El fil violeta

Al vestíbul de la llar d’avis hi ha un cartell de color violeta que recorda que cada dia és vuit de març i que convoca a una tertúlia feminista a la tarda. Hi ha aquell somriure còmplice en el ‘bon dia’ amb les residents que hi ha a les butaques i les treballadores, i a la paret del fons del menjador, un altre cartell del mateix color amb un ‘sororitat’ en majúscules. Venim de les seves lluites, penso. I també de les seves renúncies: una dona em respon, quan li recordo que és el nostre dia i com a mínim avui que ens ho facin tot, eh?, que hauré d’anar a un restaurant a dinar, perquè a casa, si no cuina la dona, ja em diràs.

‘Tot allò que no vaig tenir per a mi, que sigui per a vosaltres’, resarà unes hores més tard un cartell d’una dona gran a la manifestació.

Tenim les anteriors onades, que ens han dut fins aquesta, el llegat de tantes dones que ens van dir que la lluita era l’únic camí, que el van anar obrint. El desvetllar de les consciències i unes regles esberlades. I, segurament, entre les parets domèstiques, el més important dels aprenentatges. També el de desaprendre. Veient les nostres àvies i les nostres mares. I també els avis, els pares i els germans. Cadascú té el seu clic, el seu procés personal, i en la suma de tots i el portar a la plaça les angúnies de casa, el mecanisme per a anar canviant. Vam aprendre a saber què voldríem i què no, com voldríem estimar i que ens estimessin i què no permetríem mai, nosaltres. Com seria casa nostra i els homes que l’habitarien, si fos el cas. ‘No sóc Siri, espavila’t.’ A estimar les nostres dones també per això.

De casa a la plaça per a tornar a casa. Amb les coses capgirades. Que és la manera que tots puguem baixar al carrer i ser allà fora en igualtat de condicions. Hem sentit a parlar força de les cures, aquests dies. Justament per això, perquè mentre han quedat relegades entre les quatre parets, alguna peça no acabava d’encaixar. La gran revolució, anuncien. Sempre he tingut clar que això és cosa de tots. Que ens calen actius, els homes, a la vora, desaprenent rols i privilegis i comprometent-se. Penso en el nen que pregunta, des de la naturalitat, que si també existeix el dia de l’home, i la mare explicant-li unes raons que ell no ha conegut. Però sento un senyor que també demana per què no hi ha un dia de l’home, i serveix l’anècdota com a exemple dels motius que sobreïxen i del camí a fer.

La manifestació torna a ser una riuada violeta, encara més cabalosa i tot. Penso en la generació que la solca, les noies més joves que ja la tenen, la mirada violeta, i que moltes coses ja no els caldrà desaprendre-les. Això és el present imparable, i trobo que el futur és en bones mans. ‘Avisa quan arribis. Doncs ja hem arribat.’ Amb tants embats i fronts oberts, sí, i una extrema dreta i uns privilegiats que no es quedaran impassibles, però com deia una altra pancarta, ‘si el masclisme ataca, el feminisme respon’.

Els càntics encara ressonen quan rebo al mòbil la fotografia d’un nadó acabat de néixer. Celebrarem aquest vuit de març durant molts anys. I podríem tornar a les cures i la criança i també parlar a bastament de la reproducció assistida, de l’acompanyament en l’embaràs, de la violència obstètrica, la discriminació laboral i del post-part. Però un moment, que la meva amiga i la seva dona acaben de ser mares per primera vegada i ara mateix només em surt de dir que tu també ets la nostra esperança, Aran.