escric, aquells qui ho fan, i que no tinguessen tan mala bava contra una persona que solament intenta de fer avançar cada dia la seua societat? Sí. Que em molesta aquesta cosa d’estar sempre a mercè d’un inquisidor o altre, a mercè d’aquells que es creuen amb el dret de dir com he d’escriure, què he d’escriure o quina intenció –intenció que jo no sé, però ells sí– amague rere allò que escric? Sens dubte.

Però, escolteu, entre aguantar això i ofegar-me en el silenci, jo no en tinc cap dubte. El poder no necessita Twitter, les xarxes socials, perquè té eines de sobres per a fer penetrar el seu missatge i és lògic que el moleste compartir aquest privilegi amb la gent normal i corrent. Per a tots els altres, benvingudes siguen les molèsties…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any