Ara que es parla tant d’estructures d’estat, fa la sensació que en el terreny lingüístic són els diccionaris, que marquen l’estatus d’una llengua. De fet, un diccionari entre dos idiomes implica una comunicació directa, de tu a tu, sense intermediacions ni llengües pont. El català n’acaba de sumar un altre. Amb quasi dues mil pàgines i 92.000 entrades, ahir es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans el diccionari de grec clàssic, una eina de treball per a estudiants i estudiosos de les lletres gregues antigues, un dels pilars de l’humanisme i el món occidental.

En parlem amb Joan Alberich, un dels directors i redactors del diccionari, coeditat per Enciclopèdia Catalana i la Fundació Institut Cambó.

—Per què és important, el diccionari grec-català?
—El català fins fa ben poc no tenia cap diccionari grec-català. Bé, de fet n’hi ha un d’escolar, que deu fer un parell d’anys que va sortir, de Vox. Però es tracta d’una traducció del castellà al català. Nosaltres n’hem ampliat el lèxic: el de Vox és ampli, bo, extret d’una versió castellana feta durant la guerra del 1936-1939, quan es va introduir el grec al batxillerat. I és pensat per a uns autors clàssics concrets. Quan vas a la universitat i has de traduir tragèdies, poetes lírics o poetes tardans de l’època hel·lenística, hi falten moltes paraules. Què es podia fer aleshores? Doncs recórrer a un diccionari francès, anglès, italià, alemany… El nostre diccionari, fet per un equip de vuit persones majoritàriament professors de secundària, és pensat per a la gent del país.

Per a elaborar-lo vam haver de seguir uns condicionaments d’extensió, perquè en un principi Enciclopèdia Catalana ens va encarregar un diccionari més reduït que no el del llatí. Però, és clar, la llengua grega és més rica que no la llatina, és una llengua que tolera els dialectes a la literatura i ho deien claríssimament: deien que allò era grec, no tant si parlaves en eòlic o en àtic. ‘Tenim la mateixa llengua i els mateixos déus’, deien. Doncs nosaltres hem volgut recollir aquest esperit grec, al diccionari. Pensa que té 92.000 entrades: no hi ha cap altre diccionari de l’Enciclopèdia que en tingui tantes. La llengua grega, de fet, és de les antigues la més rica, en tots els aspectes. Per això som tots una mica grecs, encara que no ho vulguem reconèixer algunes vegades. Per exemple, les preposicions gregues, tothom les usa totes dins de paraules: quan diem ‘sínode’, perímetre’, ‘diagonal’…, no parem de dir preposicions gregues. Tothom en diu! Fins i tot quan alguna gent diu que de grec, no en sap gens, doncs penso: ‘Home, sí que en saps!’ Tots en sabem una mica, però potser no en tenim consciència. És allò que deia Sòcrates: ‘Coneix-te a tu mateix.’ El grec ajuda a conèixer-se a un mateix.

—Com s’explica, en ple segle XXI, la publicació d’un diccionari d’una llengua escrita fa més de dos mil anys?
—Doncs perquè la majoria d’escrits de l’antiga Grècia encara ens interpel·len. Els diàlegs de Sòcrates criticant els polítics encara són vàlids. Llegeixes una tragèdia i encara és valida. De la ‘Ilíada’ i de l’Odissea’, encara se’n poden fer films. Sempre es pot recrear, el món grec clàssic. La literatura grega es tan polièdrica i tan rica, que sempre t’interpel·la, no et deixa indiferent. Quan un hi entra s’adona que són els orígens de nosaltres mateix.

—Sobta que des de fa quasi un segle el català disposi d’una de les principals col·leccions mundials de clàssics antics, la Bernat Metge, i en canvi no hagi tingut un diccionari grec fins ara, o un de llatí fins el 1993…
—Bé, s’havia de començar d’una manera o d’una altra i els nostres predecessors van creure que calia començar per la literatura. I crec que ho van fer amb bon criteri. Feien què podien i cercaven en uns altres diccionaris maldant tots per dir els noms correctament. Fins i tot Carles Riba, que fou l’iniciador de la Col·lecció Bernat Metge i qui va tenir el criteri més clar literàriament i humanísticament, alguna vegada deia que dins un text havia escrit un nom d’una manera i en acabat, a l’índex, d’una altra. No va ser fins fa dues dècades quan vam començar a posar fil a l’agulla al diccionari: quan es va acabar el diccionari de llatí, Enciclopèdia Catalana va veure la necessitat de fer-ne un de grec. Pensaven en un principi que fos més petit i vam intentar de fer-ne provatures, però vam comprovar que havia d’ésser molt més gros. Ens van demanar aleshores que el féssim com més reduït millor, perquè els Països Catalans som un país petit i el món de les clàssiques és el que és. Vam estudiar, així, la manera de fer-lo més simplificat, però que hi fos tot. És un equilibri.

—Fer un diccionari ja és complicat. Fer-ne un d’una llengua literària clàssica, que abasta mil anys i alguns dialectes, encara ho deu complicar més, oi?
—En efecte, la llengua grega és diferent de la llatina. El llatí és pensat ‘manu militari’, tot hi és igualitari… I encara sort que no van deixar que Cèsar fes una gramàtica més senzilla que la que hi havia! Els romans sempre tenien una intenció unificadora. I els grecs no: la seva intenció era la llibertat. En una tragèdia, quan es llegeix, hi ha trossos en àtic, però sempre que es canta es fa en dòric. En una mateixa obra, els grecs són molt tolerants en aquesta qüestió. És ben diferent dels romans, és una altra visió del món. Els romans no toleraven ni els dialectes i van fer desaparèixer totes les llengües d’una manera bàrbara. L’aculturació era practicada sistemàticament pels romans a la mateixa Itàlia. Ho van fer desaparèixer tot, i en canvi els grecs no.

—I encara hi heu afegit mapes, un apartat de morfologia, citacions a les entrades…
—Exacte, hi hem posat topònims per a animar tothom que a l’hora d’elaborar mapes científics del món antic, els facin en català. Que en català es pot dir tot. Perquè, si no, es posa en llatí o ara més fàcilment en anglès, i això no s’ha de fer. Si som catalans, s’ha de fer en català. I com? Doncs del grec al llatí i del llatí al català, com fan totes les paraules. Quant a la morfologia, és pensada perquè la pugui comprendre tant una persona que s’hi iniciï, un estudiant inicial, com també un estudiós, en el dialecte àtic i amb el criteri que el grec deriva de l’indoeupoeu. I això és un altre element important: el nostre diccionari és també la primera vegada a Catalunya on surten totes les paraules primitives amb l’arrel indoeuropea. L’any vinent farà dos-cents anys que van començar els estudis sobre l’indoeuropeu i ara, per primera vegada, entra en català sistemàticament. Recollim d’alguna manera el fruit dos-cents anys després. Quan les paraules gregues tenen un origen indoeuropeu, hi posem l’arrel. I si no és indoeuropea, hi posem l’origen semític, egípcic…

—A més de tenir-hi molta feina, suposo que en l’elaboració del diccionari també hi heu gaudit.
—Mira, hi ha una cosa que deia Soló: ‘Ens hem fet vells aprenent constantment.’ Això ha estat un plaer que hem tingut els vuit redactors. Personalment, m’he sentit un aristòcrata que ha viscut al paradís de Grècia i Roma. I això es un goig que no pot explicar gaire gent.

—Al pròleg es diu que el diccionari arriba en un moment paradoxal: d’una banda, els estudis clàssics van caient dels plans d’ensenyament i, d’una altra, el nivell dels especialistes en llengües clàssiques s’ha disparat.
—A l’ensenyament s’ha fet una mena de batxillerat que vol abastar tantíssims aspectes, que deixa ben poc espai al grec al batxillerat humanístic, que molt pocs instituts ofereixen. De vegades hi ha gent que diu que el grec no serveix de res. Jo els dic que no van ben informats, perquè el grec és molt important, sempre surt d’una manera o una altra, tothom el fa servir. I, ben mirat, res no serveix de res! Al paleolític els éssers humans ens vam passar milions d’anys sense escriure i vam viure de la manera que vam poder! La cosa trista és que ara en molts centres no s’ofereixi grec i el sistema educatiu obliga els professors de grec a defensar com lleons les seves hores. I per mi el grec sempre és un índex de qualitat de l’ensenyament. I de saber-ne una miqueta, crec que tots n’hauríem de saber. A Alemanya, als qui estudien medicina els en fan un petit curs perquè vegin que el 80% dels termes mèdics són d’origen grec. I no cal parlar de la ciència i la tècnica… No dic que se n’aprengui molta gramàtica, però una mica de cultura se n’hauria de tenir. No vivim un moment en què les llengües clàssiques, ni el llatí ni el grec, es vegin afavorides pel sistema educatiu. I, per contra, s’hi han fet molts esforços a les universitats, d’on han sortit molts llicenciats en clàssiques que són molt vàlids. És un moment esplèndid, però no el sabem aprofitar.

—Què n’espereu, del diccionari?
—Doncs d’entrada que animi la gent i que li faciliti d’acostar-se als texts de la literatura i la cultura gregues, perquè continuïn essent una espelma encesa que ens il·lumini. Aquest diccionari sempre serà una petita llum encesa que esperem que ens il·lumini una mica. I si estirem el fil de la nostra història arribem, al final, a Grècia. Grècia és l’origen de tot, si més no en la cultura occidental. Pel món occidental, si ens volem retrobar a nosaltres mateix, és important Grècia. Aquest diccionari, doncs, és també una via per a conèixer-nos a nosaltres mateix una mica més.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]