Oriol Mitjà, el metge que somiava d’eradicar el pian

Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) va arribar el 2010 a Lihir (Papua Nova Guinea), una petita illa perduda en la immensitat de l’oceà Pacífic coneguda per les seves explotacions d’or. Mentre algunes empreses extreuen milers de quilos d’aquest material valuosíssim de les terres de l’illa, els seus habitants conviuen amb la pobresa i el pian, una malaltia que fa úlceres cutànies, especialment entre els més petits, i que pot afectar ossos i articulacions i causar discapacitats.

Mitjà, metge de medicina interna especialitzat en infeccions, no en sabia res, d’aquesta malaltia, i va quedar en xoc quan va veure’n l’abast. ‘En aquella època tenia 29 anys i unes ganes enormes de menjar-me el món’, explica Mitjà, que va entomar el repte d’investigar una malaltia oblidada sobre la qual no s’havia fet cap recerca en seixanta anys. Ho fa des de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). En els últims anys ha aconseguit trobar un tractament amb pastilla i demostrar, amb l’aval de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que la malaltia es pot eradicar. I ha rebut una bona notícia: una farmacèutica brasilera s’ha compromès a donar 80 milions de pastilles en els pròxims dos anys i a continuar fent les donacions que siguin necessària fins que s’eradiqui el pian. Si Mitjà ho aconsegueix, el pian serà la segona malaltia que s’eradica en tota la història, després de la verola. L’objectiu, el 2030.

—Molta gent no sap què és el pian, perquè és present en pocs països.
—Hi ha molts territoris del planeta que són remots, sobretot zones de jungles i d’illes, com ara les jungles de l’Àfrica, però també Colòmbia, Veneçuela o les Guaianes, amb zones frondoses on hi havia pian i on encara en queda, residualment. I a Indonèsia hi ha una zona d’illes que és altament endèmica. Era una malaltia endèmica en tot el cinturó tropical.

—Però actualment és endèmica en vuit països africans.
—Sí. Antigament, a mitjan del segle XX, era endèmica en noranta països, quan s’havia fet l’última recerca. I hi havia uns 50 milions de casos. Ara el nombre és molt inferior. Hi ha uns 100.000 casos nous cada any i uns 80 milions de persones que viuen en zones de risc i que podrien ser portadores de la malaltia.

—I què va passar perquè la zona d’afectació es reduís tant?
—Es va fer una campanya mundial per a intentar eradicar la malaltia, però en els països més deprimits o les zones més remotes no es va poder eradicar, i ha continuat essent endèmica en aquests llocs. Els actuals són l’oest d’Àfrica, que serien el Camerun, Togo, Ghana i Benín, la República Centreafricana i la República Democràtica del Congo; i a la zona del Pacífic, Indonèsia, Papua Nova Guinea, les Illes Salomó, Vanuatu i Timor Oriental.

—Quan vau arribar a Lihir, com es tractava el pian?
—El sistema d’allà és bastant primitiu i fins aleshores tractaven la malaltia amb unes injeccions de penicil·lina que s’havien d’administrar tres vegades, una cada setmana. El problema és que hi havia molts llocs llunyans i apartats de l’hospital on la infermera no podia arribar i portar la xeringa.

—I aquí entra en joc el vostre assaig clínic que introdueix la pastilla.
—Sí, ens proposem de trobar la pastilla per boca, molt més fàcil de distribuir i que podíem fer arribar a les persones que vivien més enllà d’on acaben els camins. La pastilla de l’azitromizina no la inventem nosaltres, però la introduïm amb el nostre projecte de recerca. És una pastilla que, aquí, per exemple, s’utilitza per a l’otitis, i observem que amb aquesta pastilla podem substituir les tres vacunes. El 2012 vam obtenir els primers resultats que mostraven com aquesta pastilla podia curar la malaltia i ser igual d’eficaç que les tres injeccions. Ho vam presentar a l’OMS i ens van suggerir que utilitzéssim aquesta pastilla per a eliminar la transmissió de tot un poble o de tota una illa.

—La prova del cotó.
—Vam fer la prova pilot durant tres anys. Vam administrar la pastilla a tota l’illa del Lihir, i vam veure com tots els nens es curaven i, a més a més, aturàvem la transmissió. Per tant, podíem aconseguir l’eliminació de la malaltia. Això ho vam publicar el 2015. Aleshores, l’OMS va intentar de coordinar una estratègia per a eradicar la malaltia, que significa eliminar-la de tot el planeta.

—I quin és el pas següent?
—A partir de llavors han estat dos anys, pràcticament, amb problemes per a accedir a recursos financers i econòmics amb els quals disposar de la pastilla. I la notícia més recent és que el 19 d’abril va haver-hi una reunió de les grans farmacèutiques i es va acordar una donació massiva d’azitromizina. I hi ha una farmacèutica brasilera que s’ha compromès a donar 80 milions de dosis per a poder eradicar el pian.

—Quina gran notícia. Però, això ha sortit publicat?
—Vam fer circular la nota de premsa, però crec que no va arribar a gairebé ningú. Es va publicar un article al Financial Times. Però aquí, a Catalunya, no se’n va fer ressò ningú.

—Em deixeu de pedra. I això és suficient per a eradicar la malaltia?
—Sí. És a dir, l’EMS s’ha compromès a donar 80 milions de pastilles en els pròxims dos anys i a continuar fent la donació que sigui necessària fins a l’eradicació.

—El vostre objectiu és eradicar la malaltia el 2020. Amb el compromís d’aquesta farmacèutica es va per bon camí, entenc.
—L’any 2012, quan vam fer la primera reunió, es va fixar que l’any 2020 es podia aconseguir d’eradicar la malaltia. El 2015 vam fer la demostració, però entre el 2015 i el 2017 hi ha hagut un endarreriment perquè no hi ha hagut grans finançadors. En l’última reunió del 19 d’abril hem fet una revisió dels objectius i ara esperem que la malaltia s’hagi pogut eradicar el 2030.

—Confieu de poder-ho aconseguir?
—Sí, i tant! Ara molt més que mai. De fet, abans ho estava perquè pensava que era fàcil de fer i perquè teníem les eines per a fer-ho. I ara n’estic convençut perquè hi ha hagut un factor que ho canvia tot, que és la donació d’azitromizina.

—Abans d’aconseguir aquesta donació, havíeu tingut poc èxit en la cerca de finançament. Per què hi ha aquest canvi de cop i volta?
—Tot això neix de la Declaració de Londres, en què les grans farmacèutiques del primer món fan una gran donació per eliminar les malalties oblidades. El 2012, el pian no estava inclòs en aquesta llista perquè nosaltres encara no havíem fet la nostra descoberta, que podia eradicar-se. En la renovació de la Declaració de Londres d’enguany s’hi ha inclòs el pian (yaws, en anglès) i l’EMS ha fet aquesta donació. És la primera vegada que una empresa farmacèutica d’un país en desenvolupament fa una donació massiva.

—Abans que arribés l’ajuda de l’EMS, havíeu estat movent cel i terra. A qui heu visitat i amb quines respostes us heu trobat?
—Doncs, hem visitat, primer, institucions governamentals –que són els grans finançadors–, entre les quals, la catalana i l’espanyola. I també moltes empreses, perquè quan em van donar el premi de la Fundació Príncep de Girona vaig tenir l’oportunitat de conèixer grans empresaris catalans i espanyols. Diguem que tothom assumia un compromís però no es concretava en donatius. Fonamentalment, els nostres projectes s’han finançat amb donatius particulars. Tenim una web on la gent del carrer pot fer petits donatius. Actualment, sí que hi ha dues empreses que ens han ajudat, la Fundació La Caixa i ISDIN. Convèncer més empreses i organismes ha estat molt difícil.

—Per què creieu que hi ha aquesta actitud? Egoisme?
—Absolutament. És a dir, és cert que Catalunya és un país molt solidari i, de fet, ho hem demostrat amb l’acollida de refugiats. Però quan això ho traslladem al món empresarial o polític, sembla que no tinguin els llums de llarga distància posats. Sembla que només els interessen les coses que els poden revertir un benefici directe. Per tant, entenc que hi ha empresaris que no els importa que hi hagi nens que pateixin d’una manera evitable. I els qui sí que els importa encara no s’han donat per al·ludits. Necessitem algú que els digui que dóna satisfacció poder salvar vides i poder fer alguna cosa pels altres.

—El fet de ser una malaltia llunyana també juga en contra.
—Sí, sí. És molt desconeguda, la malaltia, és molt llunyana, afecta poblacions pobres amb les quals nosaltres no tenim cap vincle econòmic ni social. I tothom se’n desentén. Però el que no saben és que, veritablement, sí que hi ha un vincle, i si no el veuen és perquè no volen. Hi ha una part del món que és rica, i una altra, pobra. I la part pobra ho és perquè l’explotem i ens beneficiem dels seus recursos minerals i naturals. El que no saben és que tenim la responsabilitat de tornar-los beneficis d’altra mena, com la salut, la cooperació i el desenvolupament.

—Podeu fer història. Ho sabeu?
—Pot ser històric, però no m’hi paro a pensar, perquè no sóc ambiciós ni tinc grans aspiracions que el meu nom surti en cap llibre. Jo l’únic que vull és que puguem curar aquests nens i ens oblidem d’aquest tema. També, perquè crec que en som responsables i que és just fer-ho. Pensa que els antibiòtics s’han descobert fa cinquanta anys, som la primera generació que podem eradicar malalties. Aquest projecte, si aconsegueix d’eradicar la malaltia de pian, podria semblar una gota enmig de moltes altres malalties, però no solament ajudem milers de nens a curar-se, sinó que demostrem com d’imparables podem ser per eradicar altres malalties. Som en un punt d’inflexió en el camp de la curació.

—Quan estudiàveu medicina somiàveu això que feu ara?
—Des de ben aviat, al començament de la carrera, m’havien interessat molt les infeccions. Posteriorment, ja vaig començar a somiar de poder fer recerca i tenir un impacte en comunitats pobres. No m’havia imaginat mai que compliria els meus somnis, però ara ja puc dir que estic molt content del que he fet.