El Penyagolosa (el Maestrat).

‘L’any 1998 em vaig comprar un mas en ruïnes a Penyagolosa, al Maestrat. Trobe que és un paisatge esplèndid. I de mica en mica vaig anar-lo arreglant. Netejant el que havia estat el paller, em vaig trobar soterrats un Mauser i dues baionetes. Què coi hi feia un rifle, al mas? Vaig començar a preguntar als veïns, però es notava que no volien explicar aquelles coses. Tot i això, d’ací i d’allà vaig començar a conèixer històries de guerrillers i de la repressió per part de la guàrdia civil que havien viscut els masovers d’aquelles muntanyes. I vaig tenir necessitat d’explicar aquesta història. D’entrada em vaig imaginar el llibre com un gran reportatge de ficció (per no ferir sensibilitats), on era jo mateix qui, en primera persona, contava el relat de la gent de les muntanyes del Maestrat. Aquells que me’n parlaven ho havien viscut de petits. Per això, quan vaig decidir de construir una novel·la, vaig inventar-me un narrador adolescent, d’uns dotze anys, i li vaig posar Goriet, diminutiu de Gregori, que és un nom molt comú d’aquella zona.’

Així es va explicar l’escriptor Martí Domínguez durant l’entrevista que vam fer-li arran de la publicació de la novel·la ‘La sega’ (Proa, 2015). Hem anat més a fons per entendre com ha incidit aquest paisatge en aquesta obra en especial i, potser, en altres peces de la seva literatura. Aquest reportatge forma part d’una sèrie de tres, en què intentem veure com els estius deixen petja en l’obra d’alguns escriptors.

La història de ‘La sega’ és la dels masovers de les muntanyes del Maestrat, a tocar de Terol, i de la violència que van viure al final de la dècada dels quaranta, en plena postguerra, perpetrada per la guàrdia civil i per les incursions dels guerrillers que s’estaven en aquelles muntanyes. Els masos i els pagesos que hi vivien es van trobar exposats enmig de tots dos bàndols.

Domínguez explica: ‘El que em movia era l’ànsia de contar la història de la gent d’aquesta zona del Maestrat, gent forta i dura com el paisatge. Tantes muntanyes juntes, fan que sigui una zona difícil per a viure: a l’hivern, aquests masos sovint queden aïllats per la neu i tenen temperatures de quinze graus sota zero. Al llibre, hi apareix aquesta manera de viure i també les festes que celebraven (Sant Antoni, la matança del porc, les jotes i els bous embolats…), com s’expressaven la masculinitat i la feminitat, com s’aparellaven, el pa acabat de fer d’aquells forns (que encara és espectacular)… Volia reproduir tot això, un món que en aquells anys es va enfonsar, perquè va ser una matança d’innocents, uns morts que no interessaven a ningú, els morts que va permetre la llei de fugues de Franco, que va ser la via lliure per a matar indiscriminadament.’

«Ja érem a finals de la tardor, i la llum era groguenca i enlluernadora. El perfil de les coses s’accentuava, i les ombres s’allargaven, per entre els camps segats a ras. El vent movia el brancatge flexible de les gavarreres, amb els fruits vermells brillants, vibràtils i juganers. La vegetació, amb aquesta llum, irradiava una lluentor argentada, i les sorts finíssimes projectaven un verd cridaner, com si estigueren acabades d’envernissar. Els gallers i les serveres, amb les fulles seques ataronjades, contribuïen a aquesta macilència, amb les fulles estrellades dels aurons i les delicades dels corners, que encatifaven els barrancs. Bufava el mestral, i tan sols se sentia la maror que feia el vent entre la pineda densa del Tossal del Monfort.»

Nova vista del Penyagolosa.

Aquest juliol, parlem amb Martí Domínguez i continuem escrutant el paisatge de la novel·la.

Què us lliga a aquest paisatge?
—El paisatge del Penyagolosa és únic. És el Canigó dels valencians: una muntanya màgica, plena de simbolisme i de força espiritual. A més a més, els boscos es conserven amb prou bona salut, i la natura és esplèndida. Hi vaig arribar cercant això precisament: retrobar els ocells, les plantes, les papallones, els fòssils… I també la vida rural, la vida del masover, i el seu ritme tan abocat al compàs de les estacions. Tot allò em fascinava, i encara em fascina.

En la novel·la, diria que la descripció del paisatge la concentreu més quan comença el fred, a la tardor i a l’hivern.
—Potser. La novel·la comença amb una forta escena de violència al bell mig de l’estiu més implacable, després d’un període molt intens de sequera. Però, tanmateix, és cert que em recree més amb els paisatges de primavera, hivern i tardor que amb els d’estiu. És quan aquelles terres són més espectaculars: quan cauen les primeres volves de neu i tot emmudeix. És una sensació esborronadora. O l’arribada de la primera prímula, que anuncia la primavera… O el cant dels xots a les nits de maig…

I associeu personatges amb el paisatge, que us donen l’oportunitat de parlar-ne. Em refereixo al mestre, don Arcadi, i la seva passió per la natura, per les bèsties i, especialment, pels fòssils. Perquè el Maestrat és terra de fòssils.
—Em sembla impossible parlar d’aquells paisatges i no reparar en la seua natura tan fabulosa. En la novel·la, aquesta apareix d’una manera espontània, perquè els pagesos viuen frec a frec amb ella, i la coneixen i l’empren. Saben els noms dels ocells i de les plantes. I també la toponímia del lloc, que és tan viva, i que evoca tantes coses. L’idioma, en aquelles valls, és un altre ésser viu, igual d’interessant que la planta més rara i endèmica. Per tant, el mestre don Arcadi es lliura a la seua passió, i col·lecciona fòssils: els fòssils remeten a l’evolució, a la lluita per l’existència, a la feroç lluita per la vida, i la novel·la explica, en molts sentits, l’extinció d’una forma de vida, la d’aquells masovers acorralats per la guàrdia civil.

«Un d’aquells dies, li vaig dir que a l’entrada de la cova del Falcó hi havia un caragol molt gran, però que estava encastat a la roca, i no podia arrencar-lo. Don Arcadi va voler anar a veure’l de seguida, i malgrat que el vaig advertir que era lluny i molt costera amunt, no va voler esperar.  Ens vàrem endinsar per un barranquet i per una pineda molt espessa. […] Vàrem arribar a un mas menut, en la conca d’una vall, envoltada per cingles, sota l’ombra d’una gran roca coneguda com la Penyaguda.»

És el moment en què don Arcadi descobreix les pintures prehistòriques. Comenta Martí Domínguez: ‘En les balmes del Maestrat hi ha moltes pintures rupestres. Aquella visió de l’home prehistòric és un recurs per a projectar la imatge de l’evolució humana, que trenca amb la visió religiosa de l’home.’

Martí Domínguez al riu Montlleó, amb una bona fogassa de pa. La felicitat completa.

Un altre personatge associat al paisatge, en aquest cas a la vida del camp, és el tio Miquelo. Hi ha un moment deliciós, quan la germana gran, Teresa, diu que vol tornar a treballar la terra i li demana que n’hi ensenyi.
—Teresa és la ben plantada. Té un caràcter viu, per bé i per mal. Al mas, les feines estan molt dividides, i la dona treballa a la casa i atén el corral i l’hortet, i l’home llaura els camps i trau la rabera a pasturar. Per tant, no és treball de dona agafar la rella i llaurar el camp. Però amb la mort del pare, a mans de la guàrdia civil, decideix portar ella aquelles terres, i és emocionant veure l’arada penetrar en la terra grossa del pla, i la sensació de vida i de renovació que causa un camp a punt de sembrar. Tot el llibre juga amb metàfores com aquesta.

«[Tio Miquelo] va vindre amb el seu matxo blanc, i amb el seu forcat. Li va ensenyar a Teresa a aparellar el nostre matxo, com havia de fer amb el colleró, amb les barres, amb el forcat i la rella. Ma mare la mirava emocionada, amb Pepet ja agafadet de la mà. Quan Teresa va tindre la primera tirada feta, quasi li van brotar les llàgrimes, de tan emocionant que era veure la terra recuperar la seua llacor. Amb la mà esquerra portava el ramal amb què guiava el matxo, i amb la dreta feia força en l’esteva, que obria el solc. L’esteva tenia el mànec de la fusta tota polida i lluent, de tantes hores que les mans del pare havien lluitat amb ella i era bonic que algú de la família el tornara a empomar.»

Efectivament, les paraules també són paisatge: ‘Quan els personatges parlen utilitzen les seues pròpies paraules, que són de frontera. I en un moment determinat apareix un personatge que es diu Carles Salvador, que és una mena de Joan Coromines, que arreplega paraules. I en Goriet queda fascinat per aquesta riquesa. I com que ja dic sempre que jo d’imaginació no en tinc, recull la toponímia real, el nom dels masos, excepte el de la família protagonista. Són tan ben trobats, que no tenia sentit d’inventar-ne de nous. I és una mena d’homenatge a la riquesa lingüística del territori.’

‘L’idioma és un ésser viu més. Els noms són els del lloc, però les localitzacions estan una mica remenades, per tal que ningú es trobe massa identificat. Els topònims són els accents (la sal i el pebre) que es posa sobre un paisatge i que li dóna profunditat. Allò ja ho va descobrir Carles Salvador, que, quan va arribar a Benassal, va quedar enlluernat per la riquesa lingüística i va dedicar moltes hores a trepitjar aquelles serres. Per tant, hi ha aquest petit homenatge a don Carles, però també hi ha altres elements d’hipertext, com ara el meu homenatge a Barea, o a Joan Francesc Mira i a Àlex Broch. Són colpets d’ull que el lector ben informat descobreix de seguida, però que no entrebanquen gaire la lectura.’

Formeu part d’un grup de recuperació de la memòria històrica de Castelló. Aquesta associació dieu que us ha resultat molt útil per a conèixer el territori i la gent.
—És sorprenent, i molt decebedor, que a hores d’ara qüestions tan elementals com la dignificació dels assassinats del franquisme causen tants problemes i entrebancs. Al Penyagolosa, la Guàrdia Civil va matar (o fer desaparèixer) un bon grapat de pagesos que col·laboraven amb els maquis (masovers innocents que no tenien culpa de res). Quan vaig capir a fons aquella veritat, de la qual encara avui se’ls fa difícil parlar a molts dels familiars, vaig entendre en la seua plena dimensió el concepte de por: el terror que s’havia viscut durant gairebé deu anys en aquelles terres. I em va colpir que en un paisatge tan bell, i per a mi tan ple a vessar de poesia i de vida, la mort haguera estat tan cruel i implacable.

Mas de l’Espino, un dels més antics del Penyagolosa.

Els estius els aprofiteu per a escriure?
—Sempre escric. Escric de bon matí, i de nit al llit, en el marge d’un llibre. Escric a la dutxa, o al bany. Escric a l’autobús o mentre camine. Escric mentre llaure el meu hortet, o mentre sope amb els amics. Escric durant les vacances, durant els caps de setmana, i també la nit de Nadal. Escriure no és una activitat amb horari, i prenc notes de tot, i en els llocs més insospitats. Breus apunts que després desenvolupe a l’ordinador, però que tenen la llacor de la idea ben copsada. De vegades retrobe una frase, i ja no sé què la va motivar però, si m’agrada i em serveix, la incorpore amb alegria al relat que estic escrivint. Tota frase fa llibre, com tota pedra fa paret.

Com us influeix el Maestrat a l’hora d’escriure? Més enllà d’aquesta novel·la.
—El Maestrat és, per sobre de tot, un lloc de lectura. Sota una carrasca, les lectures que hi he realitzat les recorde d’una manera distinta, com si s’hagueren estacat més a fons en l’ànima.

Aquesta novel·la serà la primera i la darrera que estarà ambientada al Maestrat?
—Ah, això no se sap mai… Quan em vaig comprar aquell maset, no tenia previst escriure res en concret. Evidentment, anava cercant la natura, i he escrit molts articles al Temps (les meues ‘Històries naturals’) en què descrivia racons i vivències d’aquell paisatge. Però no sé si donarà joc a un nou procés creatiu com el que s’ha narrat a ‘La sega’. Ara els camins m’han portat a explorar nous territoris, ben allunyats de la muntanya màgica del Penyagolosa.

Tanquem amb Goriet, el narrador adolescent de ‘La sega’, quan descobreix el rostre del seu territori:

«Des d’aquell dia vaig veure el Pic d’una manera distinta, no com una massa geològica esquerpa i estèril, de garrotxes inaccessibles o de mala petja, sinó com una individualitat única i singular, de la qual podíem sentir-nos orgullosos. I vaig començar a estimar aquella muntanya. Allò era del tot impropi d’un masover, però jo ja havia iniciat la meua metamorfosi i tenia ganes d’alçar el vol.»

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]