El 2002, Jean Marie Le Pen va aconseguir passar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses. Durant quinze dies, milers de ciutadans van sortir al carrer per protestar i demanar unitat als polítics davant del Front National. L’alternativa a la ultradreta era Jacques Chirac, un conservador clàssic admirador de Margaret Thatcher. Chirac, que cercava revalidar la presidència, es va negar a participar en un cara a cara amb Le Pen. ‘No hi ha debat possible amb la intolerància i l’odi’, va argumentar. Esquerra i dreta van fer front comú a les urnes i Chirac es va imposar amb el 82% dels vots. Un suport unànime que no es veia d’ençà de les primeres eleccions de la cinquena República francesa, quan Charles de Gaulle va guanyar en primera volta amb el 78% dels sufragis.

Quinze anys després, l’escenari es repeteix. Els electors han de decidir aquest diumenge entre la ultradreta de Marine Le Pen i Emmanuel Macron, candidat liberal i ex-ministre d’Economia de François Hollande. Tanmateix, enguany no hi ha pas protestes multitudinàries als carrers. Macron ha acceptat un cara a cara en horari de màxima audiència. L’esquerra més votada, representada per la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, no s’ha unit al cordó sanitari contra Le Pen: en una consulta interna, el 65% dels militants van expressar la seva preferència pel vot en blanc o l’abstenció. Els sondatge preveuen una victòria fàcil de Macron –rondant el 60% dels vots–, però el Front National aconseguirà el seu millor resultat electoral i farà un pas més per a la seva normalització en la vida política.

Per entendre què ha passat a França, però sobretot què farà l’electorat progressista aquest diumenge, parlem amb diverses veus de l’esquerra del nostre país: David Abril (coportaveu de Més per Mallorca), Marina Albiol (eurodiputada d’Esquerra Unida del País Valencià), Hugo Alvira (militant de la CUP i ex-membre del secretariat), Sara Vilà (senadora d’En Comú Podem), Manuel Delgado (antropòleg i professor universitari) i Joan Giner (diputat de Catalunya Sí Que Es Pot).

Evitar un escenari polític nefast
‘A Iniciativa ens ha sorprès la tebiesa de Mélenchon, que ha evitat de donar suport a Macron’, explica Vilà. Segons la diputada, en aquest escenari límit, l’electorat d’esquerra s’ha de tapar el nas i optar per Macron. ‘Davant del populisme, de la xenofòbia i de la ultradreta, hem de fer cordó sanitari’, afirma. I fa un paral·lelisme directe amb Catalunya: ‘Quan hem patit l’amenaça de Plataforma per Catalunya en alguns ajuntaments, sempre hem optat per fer front comú, encara que això suposés pactar amb partits de dreta com Convergència’.

Per a Abril, l’abstenció o el vot en blanc no tenen justificació possible davant de l’ascens de Le Pen. ‘S’ha d’evitar un escenari polític nefast’, assegura. Considera Macron un mal menor i descarta totalment l’estratègia del ‘com més malament, millor’. Segons el coportaveu de MÉS, la gent continuarà escollint entre dreta i ultradreta si l’esquerra no recupera la credibilitat. En aquest sentit, citant el professor portuguès Boaventura de Sousa, afirma que ‘un dels grans fracassos de l’esquerra a Europa ha estat haver convertit en incompatibles la reforma i la revolució’.

Macron no pararà els peus a Le Pen
‘No tenim candidat a la segona volta. Estem orfes’, diu Albiol. L’eurodiputada explica que Esquerra Unida és un partit agermanat amb la França Insubmisa i que Jean-Luc Mélenchon era la persona que els representava. ‘Ara no hem de donar suport a ningú’, afirma. Sobre Macron, argumenta que l’esquerra no ha de donar el missatge erroni que pararà els peus a Le Pen. ‘Macron forma part dels qui han impulsat la ultradreta. Ha estat còmplice de les polítiques d’austeritat d’Hollande’, assegura Albiol. I acusa directament el Partit Socialista francès d’haver impedit un enfrontament d’esquerra-dreta a la segona volta de les eleccions: ‘Molts dirigents socialistes van donar suport a Macron, en comptes de Mélenchon, quan els sondatges donaven per perdut el seu candidat, Benoît Hamon.’

Giner veu en Macron un símbol dels qui han causat la crisi que ha enfortit el relat del Front National. En aquest sentit, comprèn que hi hagi una part de l’electorat d’esquerres que no se senti interpel·lat pel discurs de la por de Le Pen. A més, considera que Macron suposaria deixar un camp adobat perquè les idees lepenistes acabin d’arrelar a tota França. Per al diputat de Podem, l’esquerra s’ha de ressituar i apropar les institucions al poble. ‘Cal una alternativa que parli realment au nom du peuple [eslògan electoral de Le Pen], que recuperi sobiranies i que tingui el carrer de la seva part’, assegura.

Alvira considera que el debat Le Pen o Macron encotilla l’esquerra, que ha de mirar molt més enllà. ‘Cal preguntar-se què han de fer els partits d’esquerres davant del nou panorama polític que s’obre per a revertir-lo’, afirma. Segons el militant de la CUP, el Front National ja fet trontollar el sistema clàssic de govern francès basat en l’alternança dels partits del consens i la cohabitació. En aquesta situació inèdita, fa ‘una crida a la raó, la responsabilitat i el sentit comú’ perquè l’esquerra recuperi la unitat i la centralitat en el panorama polític. Alvira ressalta que l’esquerra alternativa –França Insubmisa, el Nou Partit Anticapitalista i Lluita Obrera– va captar més vot que la candidatura del Front National, però la seva fragmentació els va barrar el pas a la segona volta.

Uns candidats que generen abstenció
Manuel Delgado compara el Le Pen / Macron amb el Trump / Clinton de les eleccions estatunidenques. Considera que ambdós candidats generen desinterès o desafecció en certs sectors de l’electorat d’esquerres. Per tant, a Macron li podria passar com a Clinton, que va veure com ‘centenars de milers de votants d’Obama es van quedar a casa’, malgrat ser l’alternativa a l’extremisme. Delgado manifesta poc interès per les eleccions i assegura que, en cas de ser francès, probablement s’abstindria: ‘Ja s’ho faran, pensaria.’

L’atomització com a sinònim de derrota
‘L’esquerra ha estat històricament dividida, i això fa que no acabi sumant mai prou per governar. És un problema que veiem a França, però que també ens ha afectat a nosaltres. Amb una esquerra unida, Le Pen no hauria passat a segona volta’, explica Vilà. Una idea que comparteix Abril, que considera que l’esquerra europea s’hauria d’emmirallar, en aquest cas, amb l’Amèrica Llatina, on ‘s’han generat grans moviments populars, d’una esquerra molt diversa i plural, i on tots els actors s’han posat d’acord a l’hora d’accedir el poder’. El coportaveu de MÉS també posa com a exemple d’unitat, malgrat que no es pot aplicar en unes eleccions presidencials, el govern de Portugal, format pel Partit Socialista amb el suport del Partit Comunista i l’esquerra alternativa del Bloco.

Per Alvira, les forces d’esquerra s’haurien d’haver constituït abans de les eleccions, tenint en compte els sondatges que situaven Le Pen a la segona volta, en una mena de ‘front antifeixista’. Una candidatura que ‘hauria estat una opció seriosa per a guanyar Macron’ perquè hauria atret bona part de l’electorat socialista a la segona volta. Alvira recorda que les bases del PS van optar enguany per un candidat molt més esquerranós que no pas l’aparell del partit, representat per l’ex-primer ministre Manuel Valls.

Segons Giner, la França Insubmisa és l’eina que ha de concentrar el vot progressista i esdevenir, d’aquesta manera, el tallafoc contra ‘la xenofòbia i el conservadorisme’. Un projecte que, certament, és una aposta arriscada, però és l’únic que, des de l’esquerra, pot arrelar a tot el país i governar. Albiol explica que Mélenchon ha estat capaç de posar d’acord una part de l’esquerra sota el paraigua de la França Insubmisa, com ara el Partit Comunista, l’Esquerra o la Nova Esquerra Socialista, però reconeix que hi ha hagut fuites ‘cap a minories d’esquerra’ que han debilitat la seva posició. L’eurodiputada creu absolutament necessària la unitat de l’esquerra per a ‘parar els peus al filofeixisme de Le Pen’, però especifica: ‘Per més unitat no vull dir un pacte amb la socialdemocràcia, penso en l’esquerra real’.

El Front National, el partit dels obrers i les classes populars?
En la primera volta, Le Pen va arrasar entre les classes més desafavorides. La candidata del Front National va obtenir més del 30% dels vots entre les rendes baixes i sense estudis. Un suport que va créixer fins al 40% entre els obrers. Són sectors de la societat en què, clàssicament, s’havia imposat l’esquerra, especialment el PCF.

Segons Giner, Le Pen ha aconseguit obrir ‘un espai, no únicament electoral, sinó també amb uns valors i pensaments amb els quals s’identifica una bona part de la societat francesa’. Una reflexió que també comparteix Alvira, que assegura que ‘no ens podem aventurar a encasellar Le Pen dins de l’espai polític de l’extrema dreta’. En el seu parer, el Front National ha aconseguit reformular-se sota el lideratge de Marine Le Pen, deslliurant-se de l’herència més feixuga del seu pare, i ha virat cap a un discurs de perfil nacionalista i popular. ‘El Front National s’ha convertit en un partit atrapa-vots, que sedueix votants gaullistes moderats, conservadors i antisistema d’esquerra’.

Abril argumenta que, davant de la crisi, l’esquerra –especialment els socialistes– no ha sabut oferir respostes a les classes més pobres. ‘En els barris obrers de la rodalia de París, el roig i l’esquerra ja no es perceben’, explica. Un forat que ha anat omplint a poc a poc el partit de Le Pen. En aquest sentit, Vilà expressa preocupació perquè la França Insubmisa no ha estat capaç de foragitar el Front National dels seus nius de vots. Mélenchon sempre ha estat segona opció: ‘Entenem que és complicat. Però és molt preocupant que l’espai polític de Mélenchon perdi vots que hauria d’acaparar.’

Per a Vilà, l’èxit electoral de Le Pen –va aconseguir el millor resultat del Front National– s’explica sobretot ‘pel discurs de caràcter social i amb el punt xenòfob de “França pels francesos”‘. Segons la senadora, aquest és un relat que cala entre unes classes populars ‘massacrades per la desigualtat i les polítiques d’austeritat, impulsades moltes vegades pels socialistes, i que llegeixen la immigració com a competència directa pels llocs de treball i els serveis públics’.

Albiol, per la seva part, reflexiona que la candidatura de Mélenchon va començar la campanya electoral molt enrere en els sondatges, però va anar remuntant, amenaçant fins i tot de passar a la segona volta. Segons l’eurodiputada, França Insubmisa no va arribar a més votants per dos motius: la deserció d’alguns dirigents socialistes cap a Macron i la manca de pressió al carrer. ‘Les mobilitzacions contra la reforma laboral anaven de caiguda durant la campanya electoral’, conclou.

Més informació:

Macron com a consens. Opinió d’Hugo Alvira
—En aquesta entrevista al periodista nord-català Aleix Renyé, podeu llegir una anàlisi acurada de la situació electoral de Catalunya Nord.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]