Ep, podria començar fent una llista de les crítiques que he sentit i llegit contra Joel Joan. Però m’ho estalvio perquè seria injust. Siguem sincers. Pot caure més bé o més malament, però hi ha algú en aquest país capaç de riure’s d’ell mateix (més ben dit, de nosaltres mateixos) com ha fet ell? Des de ‘Plats bruts’ (que, vist ara, no sé si vau fer la prova a l’estiu, però té aquella cosa hipster de la calçotada i aquella textura que, com les antiguitats i l’analògic, guanya substància amb el temps) fins a ‘El crac’, passant per ‘Porca Misèria’, ha sabut sacsejar-nos com pocs han sabut fer a TV3. Trencant rostres indiferents i, ja hi som i amb orgull, benvinguts al paradís i al llarg viatge.

Riure’s d’un mateix costa. És terapèutic, diuen, però costa. Oi oi oi, sóc músic de carrer i al teu pas sóc titellaire. El cas és que fer el paperina pot ser, de vegades, intel·ligent i necessari. La frontera entre la genialitat i el ridícul és tan prima, que és com despertar-se als Cortalets del Canigó, fer cim a primera hora i tot seguit menjar ostres i saltar onades per dinar a la Costa Brava. Tan a prop i tan lluny. Tan igual i tan res a veure, però tan la mateixa cosa, tan el mateix país nostre. Deu ser això d’interpel·lar-se un mateix, que de tan ben trobat pot semblar patètic però alhora és agut i guaridor.

Anem al gra: som un país en què cal guanyar de 12 a 0 per destapar una xarxa d’apostes impúdiques que feia mesos que pudien; un país que entre la pilotilla (‘mandonguilla’ per als forans) d’en Basté, l’hàmster d’en Graupera, el Mar dels Manel i la cursa del tall anglès, apareix ‘El crac’ d’en Joel Joan i, atenció, amb insolència, mala bava i totes les barretines montserratines que vulgueu, fa de mirall com ningú. Sí, som pesats, som la cançó de l’enfadós. Salamalecum. El bucle que algú ha de punxar. Però és que, mal que pesi a uns quants, modestament però sorollosament i amb tics brillants, Joel Joan no tan sols punxa, sinó que punxa amb enginy. Som, encara que no ens ho acabem de creure, el país de Sergi Roberto, el país de Kilian Jornet, el país del relleu acrobàtic de Mas a Puigdemont, el país del referèndum prohibit, el país de l’impossible i de l’inesperat.

Sí, l’escena amb el ‘Tornarem’ de Lax’n’busto és discutible, com diu Joan Burdeus a Núvol, però, malgrat tot, per mi és èpica, peti qui peti, perquè ho peta de manera grotesca i genial alhora, tal com som, amb la Laura que treu un violí del no-res, en Lluís Soler que ensenya el cul i la Gemma, interpel·lada, que estén les ales i vola. La interpel·lació màxima, el dilema entre la sortida d’emergència i l’aguantar el xàfec amb colpo scenico, previsible però deliciós, per a prosseguir. Canvia el camí, diu, però és que és hora de ser qui ets, de ser qui som. Cony, llença’t i ja tornarem si cal. Ja hi Tornarem, més ben dit, que no és que tinguem gaire corda, sinó que no hi ha cap més remei. Ser el personatge principal cansa, però cal tenir els collons per a ser-ho i té mèrit. Tenir esperit crític és costós, mentre que criticar és molt fàcil. La vergonya aliena fa mandra, però pot ser el motor del desvetllament. Irreverent, jau ben a la vora i bona nit, però lleva’t d’hora ben d’hora i actua. Potser així, i em fa l’efecte que només així, anirem sempre més lluny, que d’això es tracta. I la bava de Julio Manrique (qui l’hagi vist dalt l’escenari en viu sap de què parlem) ens agrada, per la passió i pels plats trencats, nets o bruts. Sospirem, riem, i avanti o popolo, amb tanta bava com calgui. Junts podem arribar més lluny. Endavant les atxes, que fa pujada, però no tanta, deixant, si es pot, l’alegria a l’aire.

A més, diuen que ara el govern comunista de la República Popular de Xina ens va a favor. Increïble. La bomba. Ves que no miressin ‘Plats bruts’, aquests també. Ei, diuen que potser farem el ridícul, però som uns cracs.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]