En molts països les seus dels partits polítics, els carrers on són, acaben convertint-se en una mena de sinònim de les sigles oficials. Quan hom deia ‘Bottega oscura’ en la Itàlia de postguerra es referia al totpoderós PCI, que hi tenia la seu romana. ‘Solférino’, sobretot arran les grans victòries de Mitterrand, va esdevenir un sinònim de PSF…

A Barcelona, i a València, el fenomen es va repetir amb més fortuna o menys, segons els casos. Un que en va tenir molta va ser ‘Nicaragua’, per a referir-se al PSC. Ara la seu històrica dels socialistes catalans s’ha venut, però encara és des d’allí que es dirigeix l’estructura del que havia estat un dels grans partits del país, especialment en el terreny municipal. Qualsevol dia els socialistes se n’hauran d’anar, però probablement ‘Nicaragua’ continuarà essent el sobrenom que s’aplicarà al partit o, encara millor, a la direcció: ‘Nicaragua pensa…’, ‘Nicaragua vol…’, ‘Nicaragua diu…’

Aquestes últimes hores la frase s’ha tornat a sentir molt en el context d’una nova batalla dins el PSC, arran del referèndum del primer d’octubre, quan una bona colla de batlles socialistes han deixat clar que no pensaven obeir les ordres de ‘Nicaragua’ i que no farien res per impedir la votació. N’hi ha que fins i tot han anunciat que anirien a votar, de manera que han obert una esquerda visible en la posició oficial dels socialistes.

I és que ‘Nicaragua’ ha pres una actitud molt dura respecte del referèndum, que, com és evident, ja no entén ni tan sols una bona part de la militància pròpia. Convertir el PSC en el bastió contra les urnes va molt més enllà d’allò que hom podia preveure i esperar en un partit de tradició democràtica, per dir-ho amb la coneguda fórmula de Josep-Lluís Carod-Rovira. És cert que el fet que el PP i Ciutadans pràcticament no tinguen cap batllia posa el focus del boicot molt intensament sobre el PSC. Però el PSC, si més no el PSC oficial –o siga, ‘Nicaragua’–, ha travessat una línia que no l’allunya solament de la centralitat política, sinó també dels seus militants, quan ja semblava impossible que se n’anàs més gent.

Fa uns dies que, aquesta tensió, me l’explicava un conegut càrrec públic del PSC amb una frase que em va semblar molt significativa. Deia que Nicaragua era un búnquer que per una banda se sent assetjat però que alhora va aïllant-se cada vegada més del seu entorn. I afegia ben gràficament: ‘A nosaltres ens aplaudiran al parlament i als mitjans i ens faran sortir en totes les televisions de Madrid, però tindrem la gent sota el balcó protestant i preguntant-nos com som capaços de fer una cosa com aquesta.’

Estic segur que part de la discrepància que veiem aquests dies té a veure exactament amb això –un batlle ha de preguntar-se si es deu al partit més que no als ciutadans. I, si és així, la rebel·lió no és tan solament un bon símptoma pel que fa al referèndum, sinó que, més enllà i tot, és un magnífic símptoma per al país nou que tots hem de fer.


[Bon Dia] –La cosa és que The Guardian explica que una delegació de Corea del Nord ha anat a Benidorm a estudiar si el model turístic de la ciutat de la Marina podria ser un exemple per al règim. I llegint l’article no sé si s’ha trencat més el meu cor de jovenet marxista o el meu cor de jovenet ecologista, que lluitava, quin gran error, contra l’autopista que ara és el nostre carrer major…

–Us recomane molt la passejada que Núria Cadenes ha fet pel Cabanyal, revisant aquest barri de València al caire de l’abisme. El reportatge és tan contundent en la denúncia com compromès amb la gent que hi viu. I escrit amb una contenció emotiva tan gran que aconsegueix, paradoxalment, emocionar.

Des de fa una setmana que la redacció de VilaWeb ja elabora cada vespre a les deu el VilaWeb { Paper que despús-demà eixirà finalment al carrer. Són números de prova per a anar controlant la tècnica i l’engranatge de la maquinària que ens permetrà d’arribar a partir de dijous al vespre als nostres subscriptors amb aquest nou producte que tanta il·lusió ens fa. En la portada d’ahir al vespre precisament el reportatge del Cabanyal ocupava l’espai central. Açò era una declaració crec que molt clara de quina mena de diari farem, de quina mena de diari us oferirem. Us l’ensenye.

–Ahir hi hagué molts titulars sobre el pacte de govern entre Theresa May i els unionistes irlandesos. I pocs sobre el fet que el Sinn Fein va aconseguir ahir que un dels seus polítics, Mícheál MacDonncha, fos nomenat Lord Mayor de la ciutat

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]