Ahir el Tribunal Constitucional espanyol es va enfrontar al parlament de Catalunya en una nova interlocutòria en què deia que ‘no hi ha cap més legitimitat que la legalitat constitucional’. Es veia venir que tard o d’hora arribarien a aquest punt de deliri, que equival a proclamar que la llei, només perquè és la llei, està per damunt de la democràcia. Una tesi que té precedents il·lustres en totes les dictadures que hi ha hagut i hi ha sobre el planeta, però que és incompatible amb cap proposta democràtica. La filigrana teoricista del TC resulta encara més xocant tenint en compte que la diferència, tècnica, entre legalitat i legitimitat s’ensenya a primer de carrera. Es veu que als membres del tribunal ja no els preocupa ni tan solament perdre el crèdit acadèmic que puguen tenir. Deu passar això, quan la funció de pensar és substituïda per la d’obeir.

La discussió és tan clara que entrar-hi fa mandra i tot. Però ho hem de fer. És evident que legitimitat i legalitat són conceptes diferents. Això és indiscutible, perquè aquesta diferència ha estat magníficament argumentada per autors de totes les èpoques i països. Des de la famosa sentència de Locke, segons la qual un govern no és legítim si no té un consentiment explícit dels governats, fins a la precisió sobre la impossibilitat de crear estructures efectives de govern sense una legitimació popular prèvia, tesi molt ben formulada per aquell Habermas que els nacionalistes espanyols van preferir usar d’eslògan buit abans que entendre’l. I segurament abans que llegir-lo també.

El problema que té Espanya al Principat és precisament un problema de legitimitat, de pèrdua de legitimitat. I això no pot refer-se a còpia de decrets, sentències o interlocutòries. La legalitat, pot ser ara més o menys al seu costat, tot i que ni això no és clar. Però el problema profund i real que tenen és l’accelerada pèrdua d’adhesió popular, si ho volen dir així, que el projecte espanyol troba a Catalunya. Cosa, per cert, que no som pas els únics que sabem que passa, sinó que expliquen perfectament personatges com ara Javier Pérez Royo i Iñaki Gabilondo, per esmentar-ne dos de ben diferents –i gens  sospitosos de connivència amb l’independentisme.

Els qui sigueu independentistes, penseu-ho un moment, que és ben fàcil d’entendre: hi hagué un dia que deixàreu de sentir-vos còmodes dins l’estat espanyol. És més que probable que el recordeu perfectament, aquell dia. És més que probable que recordeu el moment, amb qui estàveu, el gest, la conversa, el fet, l’argument que va canviar la vostra personalitat política. Quan vàreu dir prou. Aquest moment, cadascun d’aquests moments individuals, és el problema seriós i real que té Espanya. El problema real de l’estat és que molts, moltíssims, de vosaltres un dia us vàreu sentir més o menys còmodes formant part de l’estat espanyol, però ara ja no. I, això, per bé que ho he explicat amb paraules massa planeres i molt poc tècniques, és la descripció exacta de la pèrdua de la legitimitat.

Simplement, un dia l’estat va deixar de tenir legitimitat davant vostre, íntimament. I és a partir d’aquell moment que vàreu començar a pensar com fer-ne un de nou i diferent, com caminar cap a la república catalana. Si això hagués estat el recorregut vital d’una persona sola, de mil, de trenta mil, no passaria res, o no gran cosa. Però quan som quasi dos milions de catalans que fem el pas plegats, com va passar el 27-S, i això, a més, permet de construir una majoria parlamentària viable, aleshores simplement no hi ha legalitat que es puga oposar a aquesta legitimitat social tan brutal, que en definitiva és a la base de la política.

Nosaltres fa cinc anys que anem construint un enorme pacte entre individus lliures, disposats a arribar junts a un fi: abandonar l’estat espanyol i crear l’estat català. I això, aquest pacte, crea una legitimitat indiscutida per cadascú de nosaltres, que acabarà servint-se d’unes tècniques jurídiques conegudes i usades a tot el món per a crear al seu torn la legalitat en què el nostre projecte es farà administrativament real. El món funciona així i, si de cas, sorprèn que alguns puguen pensar que ens ho impediran precisament fent servir les lleis i les institucions que nosaltres ja no reconeixem com a lleis justes, aquelles que han aconseguit que deixem de sentir-nos còmodes en el seu projecte.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]