Josep E. Escribano (el Tempir): ‘En política lingüística la prudència és un mal aliat’

  • El president del Tempir parla sobre llengua, sobre valencianitat i sobre el decret del plurilingüisme

VilaWeb
Roger Cassany
14.02.2017 - 02:00

‘El decret del plurilingüisme no cohesiona prou els valencians ni és garantia d’igualtat d’oportunitats.’ Amb aquesta contundència s’expressa Josep Enric Escribano, president de l’associació cultural El Tempir, d’Elx, sobre el decret aprovat fa pocs dies pel govern valencià. Els nivells de llengua opcionals per als centres, la manca de regulació de l’exempció de l’estudi de la llengua en determinats territoris, els períodes d’aplicació i, en definitiva, la ‘falta de garantia de competència en les dues llengües acabada l’etapa escolar’ són l’origen de la crítica al nou decret promogut per la conselleria d’Educació. Però amb Escribano parlem també de què vol dir ser del sud, de ser frontera i de quina manera aquest sud s’expressa, es reivindica i se sent part del país. ‘Cal recuperar l’orgull i l’autoestima de ser valencià’, diu. I avisa: ‘Al sud tenim les coses clares perquè juguem contra el temps.’

Entitats cíviques de tot el país, inclosa el Tempir, van fer demandes i esmenes concretes al decret de plurilingüisme que s’acaba d’aprovar. En la redacció final s’hi han inclòs aquestes demandes?
—En el decret que s’ha aprovat no hi ha modificacions significatives respecte de l’original. Les esmenes que s’han fet des de diversos àmbits, inclosos nosaltres, des del sud, malauradament no han entrat en el decret. Quan es va presentar l’esborrany del decret ja vam dir que el decret de plurilingüisme no ajudava a cohesionar socialment els valencians. I encara ho pensem. El decret aprovat no és el nostre decret, no és el model de decret que pensem que siga necessari ara.

Per què?
—Perquè no garanteix que tot l’alumnat acabe essent competent en les dues llengües, valencià i castellà. Hi ha massa nivells opcionals i els centres poden escollir els nivells de valencià que imparteixen. Hi pot haver centres que apliquen un programa plurilingüístic en castellà i, de valencià, trien per exemple un nivell bàsic dos. Els alumnes que facen un bàsic dos saben perfectament que quan acaben l’etapa d’escolarització obligatòria no seran competents en les dues llengües. Nosaltres volem un sistema que garantisca que  tot l’alumnat siga competent en les dues llengües quan acabe l’escola. A banda, pensem que el període d’aplicació és excessivament llarg. No tenim tant de temps. El decret és dissenyat suposant que en les pròximes eleccions tornen a guanyar els partits que governen; però què passarà si en les pròximes eleccions guanyen els altres, és a dir, el PP?

Un dels arguments que defensa la conselleria pel que fa als terminis d’aplicació és que cal formar els professors. Què en penseu?
—Efectivament, assegurar la competència en llengua valenciana als professors no és fàcil. Però imagineu-vos en anglès. És un problema, cert. Anar lents per no angoixar el professorat pot ser un argument. Però és que la societat civil sempre va davant i demana d’anar més ràpid. En política lingüística la prudència és un mal aliat. Pose Elx d’exemple: ací s’hi viu, parlant en general i fredament, una situació d’indiferència lingüística, però si tinguérem un ajuntament que fera una aposta clara pel valencià, la població segurament bascularia cap al valencià, entre altres coses, per exemple, perquè som l’única ciutat del País Valencià que té tota la retolació urbana només en valencià, des de fa més de dues dècades. La gent ho ha assumit i fins i tot quan el PP va intentar llevar-ho la gent va fer pressió i es va aturar. La societat està molt més preparada que no sembla, sense oblidar, cert, que al País Valencià a cada contrada la problemàtica és diferent. Però una cosa no treu l’altra. Pense que no és moment de ser tan cautelós.

No sou l’única entitat que considera el decret massa prudent. Per què penseu que ha estat tan prudent la conselleria?
—Pense que el decret ix dels equilibris polítics del moment que vivim. Crec que hi ha equilibris entre els partits que governen i equilibris interns de cada partit. També crec que el decret és molt cautelós perquè vol evitar una resposta contrària per part de la societat. Però nosaltres pensem que, davant del bloc del no, que sempre serà ‘no’, cal ser més agosarats i presentar un decret que realment ens permeta superar els efectes del pseudo-plurilingüisme del PP i garantir que tots els joves tinguen competència real en les dues llengües. I encara una altra qüestió no resolta en el decret és l’exempció. He parlat amb alguns professors i fins i tot directors del Baix Segura que demanen que s’elimine l’exempció de l’estudi del valencià. En definitiva, si el que vols és cohesionar el país de Vinaròs a Oriola, ser prudent i cautelós no té sentit perquè tampoc no tenim els noranta minuts del partit i els canvis socials i demogràfics són molt ràpids. Entenc la cautela, però qui no s’arrisca no pisca. Nosaltres no hem variat la nostra posició, governara qui governara, i continuarem defensant aquesta mateixa posició governe qui governe. Al remat volem que els nostres drets lingüístics siguen garantits i que l’escola garantisca que tots els joves siguen competents en totes dues llengües. Si no, ens passarem la vida demanant una competència lingüística a la gent en funció del càrrec que ocupa. Si de base ho resolem potser ja no caldrà demanar competències lingüístiques a qui haja passat per l’escola del país. El sistema ha de ser un engranatge que funcione des del principi i des de baix. El que no podem fer és anar col·locant pedaços.

El decret del plurilingüisme no cohesiona prou els valencians ni és garantia d’igualtat d’oportunitats

Parleu de l’exempció de l’estudi del valencià en alguns territoris. Com es podia millorar el decret en aquest aspecte?
—La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià preveu que alguns territoris, aquells considerats de predomini lingüístic castellà, puguen restar exempts de l’estudi de la matèria de valencià. Però allò que va nàixer amb un caràcter purament puntual i excepcional, ha esdevingut de caràcter general en algunes comarques. Al Baix  Segura, per exemple, territori valencianoparlant històric, hi ha alumnat que no rep en cap moment cap forma d’estudi ni en valencià ni del valencià. Pel que fa al decret demanàvem que si no hi havia la voluntat política o prou vots per a canviar la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, que és el que caldria, en el decret calia haver especificat i regulat que l’exempció fóra realment puntual i excepcional. Aquí hi ha un cercle viciós i perillós que cal trencar. Un alumne del Baix Segura diu: jo no faig valencià a l’ESO perquè al Baix Segura no cal, no l’estudie al batxillerat perquè em pot perjudicar a la nota d’accés a la universitat, no faig classes en valencià a la universitat perquè m’és més còmode en castellà, però quan vull treballar a l’administració o en algun altre lloc on em demanen competències en valencià, com que no l’he estudiat abans, és una imposició. La sensació és que acaba essent una imposició. I aquest problema és molt important, sobretot si parlem de cohesió social en el país. La por de llevar l’exempció pot ser comprensible, però sovint el que hi ha és desconeixement de la comarca. Per exemple, la problemàtica de l’exempció a Requena i Utiel no és la mateixa que al Baix Segura. Socialment són diferents i tenen matisos. Cal conèixer el territori.

Hi ha elements positius en el decret?
—Sí, certament. El que hem dit no vol dir que el decret no tinga punts positius. Per exemple, qui haja fet un avançat dos podrà obtindre un B2 en anglès i el C1 en valencià. Això és bo, sense haver passat per escoles d’idiomes ni per la Junta Qualificadora de Coneixement del Valencià. També és positiu el fet d’associar l’ensenyament del valencià amb l’anglès. Això és una jugada bona perquè incentiva. També és bo, almenys a priori –ja veurem d’on surt el finançament–, el pla de formació per al professorat. Però malgrat aquestes millores en molts aspectes, continuem pensant que no cohesiona prou els valencians perquè no és garantia de competència en les dues llengües al final de l’escola ni és garantia d’igualtat d’oportunitats.

Apel·lem a l’autoestima de ser del sud i a l’autoestima de ser valencians

El Tempir sempre ha promogut la valencianitat al sud i des del sud, amb la llengua com a element principal. La campanya ‘Magrada el valencià’, per exemple, va ser un èxit sobretot perquè promovia l’orgull de ser valencià a ciutats com Oriola o Torrevella.
—Nosaltres pensem que per a construir país cal fer un projecte de valencianitat amb un discurs il·lusionador. Un projecte que faça que ser valencià siga positiu i, en el cas del sud, que faça que no s’haja de mirar constantment a l’altre costat, cap a Múrcia. Aquella campanya venia a dir ‘som sud, som valencians’ de manera rotunda i clara com potser no s’havia fet mai amb el mateix impacte. Apel·lem a l’autoestima de ser del sud i a l’autoestima de ser valencians. I això és molt important. En definitiva, som del sud perquè hi ha un nord. Aquella campanya va servir per a això. Però per a fer això cal que ser valencià siga positiu, més positiu que mirar cap a altres bandes. Perquè ha de voler dir una bona atenció a les persones, amb hospitals i ensenyament de qualitat, etc. I dins el paquet que s’ofereix, la llengua hi ha de ser com un element cohesionador. Si el que es fa és construir escoles i hospitals sense ànima, sense projecte de valencianitat, amb tots els respectes per a tots els territoris, és el mateix que et pots trobar a qualsevol altra comunitat autònoma. I aleshores la temptació d’una part del sud de mirar cap a Múrcia, per exemple, pot tenir sentit. Cal que el projecte de modernització del país tinga ànima i, en aquesta ànima, la llengua és molt important. El projecte de modernització del País Valencià no és gens incompatible amb el projecte de valencianitat, al contrari. Però si la Generalitat construeix sense ànima, aquell aspecte d’identitat referencial que no cobreix la Generalitat el cobrirà una altra entitat.

Per exemple, quina?
—Doncs la Diputació d’Alacant, per exemple, amb un projecte d’identitat que divergeix del projecte de valencianitat. Que amb quin projecte d’identitat per part de la Diputació d’Alacant? Doncs amb un projecte identitari d’alacantinitat, que és construït com a subaltern de l’espanyolitat.

El nou govern valencià camina, però camina lent

El nou govern valencià fa bé aquesta funció que demaneu per al projecte de valencianitat?
—D’una banda, cal entendre que quan el nou govern va entrar a les conselleries i va trobar el que va trobar, després de vint anys d’inèrcies, no era gens fàcil. Hi havia una gran feina a desmuntar tot el que hi havia. Ara també hem d’entendre que mentrestant cal caminar. El nou govern valencià camina, sí. Si pensem que camina massa a poc a poc? Sí. Que hauria de fer passos més contundents? Doncs també. Se’ls ha votat per fer un gran canvi. Se’ls ha votat perquè siguen el revulsiu al cap de vint anys de ‘desvalencianitat’, de projecte fallit, de corrupció… Cal reconèixer que el nou govern camina, però també cal dir que camina a una velocitat lenta, precisament perquè la societat civil els demana que vagen més de pressa. I si ho demana la societat és segurament perquè tots ens adonem que no tenim tot el temps del món.

Per què és important no cedir en la llengua?
—Perquè en el projecte de valencianitat, la valencianitat és molt plural. Tu pots tenir com a primera llengua el castellà, el xinès o l’anglès, i això s’ha de respectar, només faltaria, no hi ha una única manera de ser valencià. Però l’eix que cohesiona i que fa de pal de paller d’aquest projecte ha de ser el valencià, d’aquesta manera ens autoreferenciem com a valencians i donem una viabilitat  a la llengua. Des del punt de vista del sud aquest eix és encara més fonamental i no és incompatible amb els trets individuals de cadascú ni amb un projecte de modernització del país, va tot lligat. No dic que al Baix Segura, de sobte, tots comencen a parlar en valencià i abandonen el castellà, no és res de tot això: diem que el Baix Segura ha de recuperar l’orgull i l’autoestima de ser valencià. I per a fer-ho pot ser molt útil que abracen el valencià com a segona llengua, perquè ha de ser la llengua que ens ha de permetre cohesionar-nos i comunicar-nos. Però atenció, parlem del Baix Segura com a exemple, però de ‘Baixos Segura’ n’hi ha molts a tot el País Valencià, i també a Catalunya, fins i tot dins de cada ciutat n’hi pot haver més d’un, en un barri o en un altre.

Al sud tenim les coses clares perquè juguem contra el temps

Sovint hi ha la sensació que és des del sud des d’on es tiba més la corda en favor de la llengua…
—Bé, cal tenir en compte que ací al sud el debat de la valencianitat es viu de manera molt més descarnada. No és guarnit per un discurs de valencianisme regionalista de caire blaver. Aquí no es discuteix pràcticament la unitat de la llengua. No és qüestió de si és català o valencià. Aquí és o castellà o valencià. Es tracta de defensar els drets lingüístics per no diluir-nos. Per tant, la defensa és més aferrissada, i encara més tenint en compte que som frontera. Un dels problemes que tenim els valencians és que hem d’aprendre a conèixer-nos els uns als altres. I això val també per a tot el país lingüístic, incloent-hi Catalunya i les Illes. Conèixer-nos millor trenca prejudicis, ens uneix i ens cohesiona. A vegades em diuen que tinc les coses molt clares, però és que al sud tenim les coses clares perquè juguem contra el temps.

Precisament el Tempir heu realitzat i promogut recentment el documentari Ser a la frontera sud, que ha estat considerat colpidor per alguns, necessari per uns altres i pessimista per alguns altres… Quin era l’objectiu del documentari?

Documentari íntegre ‘Ser a la frontera sud’

—Al cap de tres dècades de la Llei d’Ús i d’Ensenyament del Valencià i d’un entramat cívic que ací al sud ha treballat tots aquests anys per la normalització de la llengua, el documental vol ser un manera d’explicar-nos a nosaltres mateixos i d’explicar als altres quina és la situació actual per a continuar treballant. És una manera d’aturar-nos, de fer un retrat i un balanç per a poder decidir quines accions podem emprendre ara. I com a metàfora de la valencianitat el documental utilitza una carxofa, en què l’essència de la valencianitat és el cor, però és un cor que té moltes fulles, molta diversitat. I a més s’utilitza una carxofa perquè curiosament té un paper molt important al Baix Segura i també a Benicarló, que és a l’altre extrem del País Valencià. No vol donar respostes, és un exercici d’introspecció. Hi ha gent que el veu massa pessimista, sí, però jo crec que senzillament és un retrat que vol ser fidel a la realitat i que s’ha de llegir des d’un altre àmbit.

No hem d'ensenyar una llengua, hem de transmetre l'estima per la llengua

Des de quin altre àmbit?
—El fet cert és que tant al País Valencià com m’imagine que passa igual a Catalunya i a les Illes, la gent necessita missatges que donen esperança, que ens facen ser positius, per a poder continuar treballant i alenant enmig del panorama polític que tenim. La societat necessita, en el terreny lingüístic, ja no dic nacional, missatges positius en el sentit que anem avançant i que hi ha partida. I jo crec que sí, que hi ha partida, però que al País Valencià no ens podem refiar. El documental és colpidor i per alguns pessimista perquè és un retrat que vol ser fidel a la realitat, però en canvi pense que és esperançador perquè mostra que les noves generacions, les persones que avui tenen menys de quaranta anys, no són com les anteriors. Aquests joves poden mostrar indiferència vers la llengua, però en cap cas rebuig. Això vol dir que en aquest temps d’autonomia, des que va entrar en vigor l’estatut d’autonomia valencià, ha anat canviant les coses, molt lentament, segurament no amb el ritme que nosaltres voldríem, però indica que malgrat que no tenim tot el temps del món tenim un jovent que està disposat a fer seva la llengua. Jo sóc professor i pense que el deure del professor de valencià és d’incentivar l’ús social del valencià. Pense que a vegades ens fixem massa en la gramàtica. A l’aula no hem d’ensenyar una llengua, hem de transmetre l’estima per la llengua. I quan els joves veuen que hi ha una altra oferta cultural en valencià i en tot el domini lingüístic català descobreixen un món i una altra manera de desenvolupar vida i inquietuds, sense que siga excloent amb la que ja coneixen. El xoc que tenen els joves del sud quan descobreixen i s’obren a tot el que els pot oferir la llengua és normal, però quan ho descobreixen no la rebutgen, al contrari. I aquest és el canvi i l’esperança.

Necessitem mitjans de comunicació en la nostra llengua i amb tots els accents

És possible aquesta esperança sense RTVV i sense TV3?
—La televisió és bàsica perquè és la manera de fer arribar la llengua a tot el territori. És la manera de sentir-se referenciat i identificat, amb una persona del Maestrat, per exemple, si la mirem des del sud. Necessitem un mitjà en què ens puguem reconèixer tots. Aquest mitjà de comunicació, que hauria de ser RTVV, ha de remar a favor de la construcció social del país i a favor de la normalització lingüística. És imprescindible. I en aquest sentit no podem renunciar tampoc a rebre altres televisions del nostre domini lingüístic, com TV3 o IB3. Hem de crear un espai català de comunicació, on hi haja totes les televisions en la nostra llengua i amb tots els accents. A vegades es nega la unitat de la llengua per ignorància. Rebre uns altres accents de la teua llengua és el millor remei contra aquesta ignorància. O algú dubta que la llengua i l’accent de Sevilla no siga igualment espanyol? Però de la mateixa manera em pregunte: com és possible que enguany haja estat l’any de Caterina Albert i al País Valencià no se n’haja dit res? Caterina Albert forma part de la nostra cultura, del nostre patrimoni i de la nostra literatura, encara que siga de l’Escala. És tan nostra com Alcover o com Ponç Pons de Menorca. De la mateixa manera que Baixauli forma part de la cultura d’un barceloní. A l’Argentina celebren el Quixot, oi? Necessitem normalitzar el país, fer un país normal, i per això, sí, necessitem mitjans de comunicació en la nostra llengua i amb tots els accents. Per exemple, el fet de no tenir una televisió aquests darrers tres anys, fa que hi haja molta gent que cresca sense una opció lingüística a la televisió en valencià.

Recentment també hi ha hagut un acord per a la Llei de Competència Lingüística en la Funció Pública. Què en penseu?
—Home, el primer que em pregunte és per què en el Pacte del Botànic no s’han establert les directrius del nou govern en matèria de política lingüística. Caldria preguntar-ho a ells, però potser és perquè és un tema que incomoda. Crec que hauria estat fonamental perquè la població tindria una idea de com anirien les coses i perquè allò que es pacta abans de governar esdevé compromís i cal complir-ho. Era una oportunitat d’or per a dir que la competència lingüística era necessària, sense cap exempció i sense terminis excessivament llargs. I tornem a les prudències i als acomplexaments. Si fórem un país normal no faria falta fer cap llei de competència lingüística, però no som un país normal. El que caldria és que des de l’escola la llengua pròpia del país fóra una cosa normal i no discutir constantment si és una imposició o no. Allà on alguns veuen imposició, jo hi veig igualtat lingüística. Allà on alguns veuen aïllament, jo hi veig cohesió social. Per exemple, l’exempció d’aquesta llei que s’ha fet per a l’àmbit de la sanitat és perillosa i cal estar atents perquè efectivament siga una exempció puntual i excepcional.

Per acabar: des del País Valencià i des del sud en particular, com es percep el procés polític que viu Catalunya?
—Nosaltres ens hem adherit a la campanya de la Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià perquè és una pura qüestió de democràcia. Cadascú ha de poder triar allò que vol ser en el futur. I jo crec que des del valencianisme, encara que no ho diguen, tenen un ull molt posat a tot el que passa a Catalunya. Qui més qui menys té clar que el que passe a Catalunya ens repercutirà de manera directa o no tan directa, però tindrà efectes en el País Valencià, segur. Mentiria si et diguera que no estem atents a tot el que passa a Catalunya.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any