El moment ho és tot

  • «Simplement, les coses s'han de fer quan cal fer-les, s'han de fer de pressa, s'han de fer bé. I s'han de fer de manera que no desperten dubtes. »

Redacció
31.05.2016 - 22:00
Actualització: 01.06.2016 - 00:08
VilaWeb

Ja vaig avisar fa dies que retornava a la lectura dels clàssics del situacionisme italià. Recordeu: les situacions són allò que és en realitat revolucionari. Però recordeu-ne la conseqüència: per això mateix el moment ho és tot.

La reflexió i el recordatori vénen a tomb de la situació tèrbola, en termes de gestió política, que vivim al Principat, però sobretot de la mort ahir a Alger de Mohamed Abdelaziz, president de la República Àrab Sahariana Democràtica i secretari general del Front Polisàrio. Abdelaziz va ser un dels fundadors del Front Polisàrio, va accedir a la secretaria general mentre Espanya encara hi era la potència ocupant, a causa de la mort en combat del seu predecessor, El Ouli Mustafà Sayed, i va ser el primer i fins ahir únic president de la RASD. Durant trenta-cinc llargs anys, Abdelaziz ha controlat i dirigit els esforços del Sàhara Occidental per consolidar la seua república als fòrums internacionals i per combatre l’ocupació marroquina de la major part del país. Ell va viure els grans èxits diplomàtics del Sàhara, entre els quals un dels més importants fou l’entrada a la Unió Africana, però ara s’ha mort veient com declinava el suport al projecte al qual va lliurar, no pas sense els inevitables clarobscurs, la vida.

La República Àrab Sahariana Democràtica tenia l’any 2006 el reconeixement diplomàtic de 85 estats, 84 dels quals membres de l’ONU. Va ser el punt culminant de la seua participació en l’escena internacional. Però des d’aleshores un mínim de 37 estats han ‘congelat’ o ‘retirat’ aquest reconeixement, malgrat que la convenció de Montevideo nega que siga possible deixar de reconèixer un país una volta l’has reconegut formalment. Però la realitat és la que és i a mesura que el Marroc ha anat esdevenint un país clau en termes econòmics o militars el fet real és que la seua acció diplomàtica ha anat acorralant la RASD, bàsicament a base de contrastar-la amb els interessos econòmics dels estats. La polèmica recent sobre la instal·lació d’Ikea al Marroc en canvi de la renúncia d’aquest país europeu a reconèixer la RASD ho explica tot ben clarament. La república dels saharians ha quedat atrapada en les inacabables negociacions de pau de l’ONU, sense alternatives clares sobre què ha de fer, i el temps sembla que comença a jugar ara en contra seu. La mort d’Abdelaziz és probable que encara complique més les coses a un poble que fa dècades que viu en una inestabilitat indigna i que comprova en la pròpia pell que la fletxa de la història a vegades gira en l’aire.

Evidentment, no compararé tot això de manera estricta i directa amb el moment contradictori i difícil que vivim al Principat ara mateix, però aquesta situació és un advertiment per ella mateixa. Simplement, les coses s’han de fer quan cal fer-les, s’han de fer de pressa, s’han de fer bé. I s’han de fer de manera que no desperten dubtes. Per això magnificar d’una manera grandiloqüent problemes importants però secundaris o dedicar-se a trobar qualsevol excusa per a fomentar l’enfrontament públic entre els partidaris de la independència és una irresponsabilitat. Una irresponsabilitat terrible que alguns no paren de repetir dia sí, dia també. Com si hi hagués oportunitats històriques a cada cantonada i com si anàssem sobrats de suport intern i extern.


 

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui us recomane especialment el de Genís Vendrell, que crec que encerta molt sobre com sol·lucionar el problema de les relacions entre JxS i la CUP. En aquest sentit permeteu-me també recomanar-vos aquest article que avui publiquen dos membres del Secretariat Nacional de Poble Lliure i que és una indicació de que hi ha gent molt preocupada amb el que està passant, també des de dins de la CUP.. 

Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per a donar-nos suport, aneu ací.]

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any