Que el català, a les universitats de Catalunya (tant en l’àmbit de la docència com en el de la recerca), es troba en una situació preocupant, és sabut de fa temps. Bel Zaballa, però, amb el reportatge ‘Perdoni, pot fer la classe en castellà?‘, ha tingut la virtut de posar les dades damunt la taula i presentar-les d’una manera clara i diàfana, i ha causat un rebombori a les xarxes que esperem que vagi més enllà. Esperem que serveixi perquè tots plegats hi reflexionem de manera honesta, en un debat fred i objectiu que ens permeti ser conscients de què comporta continuar per aquest camí, un camí sembrat d’autoenganys, tripijocs de molt baixa qualitat moral i interessos sovint purament crematístics.

Una de les coses més cridaneres del reportatge esmentat (a banda de la conclusió que el català recula en tot l’àmbit universitari, més i tot, potser, del que els més realistes ens pensàvem) és que la institució que encapçala el rànquing de discriminació del català sigui justament la que porta, com si es tractés d’una ironia de mal gust del destí, el nom de l’il·lustre pare de la llengua catalana moderna. A l’editorial de dimarts passat, Vicent Partal corroborava aquesta dada objectiva (48,8% de docència en català) amb dades qualitatives rellevants: ‘Vaig descobrir que a la facultat, simplement, no volien que fes la classe en català. Deien que això els creava un problema. D’imatge, em van arribar a dir’

Aprofitant l’avinentesa, vull explicar jo també quina ha estat la meva experiència com a catalanoparlant durant la meva carrera universitària i, molt en particular, a la Universitat Pompeu Fabra. El meu primer contacte amb el món universitari va ser, justament, a la UPF, on vaig llicenciar-me en Comunicació Audiovisual. Durant aquells anys vaig patir, com a alumna, l’enutjosa i coneguda discriminació que pateixen els estudiants catalanoparlants de les universitats de tot el domini lingüístic: jo formava part del reduït grup de militants que, cada vegada que ens trobàvem amb la cançó de l’enfadós del professor que canvia de llengua perquè l’Erasmus de torn aixeca la mà, protestava i mirava de fer entendre al professor que s’estaven vulnerant els nostres drets.

Fins aquí, malauradament, res de nou: una situació ben lamentable a la qual es va intentar posar fi amb la introducció de l’anomenat principi de ‘seguretat lingüística’ (que, com ja ha quedat clar, no ha servit de res perquè només es compleix religiosament quan la llengua anunciada és el castellà). Quan, més endavant, vaig estudiar el segon cicle de traducció i interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona vaig tenir la sort de no patir cap discriminació per ser catalanoparlant, cosa que en aquest cas ‐en principi‐ era força lògica, perquè totes les assignatures de l’itinerari de traducció al català, que és el que jo havia triat, eren d’idioma estranger o bé de traducció alemany/anglès al català.

‘En principi’, he dit. Perquè resulta que anys més tard (curs 2011-2012) em vaig trobar en la mateixa situació, però en el paper no pas d’alumna sinó de professora, aquest cop a la facultat de traducció de la Universitat Pompeu Fabra, on, ja com a doctora i després d’uns anys d’impartir-hi alguna assignatura aïllada mentre feia la tesi, em van proposar ser professora associada (un tema, aquest dels associats, igualment ple d’irregularitats i derivades indignes, i sobre el qual també valdria la pena que tots plegats reflexionéssim a fons). Em van encomanar, entre més assignatures, les de traducció anglès-català de segon i tercer curs.

En acabar la primera classe de traducció de tercer, un grup d’alumnes espanyols (que ja havien fet el primer i el segon curs a la UPF), acompanyats d’un parell d’Erasmus italians, van venir a comunicar-me que tenien problemes amb el català i que, per tant, traduirien al castellà. Em va sorprendre relativament (com a alumna havia tingut mil i una ocasions de constatar les exigències, pel que fa a la llengua, dels alumnes de fora, sovint víctimes inconscients del supremacisme lingüístic castellà). I just quan els estava explicant que allò era del tot impossible perquè el contingut de l’assignatura era traducció anglès-català, se’ns va apropar la responsable d’un altre grup de la mateixa assignatura (una professora titular), que tot just havia acabat la classe a l’aula del costat, i va interrompre la conversa per dir-me, a part: ‘A aquests, els fas fer quatre exercicis en castellà i llestos.’

Això sí que em va sorprendre: em vaig quedar tan parada que no vaig ni respondre, però a la classe següent vaig comunicar a tot el grup que no faria cap excepció: el pla docent de l’assignatura no era cap caprici (com tampoc no ho era en el cas de les assignatures equivalents en castellà) i, d’altra banda, estava segura que després de dos anys d’estudiar traducció en una universitat catalana i essent, tots ells, parlants de llengües romàniques, amb una mica d’esforç se’n sortirien (què havien estat fent, els dos cursos anteriors, aquell grupet d’estudiants espanyols?).

Vet aquí què havien fet: en totes les assignatures de traducció al català els havien assignat un seminari oficiós on traduïen només a l’espanyol, i havien anat aprovant totes aquestes assignatures sense escriure ni un mot en català i sense necessitat, ni tan sols, d’assistir a la classe de grup gran. El frau, doncs, era sistèmic: aquest perfil d’alumnes, en acabar els estudis, obtenien un títol on deia que eren capaços de traduir a una llengua que pràcticament no havien fet servir.

En vaig anar a parlar amb la degana de la facultat i li vaig dir que ho trobava escandalós; que a més de ser una pràctica fraudulenta era un greuge comparatiu envers els alumnes catalanoparlants (que, aquests sí, havien de passar per l’adreçador de traduir al castellà tant sí com no) i, el més greu de tot, un atac al conjunt de la comunitat lingüisticocultural catalana, que amb aquell ensenyament de fireta es veia privada de traductors i professionals de la llengua competents. La degana es va mostrar entre ofesa i esporuguida (el sistema feia temps que funcionava i fins aleshores ningú no l’havia qüestionat), i em va dir que ella, justament, era una gran defensora de la llengua i del país, però que no li quedava cap més remei. ‘Què vols? Que ens quedem sense alumnes?’, em va dir.

Vaig traslladar la queixa de manera detallada i per registre al rector (que no em va respondre), i també a la síndica de greuges. Aquesta darrera, en el moment d’exposar-li la situació en persona, em va donar tota la raó, però finalment va resoldre d’arxivar l’expedient al·legant que aquella situació era fruit dels òrgans de decisió de la facultat i del departament (per tal d’atendre les demandes dels estudiants de fora de Catalunya) i no pas una vulneració de drets.

Durant tot el curs vaig exigir exactament el mateix a tots els alumnes, cosa que em va valer més d’un enfrontament, sobretot amb una professora sènior, responsable d’un d’aquests seminaris oficiosos de traducció a l’espanyol que penjava d’un grup gran de traducció anglès-català del qual jo era la professora responsable. Em va intentar coaccionar (dient-me, entre més coses, que era la persona més intolerant i arrogant que havia conegut mai) perquè aprovés un alumne ‐segons ella, excel·lent‐ que havia fet l’examen (recordem-ho: de traducció anglès-català) en castellà. No cal dir que aquell va ser el meu darrer curs a la UPF.

Aquests fets (com n’hi deu haver d’altres, que seria bo que anessin sortint a la llum) són il·lustratius del nivell de baixesa a què pot arribar la vulneració dels drets dels catalanoparlants a la universitat, amb la connivència de tots els òrgans directius i, fins i tot, del síndic de greuges.

Si volem que el català sigui la llengua de prestigi al món universitari (i volem, doncs, evitar que hi esdevingui una llengua residual), cal deixar enrere els petits interessos curtterministes i obrir el focus dels grans objectius. Com ara aquest: el d’una universitat digna de dir-se catalana, cosmopolita i moderna, on es parlin moltes llengües però on el pal de paller sigui el català, la llengua que ens singularitza, l’aportació més valuosa que podem fer tots els catalans, vinguem d’on vinguem, al patrimoni de la cultura universal. Sabrem fer-nos-en dignes o optarem per la baixesa moral i la incultura?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]