‘El meu fill ha deixat l’exèrcit per Junqueras’

Són Pilar Garcia,  Carmen Herrador i Antonia Martínez. Tres dones de Sant Vicenç dels Horts que formen part de Free Junqueras, el grup de veïns que reivindiquen l’alliberament del seu ex-batlle. Són dones de famílies humils, nascudes al sud d’Espanya, que van deixar els estudis a catorze anys per entrar en el món laboral. Van començar a treballar en fàbriques, o a netejar cases, per pujar la família. Castellanoparlants, que ara s’han polititzat, sobretot, arran de l’empresonament del president d’Esquerra Republicana de Catalunya. N’hi ha que són independentistes i n’hi ha que no. Però tenen un vincle en comú: la defensa de les llibertats. A partir d’això, en descobrim les vides, unes vides intenses amb motivacions polítiques. I tot això ho descobrim gràcies a un dinar organitzat per Màxim Calero, ànima del grup, al restaurant Cal Sagristà de la Vila.

‘Sóc una “kelly” i a casa érem socialistes de tota la vida’
Sóc Pilar Garcia. Vaig néixer a Jerez de la Frontera. Vaig arribar quan tenia sis anys o set, aquí. No vaig acabar ni vuitè, a l’escola. No tinc el graduat escolar. Tinc el certificat. Perquè abans de fer catorze anys ja vaig començar a treballar: la kelly, la que neteja. Amb el temps vaig entrar a treballar a l’ajuntament. Netejant els col·legis, la policia, el cementeri. Vaig conèixer l’Oriol quan era petita, a deu anys o dotze. Jo vivia a la Guardia i ell al Turó. Veïns. Agafàvem un cistell, hi posàvem ous i anàvem a vendre’ls ‘als catalans’. A les cases dels catalans. I picàvem a casa de la mare de l’Oriol. I vèiem el nen. Pensàvem que era lleig i ximple. Ell ja ho sap, això. I després ja no el vaig veure més, fins que no el vaig trobar quan feia carrer. Perquè l’Oriol feia molt carrer: xerrades aquí, xerrades allà. Sardinades. I el vaig voler anar a escoltar. A veure què deia, el ximple. El de les sandàlies. I vaig començar a al·lucinar. Em vaig quedar bocabadada. La ximple era jo, no pas ell!

Mira, a casa hem estat socialistes tota la vida. Ma mare era d’en Felipe González. Jo no he estat mai política. M’he dedicat a treballar. Dos fills i separada. Em vaig separar a vint-i-nou anys. I en fa catorze que vaig conèixer en Josep, el meu marit actual. I és d’un poble de Lleida. I les germanes em deien: i tu què hi fas, amb un català? Jo els deia que a la meva edat ja no estava per foteses. I que ho volia provar. I en Josep els primers anys, l’Onze de Setembre, anava a la Diada. I jo anava a la plaça de Catalunya. Corazón partío. Jo em sentia espanyola. I em feia pena. El meu marit agafava la seva samarreta i s’apuntava al tram que tocava. Véns? I jo li deia: no. Però tenia un amic molt socialista, el Quintí. I li deia: emporta’t aquest. I el Quintí hi anava, amb la samarreta de l’estelada. Socialista d’Espanya Espanya.

Et diré una cosa. A mi no m’ha pas fet canviar d’opinió en Josep. A mi m’ha fet canviar l’Oriol! Veient-lo, escoltant-lo. I em va agradar molt la coalició que va fer entre ERC i Gent de Sant Vicenç. I que encara existeix. Junts per Sant Vicenç. Jo em considero vicentina. No parlo català, per vergonya. Quan vaig a Jerez, aleshores sí. Mira. Allà si m’ho demanen, sí. I faig la presumida! I el meu nebot saps què em diu? Que a Andalusia també han de demanar la independència andalusa.

Jo abans no era independentista. No ho era. Però ara? Ara si s’ha d’anar a votar per la independència, vaig a votar-la. I tant que sí. Ara sí. Però abans, jo abans anava a les manifestacions de la plaça de Catalunya.

‘El meu fill ha deixat l’exèrcit per Junqueras’
Sóc de Còrdova. Carmen Herrador. D’un poble molt petit. Vinc d’una família molt senzilla. La meva mare segava al camp. He anat a estudi fins a onze anys. I als onze, cap a treballar. A fregar. Teníem una casa amb un menjador petit. Sense taula. No sé ni on menjàvem. Una xemeneia. I una habitació. Hi dormíem cinc germans, el meu pare, la meva mare i la meva àvia. I ens menjàvem els peus els uns dels altres. I el meu pare era el guarda del camp. Vam arribar aquí quan jo tenia tretze anys. Primer el meu pare, amb la germana. I a catorze anys menys quatre dies vaig començar a treballar. A la fàbrica del xiclet.
Em vaig casar a dinou anys. Vivia a Cornellà. Ja hi he viscut quaranta-tres anys, a Sant Vicenç. I després ja em vaig posar a fregar. Laboratoris a Sant Andreu, algunes cases. I encara ho faig, de vegades.

Jo no sé en gens, de política. Gens. El meu marit sí. Ho porta a la sang. I li agrada. Agustín  Cera. Del Partit Comunista. Ha nascut per a això. Com el meu fill. Tots dos junqueristes. I et diré una cosa. El meu fill era a l’exèrcit. Treballant. De soldat. No, la mili no. Soldat. I com que no li deixaven portar la samarreta del Free Junqueras… Els ha deixat! T’ho juro! Ha deixat l’exèrcit per Junqueras. I tres fills que tenia. Doncs ho ha deixat. Jo no en sé, de política, però m’hi he ficat perquè no em sembla bé que els presos polítics siguin a la presó. I lluito per ells. Perquè no em sembla gens bé que hi siguin. Gens. Jo hi sóc per ells. Per tots. Ei, per l’Oriol, primer. Però per la resta, també. I lluitaré. I si he d’anar a Madrid, hi anirem. I si ens han de ficar a la presó, que ens hi fiquin! I ja està. Tu creus que hi ha dret que aquest home sigui a la presó? Amb els fills petits que té! I els veus i et puja una cosa. I uns altres que maten o violen i campen per on els dóna la gana. Jo hi sóc per ell i per tots els presos polítics.

Vaig tenir càncer. Fa divuit anys. I vaig estar molt malament. I els amics, com que sabien que estava trista, m’esperaven quan arribava amb l’autocar. Davant l’ajuntament. I anàvem als programes de televisió. De públic. Primer per animar-me i sortir de casa. Ara fa divuit anys que hi vaig. A tots, he anat. ‘Ahora Caigo’, al ‘Boom’, amb el Sardà, ‘Tu cara me suena’, ‘Mira quien baila’…

Al meu poble, a Còrdova, el meu marit anava amb el llaç. I se’l va haver de treure. Perquè la gent gairebé ni em mirava. Una vergonya. Només cinc-cents habitants. Pensaven que el llaç groc era independentista. I no. No ho és. I et dic una cosa. Jo no sóc independentista. Però si surt la independència, l’accepto. A la meva família, el meu marit i jo som els junqueristes. La resta, no. Els meus germans no pensen com jo. Tinc un cosí, a Madrid, que és del PP. I em posa banderetes al mòbil.

‘Vaig començar a treballar a catorze anys’
Jo vaig néixer a Còrdova. Em dic Antonia Martínez. A la capital. Vaig arribar a vuit anys, aquí. Nosaltres érem tres, i un altre que es va morir. I ma mare va venir que el meu pare ja hi era. I els nens ens va deixar col·locats: mon germà en una casa i jo en una altra. Tots tres nens separats. Al mateix barri. Alguns amb parents i alguns amb veïns. Amics que ajudaven. Tinc una germana que ja va néixer aquí. Però no sé si és més catalana ella o jo. No ho sé. I jo he nascut allà.

Jo sóc el que sóc perquè el meu pare era un comunista molt comunista que em va passar tot el seu coneixement d’esquerres. El meu pare  va morir molt jove. Jo, a la Bofarull, hi vaig començar a treballar a catorze anys. Vaig estar dos anys que no vaig poder anar a escola. Els nens sí. Però jo, a casa a ajudar. I després vaig tornar a escola. Però només fins als catorze. I ma mare em va enviar a treballar. Vaig fer catorze anys el 19 de novembre, i el 20 o el 21 ja treballava a la fàbrica. I plorava. Jo plorava. I totes les meves amigues van fer comerç. Vaig estar a la Bofarull vuit anys. Però me’n vaig anar. Era dictatorial, tal com t’ho dic. L’encarregat era dalt un podi. El Gabriel. I si et veia aixecar els ulls de la màquina, ui! I després vaig treballar al Cercle de Lectors. Deu anys. Després em vaig casar i ja no vaig treballar més. Bé, sí. He fet cases. He netejat cases. Perquè va haver-hi un moment que vaig portar el fill a un col·legi de pagament. I costava diners.

No em vaig casar amb un comunista, no. Era un convergent! Mon pare va haver-hi nits que no dormia! Ha! I ara el meu marit és de l’Oriol. L’he convertit jo, aquest. Ara és d’esquerres.

Jo he militat a Esquerra Unida. Després vaig deixar-los i anava més a Iniciativa. A ICV hi he estat fins que ha passat tot això de l’Oriol. Quan veig les persones que se les donen molt de demòcrates i molt d’esquerres, que defensen molt el dret de la llibertat, però no vénen mai, mai, a defensar els drets de l’Oriol… Cada 12 i 16 fem el ‘Cant dels ocells’. Ens reunim i cantem. I els d’Iniciativa no vénen mai. Esquerra Unida ve. I Iniciativa, no. I els vaig deixar. Els vaig deixar. Per mi no són demòcrates. No ho són. I sóc on sóc. I sempre dic que si mon pare visqués, seria aquí. Era molt d’esquerres. Molt. Les reunions clandestines del partit les fèiem a casa. Quan encara vivia Franco. Mon pare repartia el Mundo Obrero. I seria aquí.