Ahir ens va sorprendre a tots la notícia que havien trobat mort l’ex-president de Caja Madrid, Miguel Blesa, en teoria suïcidat per un tret d’escopeta al pit. Miguel Blesa havia estat condemnat el febrer a sis anys de presó per apropiació indeguda en el cas de les ‘targetes black’ de Caja Madrid, però encara no hi havia ingressat, en espera d’una sentència ferma.

El debat sobre si Blesa s’ha suïcidat o no s’ha obert pas de manera inevitable. La versió oficial és que es va matar ell mateix, però és evident que les circumstàncies de la mort són estranyes. I les sospites creixen encara més si tenim en compte un fet que, aquest sí, no admet discussions ni especulacions. Des que es va començar a investigar la trama corrupta del PP, l’estiu del 2009, han mort de manera sorprenent deu persones vinculades a operacions criminals que tenen com a denominador comú el finançament del partit o l’enriquiment dels seus membres. I si, al principi, va morir gent poc coneguda, aquests últims mesos les morts han estat d’un gran impacte mediàtic i polític: Rita Barberá i Miguel Blesa; i encara s’hi podria afegir l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta, en coma des del 2013 per una caiguda a casa després d’haver estat encausat.

Però posem tot això en context.

El moviment independentista català i el 15-M han incentivat, aquests darrers anys, l’emergència d’un discurs, d’una anàlisi crítica, sobre com funciona l’actual estat espanyol; discurs que ha trencat tòpics i que ha posat sobre la taula algunes de les claus més importants per a entendre què passa.

El mite de la modèlica transició a la democràcia pilotada pel Borbó s’ha enfonsat definitivament. I com més informació aflora sobre què va passar realment aleshores, i com més informació tenim sobre les raons per les quals l’estat s’ha gestionat com s’ha gestionat, amb més claredat se’ns apareixen les directrius rectores de tot plegat. Més que un projecte polític, l’estat espanyol és un projecte econòmic. Concretament, un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que han saquejat l’estat, fent-lo servir sense gens de vergonya ni prudència.

Fa uns anys, Germà Bel va escriure un llibre imprescindible per a entendre tot plegat. Espanya, capital París retratava l’obsessió centralista i les maniobres fetes durant dècades per a convertir Madrid en un centre econòmic global, a costa de la racionalitat econòmica i inversora. Ara en el darrer número de la revista Eines, diversos autors fan una radiografia de la realitat de l’estat que encara va més enllà i que podrien haver titulat Espanya, capital Moscou. La comparació que fa Oscar Pazos entre el capitalisme rus i el capitalisme espanyol i el dibuix que fan Pedro Ramiro i Erika González del gran poder econòmic espanyol són tan feridors com impactants.

Dades sobre la taula. Parlant només dels fons europeus, sense comptar-hi l’espoliació fiscal, ens trobem que l’estat espanyol va rebre, entre 1985 i 2010, un paquet de 230.000 milions d’euros nets en ajuts europeus. Si, a aquesta quantitat, li restem l’aportació espanyola a la Unió Europea, el resultat és un benefici de 80.000 milions d’euros a favor de l’estat espanyol. Per posar-ho en context, el Pla Marshall va aportar a Europa 58.000 milions d’euros. És a dir, Espanya sola ha rebut de la Unió Europea més diners dels que tot Europa occidental va rebre dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Molts diners.

D’aquesta quantitat –que, des del 2010, ha continuat augmentat però que ja no ho ha fet tant com abans–, el 50% ha anat a finançar grans obres públiques. En teoria, per a modernitzar l’estat. Si ho mirem en detall, però, ens trobem que moltes d’aquestes infrastructures públiques, en realitat, no tenen cap sentit econòmic (penseu en l’absurda xarxa de l’AVE) o serveixen, sobretot, perquè unes quantes empreses privades guanyen diners executant una obra pública trucada des del primer dia (penseu en el cas del Castor).

Les empreses que s’han beneficiat d’aquesta pluja de milions són els emblemes del capitalisme espanyol. Aquest ‘capitalisme espanyol’ són sobretot les grans constructores (ACS, Acciona, Sacyr, OHL, Ferrovial i FCC), que han devorat amb un apetit insaciable diners públics. I també les grans empreses que actuen amb preus regulats que depenen del govern (Telefónica, Endesa, Repsol, Iberdrola i Gas Natural), explotant els ciutadans amb preus fora de tota lògica. I dos bancs que són al darrere, o al davant, de tot plegat (Santander i BBVA, amb CaixaBank intentant atrapar-los). I s’acaba. Al marge d’això, les grans empreses espanyoles es redueixen a cadenes hoteleres i un parell de corporacions tèxtils. Res més.

El fil mental que uneix aquest panorama i el ‘desarrollismo’ franquista és ben evident –constructores, turisme i regulació pública–. Entre 1940 i 1960, els projectes relacionats amb la construcció de grans infrastructures van ser la via més directa per a afavorir els empresaris més pròxims al franquisme. En el moment de la transició, segons les dades de l’historiador Emmanuel Rodríguez, dos centenars de famílies controlaven un terç del total de les accions cotitzades a borsa. La liberalització que va acompanyar l’entrada a la Unió Europea va renovar el panorama, però sumant a les famílies tradicionals sobretot l’entorn dels partits polítics. Com queda demostrat en el fet que prop del 40% dels ministres del període democràtic s’hagen incorporat, després, a les direccions de les grans empreses privades. I hagen protagonitzat operacions per a intentar crear megaempreses des de la política, intent del qual el cas de Caja Madrid és ben paradigmàtic. La torna, és clar, és la corrupció.

I d’aquesta barreja neix això que ens trobem avui. A l’estat espanyol, la política i l’economia es confonen a uns nivells impossibles de trobar en cap altre estat europeu. De fet, la política es fa servir per a mantenir els privilegis econòmics –l’única explicació per a entendre que el PP continua essent votat, malgrat la seua enorme corrupció, és que sap fer servir com ningú l’escut de l’inesgotable nacionalisme espanyol–. I allà on no arriba la política es posen en marxa els recursos de l’estat, privatitzats al servei d’un partit i d’una idea: la justícia o la policia. Tot val per a mantenir blindat un model d’estat que, sobretot, és un immens negoci per a uns pocs.

Per això, l’estat espanyol ha pres decisions econòmiques increïbles que només es poden entendre en aquest context. Com ara, regalar seixanta mil milions d’euros als bancs per al seu rescat, sense exigir-los res a canvi. Compareu-ho amb què va passar als Països Baixos, on el govern va injectar deu mil milions d’euros a ING per rescatar-lo, i els ha recuperat amb interessos i tot, de manera que n’ha guanyat sis mil.

Ara bé, l’alegria del model (recordeu quan Solchaga va arribar a dir que l’estat espanyol era el lloc del món on et podies fer més ric més fàcilment?) ha entrat en crisi per diversos motius, entre els quals la situació financera global és el més important. I de sobte, l’estat espanyol, i la tribu que el guia, es troba en una situació dramàtica, amb un deute disparat i ja impagable, amb els fons de reserva acumulats que ja s’acaben i amb el cor del poder real acorralat per les acusacions de corrupció i per una opinió pública que ja no els tolera tot el que fan. Tot allò que fa anys eren diners volant alegrement d’una caixa a una altra ara s’han tornat amenaces concretes i directes, a persones i des de persones concretes, que fan cada dia més visible com de podrit està l’estat i com n’és, d’irreparable. A menys de tres mesos, per cert, del principal projecte de ruptura al qual mai no ha hagut de fer front aquest estat, que és la independència de Catalunya.

I aquest és el context que explica els nervis d’ahir, i que podria explicar també les possibles decisions a la desesperada, que sempre són massa cridaneres. Lamente la llargada del text, però mirar de lluny vol espai i, ben sovint, aclareix la vista.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]