Quan se’ns va morir l’Àurea, tan de sobte, em vaig jurar que ningú no em veuria plorar. Tot havia anat massa de pressa. L’accident de moto. La trucada de la policia mentre sopàvem. La nit al dipòsit. I l’endemà, aquella gentada frenètica que gemegava per nosaltres. Quina comèdia més macabra, mentre jo tenia els pensaments xuclats pel desastre que ens havia caigut al damunt; com si li volgués prendre la mida, com si el pogués aturar.

En els dies quiets de després –d’una buidor esparverant- se’m va formar aquella mena de pilota a la boca de l’estómac. M’oprimia, no em deixava respirar, però amb algunes postures de ioga vaig aconseguir desinflar-la. En realitat, mai no va desaparèixer del tot, tan sols que vaig aprendre a conviure-hi sense gaires molèsties, comparades amb les que ens venien de fora. Perquè el temps costava d’empènyer i passar de ser tres a només dos no va ser fàcil. Hi vam posar molta voluntat, en l’intent de renéixer com a parella. No ens en vam sortir, la separació va ser inevitable.

Amb la soledat, la pilota es va endurir, però tenia més calma per estovar-la, adaptar-la a altres formes i fer-la córrer amunt i avall, ara enmig del pit, ara a les articulacions o a l’esquena. La vida es va concentrar en el joc de burlar-la i, amb la paciència que només donen els anys, ningú no em notava res, ni quan la feina se’m complicava i en lloc d’una única bola era com si el cos se m’omplís de bales de vidre. Llavors era qüestió d’improvisar algunes vacances, amb viatges fets a mida, que mai no he tolerat els amics que es prenen massa confiances. No em queixo d’un aïllament tan volgut, encara que l’hagi pagat amb aquella insatisfacció tèbia que mai no et treus del damunt.

Podeu continuar llegint la història ací.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]