22.11.2018 - 21:50
Amb els ulls a la pantalla camino pel carrer sense mirar res que no sigui el mòbil. No són ni les nou i tothom qui em passa pel costat fa el mateix. No ens mirem, no mirem el carrer, hi passem cada dia i creiem que ja ens el sabem. Fins que una mà desconeguda m’arrenca el mòbil de les mans i aixeco la vista i topo amb la mirada d’un desconegut amb bicicleta que arrenca a córrer, a pedalar, amb el meu mòbil. Ens mirem un segon o potser dos. Jo dec fer cara de pregunta, ell no fa cap cara. Fa una setmana que reprodueixo uns quants cops al dia la seva cara i no li sé posar cap expressió. És una mirada buida, neutra. No duu gorra ni ulleres fosques. Ni tan sols barba. La cara neta i descoberta, però no hi ha expressió, o no és una expressió que jo sàpiga reconèixer, desxifrar.
Evidentment, després d’aquest segon o dos de mirar-nos i llegir-nos l’expressió ell arrenca a pedalar veloç i jo l’empaito tan de pressa com puc mentre crido com mai a la vida. No me’n surto, amb prou feines toco la roda del darrere amb la punta de dos dits i el veig allunyar-se mentre no deixo de cridar «Atureu-lo!» tan fort que la resta del dia tindré un dolor a la gola que m’anirà recordant que he començat el dia perdent molt els papers. Crido que l’aturin, al carrer hi ha força gent, però és com si no em veiés (ni em sentís!) ningú. Sí que em miren, però no fan cap gest que indiqui que em perceben, fan el seu camí com si res, com si allò fos normal, perquè no els està passant a ells. També són mirades buides, mirades d’indiferència en aquest cas. Sóc un sac de nervis i ràbia, de desconcert i enuig, però sé llegir les mirades de la gent que passa de llarg i també les recordaré uns quants dies, fins al punt que em faran més mal que aquells dits que m’arrenquen el mòbil de les mans.
Enmig de la gent que passa de llarg, però, hi ha tres mirades diferents que s’aturen i em consolen i em calmen. Tres mirades, tres veus, sis mans i un caliu que en aquell moment no aconsegueixo agrair prou. Tres mirades plenes, properes i agradables que em fan sentir, sobretot, vista. Només necessito això: no es tractava de llançar-se a aturar el lladre ciclista posant en risc la integritat física, però un gest de «em sap greu» hauria ajudat a fer el tràngol més suportable. A banda de les tres mirades que em fan de mur i de crossa en els minuts següents al robatori, n’hi ha d’altres: passavolants que aturen el seu pas, de lluny, des de l’altra banda de la vorera, i decideixen observar l’espectacle. Una dona de quaranta-dos anys que crida enrabiada, i és de franc. Miren sense dissimular, estrafan un gest de preocupació amb les celles per cobrir-se les espatlles si se m’acut increpar-los (poc em falta), i em regalen, m’endinyen, més mirades buides, fredes, analítiques; si intento desxifrar-los l’esguard, descobriré que només veuen una dona que ha embogit, i que esperen no que es calmi sinó que en faci alguna de més grossa, ja que s’han aturat a mirar-la. Però hi ha tres dones més que l’acompanyen i la calmen, que tapen l’escena, i de seguida se’n van, reprenen el camí cap a la feina, a ells no els ha passat res.
Ara ve un llarg parèntesi de dies amb tota aquella murga de fer la denúncia, anul·lar el número de telèfon, comprar mòbil nou, fer duplicat, etcètera. Una setmana després encara no ho tinc tot a lloc, ni dins del telèfon nou ni fora. Continuo veient cada dia la cara del jove lladre ciclista. No visc amb por. No és cap trauma. És que aquella cara no aconsegueixo entendre-la, no trobo que sigui la cara d’algú que t’acaba de robar. Per això quan em truca un mosso d’esquadra i em demana si li vaig veure la cara, al lladre, li dic que sí de seguida, i em cita per anar a comissaria a veure fotos, a veure si l’identifico.
Damunt de la taula de l’agent hi ha un dossier gruixut, d’anelles, amb una etiqueta al llom que diu «ESTREBADES». Em fa seure i l’obre. Em demana a veure si el reconec. No sé si el vull reconèixer, sincerament. Demanaria més aviat el dossier de la gent que passa de llarg o s’atura a mirar com els altres pateixen, jo encara faig aquest dol, exagerat però tan real que no aconsegueixo veure’m com la víctima d’un «robatori amb violència», tal com diu la denúncia –jo hi posaria: «víctima de mirades deshumanitzades», conscient que en faig un gra massa però amb la necessitat de resoldre aquesta mala maror interna que arrossego des d’aquell dia, aquell «estàs sola» en lletres de neó que em va aparèixer damunt del cap després d’empaitar el lladre ciclista.
Em miro totes les fotos del dossier i no hi reconec el noi de la bicicleta, i no ho dic a ningú però me n’alegro –si l’hagués reconegut, ho hauria dit i m’hauria endut un maldecap nou cap a casa. Els nois de les fotos, una cinquantena llarga de cares retratades de front i de perfil amb la seva empremta dactilar en un marge, són nascuts entre el 1998 i el 2000. Penso què feia jo llavors, quan tenia si fa no fa la mateixa edat que ells ara, acabava la carrera, feia feinetes ridícules per pagar-me els estudis, era becària en una editorial, me n’anava de casa els pares i venia a viure a Barcelona. I ells? Ells roben, els enxampen, els retraten i jo els miro en un dossier. I com els miro? Com se suposa que me’ls he de mirar? Enfadada? Indignada? No puc. Tampoc diré que me’ls miro amb compassió, però sí que sento una mena d’empatia complicada de classificar. Veig aquells ulls, aquelles cares, aquells posats i els diria: «No sou tan culpables com diuen», i decideixo no mirar-me’ls culpant-los. M’aturaria uns minuts en cada foto, en cada empremta, en cada edat i cada país d’origen, i intentaria veure quantes mirades buides els han portat fins allà, quanta gent ha passat de llarg dels seus drames perquè acabin dins d’un dossier que es diu «ESTREBADES», mirats encara amb més buidor, atrapats potser ja per tota la vida en una xarxa que els enfosquirà cada cop més l’expressió fins a fer-la del tot indesxifrable. Em pregunto quants cops ha necessitat ser vist, aquest lladre ciclista que veig uns quants cops al dia des de fa una setmana, i no l’han vist, quant fa que no se’l miren amb els ulls plens.
