Il·lustració de Pepa Granados

«Hear a man preachin in language that’s completely new, yea Making the hot coks in the flophouse bleed While the cleaning ladies sob into ther mops And a bellhop hops anb bops A shot rings out to a spiritual groove Everboy bleeding to that Higgs Boson Blues»
Nick Cave & The Bad Seeds, Higgs Boson Blues

Ets un covard, Réné. Un tros de merda. Un miserable. Sabies que passaria, si és que no havia passat abans. Ho sabies. Però m’has fet perdre el temps miserablement. Ets un mal nascut, Réné, quina decepció, amb els sacrificis que he fet per tu, la paciència que he tingut… Un fill de puta malparit, Réné. Les paraules esfereïdores i els sanglots agressius de Marie ressonen encara al seu cervell com una caixa de ressonància, colpejant les parets, rebotant entre elles, a velocitats insondables, amb una fúria que li recorda el ball violent de les partícules subatòmiques del cèlebre accelerador en el qual s’ha deixat mitja vida. Aquelles col·lisions generen dades sobre les quals bastir la poètica de l’univers, els orígens. La matèria. Les paraules de Marie rebotant contra el seu cervell i les seues vísceres tan sols generen dolor. El mateix dolor que ell ha provocat.

Réné tracta d’apagar els ecos de la seua ment, els mots i els gestos que, de tan recents, no són ni records. I observa sota les apocades llums nocturnes de la Rue Monge grups de joves i els seus rituals d’aparellament. Imagina que són partícules elementals que interactuen seguint un model més o menys predictible: apropament, fricció, càrrega d’energia, interactuació, repulsió. I les corresponents variables de temps, intensitat… Variables humanes i, en tant que això, gairebé infinites. També ha de considerar els models alternatius, excepcionals. Coneixia exemples de parelles que havien superat el període de convivència, l’acumulació d’energia negativa. Que aprenien a controlar-la, a encapsular-la, a ignorar-la. La majoria de la gent que coneixia, tanmateix, complia el model predictiu. Així havia estat amb els seus pares, amb molts dels seus amics i col·legues del CERN, l’organisme europeu per a la recerca nuclear. Els efectes de la distància sobre les relacions. Un clàssic del gremi. I ara era ell qui viatjava cap a un hotel cèntric però barat de París. Una solució provisional per no molestar ningú. Tampoc no volia sobtar la mare, algú que s’estima Marie com la filla que no havia tingut. Que se l’estima més que a ell mateix: Réné el díscol, distant, brillant i introvertit fill gran. Apropament. Fricció. Càrrega. Repulsió. Va com va.

El taxi s’atura. Réné triga uns segons a saber què ha de pagar. El seu cos roman al rebregat seient de l’automòbil fins que el xofer, un paio algerià, de segona o tercera generació, emet un so gutural d’impaciència. Réné baixa del núvol. Paga. Se’n registra en l’hotel i es deixa caure en l’habitació escassa, gairebé claustrofòbica, amb els seus neguits rebotant contra les parets. Tant de temps cercant l’origen de la massa de les partícules elementals i l’existència de l’univers que, tal vegada, havia oblidat el sentit de la seua existència. Hi havia un altre propòsit? Per què no havia tingut fills amb Marie? Per què s’havien deixat esquinçar per la distància? Quan començà a malbaratar-se tot? Quan s’encetà el ball de disfresses, la tronada perfecta de retrets i escenes de gelosia telefònica? Potser el Big Bang fou aquella fotografia de Le Monde a quatre columnes, amb aquell peu tan incòmode, tan inoportú, el físic francès Réné Gicquel abraça efusivament la seua col·lega italiana Agostina Descalzi. Efusivament, deia. I era cert que l’abraçada surava sobre l’emoció del moment, d’aquell instant àlgid de la història de la ciència, el moment en què s’anunciava que la inversió i els anys i dècades de treball havien donat el seu fruit, que en el rastre d’aquella col·lisió de protons hi havia impresa per fi la baula perduda, el Bosó de Higgs. Tenir a Agostina entre els braços, pegada al seu cor doblement agitat, no era una qüestió situacional, fruit de la ubicació de les partícules. Réné, de forma inconscient al principi, la buscava. Fins l’instant captat per la fotografia, no havien passat a la fase de fricció. Encara no.

La dimensió mundial del treball de Réné compensava els viatges a Ginebra, els congressos arreu del món, les setmanes de separació. Per telèfon, Marie féu un comentari aparentment innocu sobre la fotografia però no s’estigué d’esmentar, de passada, l’evident atractiu d’Agostina. Réné se sentí incomodat, caçat. En tornar a París, però, Marie es mostrava exultant, fascinada, inundava les converses amb el seu marit de preguntes i detalls que poder relatar als seus companys de la Sorbona. Vacances. Vacances de veritat. Dues setmanes sense analitzar dades, sense càlculs, sense reunions, sense telefonades ni sobreexcitació. Aquells dies de viatge entre platges solitàries del Carib podia haver estat el millor de les seues vides. De no ser perquè, un matí, Marie tornà a fer un comentari sobre Agostina. Lleuger, aparentment banal, però mostrant una ferida oberta. Réné se sentí descobert. I es mostrà ofés d’una manera artificial, amb una agressivitat que no venia a tomb. Fou una discussió acarnissada. La tornada a París fou un petit infern de silencis ofegosos, tallants com fragments de vidre.

Réné caigué en l’autoengany de creure que podia agafar els trossos de terra i pegar-los amb promeses. Els llargs mesos posant a punt de nou el gran accelerador de partícules, el gegantesc LHC, la catedral de la ciència, amb Agostina lluny del CERN, recorrent el món per explicar per què era tan important aquell descobriment que li havia valgut el Nobel a Peter Higgs, pacificaren la convivència entre Réné i Marie. El retorn a l’activitat de l’accelerador, amb col·lisions de partícules amb l’energia duplicada -dels set teraelectronvolts de la primera fase als tretze de la segona- obrien una nova i engrescadora fase d’arreplegada d’informació. Mil milions de xocs entre els protons a cada segon. Quantitats ingents de dades, els budells de la matèria. I si hi havia dades, en algun moment hi hauria Agostina.

I si hi havia Agostina, les oportunitats de passar a la fase de fricció augmentaven. Fou així perquè Réné ho buscà. Una aproximació pacient, metòdica, com si hagués estat un experiment minuciosament preparat. Esperant el moment del xoc amb la partícula precisa. Però no hi hagué bellesa, plenitud ni romanticisme. Tan sols un sopar regat amb més vi del normal, una certa agitació producte del tedi, de l’espera. Un clau etílic i maldestre. Un despertar gèlid. Indiferent. Incòmode. Réné entengué que la relació amb Agostina no aniria molt més enllà d’alguna rebolcada esparsa. Però es deixà portar per un insondable desig de revenja per totes les sospites fundades i no fundades, per totes les escenes de gelosia. Ja ho has aconseguit, Marie: anit la italiana i jo follàrem com si l’accelerador hagués d’esclatar al minut següent. Com si ens haguera de xuclar un immens forat negre. El millor clau de ma vida. En el mateix instant que era enviat aquell missatge Réné en fou conscient de les conseqüències irreparables. Es penedí. Hi havia aspectes de l’existència que eren un misteri per a Réné, que gestionava amb la ineficàcia d’un adolescent amb les hormones exaltades. Fóra del confort dels càlculs matemàtics, de l’aixopluc de les fórmules i les discussions científiques, el seu privilegiat coeficient d’intel·ligència mai no li havia servit de gaire.

Repassa en el seu mòbil els telèfons d’algunes amistats, trobar algú a París amb qui desfogar-se. S’adona que el seu entorn parisenc s’ha limitat molt els darrers temps. Tampoc no importa. El seu vol a Ginebra surt de bon matí. Encara que romandre en aquella petita habitació fins l’hora de dormir, enganxat a la pantalla del portàtil, és una opció massa depressiva. Una nit de juliol abellidora: nítida i fresca. Decideix caminar en direcció al Sena, enquimerat, amb el cap convertit en una rèplica mental de l’accelerador. Poc abans d’arribar a Nôtre Dame seu a una terrassa amb la intenció d’emboirar-se amb un barril sencer de cervesa. Buidar la ment contemplant les legions de turistes i vianants. Empitjorar lleument el dia de després de amb una bona ressaca. Fer el buit, l’espai blanc. O l’espai fosc. Estava tan absort que no la veié vindre. És vostè Réné Gicquel? No se’n recordarà de mi, és clar… Vaig estar a la seua conferència a Barcelona. Réné alça el cap per veure qui s’està adreçant a ell en un anglès dit amb un accent que li sona meridional. És una dona jove, de poc més de vint anys. Bruna, insolentment guapa, no massa alta, que el mira nerviosa, amb un posat de fascinació. D’admiració. Sí, sóc Réné Gicquel. No el vull molestar, tan sols dir-li que va ser una conferència extraordinària. No havia escoltat ningú explicar el descobriment amb tanta precisió, tanta pedagogia, tanta passió… Passion, digué. Li costà imaginar-se explicant alguna cosa apassionadament. Potser les mancances lèxiques de la seua inesperada interlocutora, la precipitació, l’han fet escollir un terme tal vegada excessiu. El ben cert és que els ulls de la xicota espurnegen, aliena als somriures d’un parell d’amigues que observen l’escena uns metres més enllà, bastant encuriosides. Fou… Fou emocionant, senyor Gicquel. És tan important el que han fet vostès! És màgic, l’origen de tot plegat, la raó que vostè i jo som ací, ara mateix. Sols volia dir-l’hi això. I donar-li les gràcies. La jove estén la mà. I Réné, commogut, petrificat, l’estreny sense posar-se dret. La jove gira cua en direcció a la catedral dels ancestres, producte de l’intent de l’home de comunicar-se amb Déu a través de la grandiloqüència arquitectònica. Pensa aleshores en “La partícula de Déu”, segons una definició del Nobel Leon Lederman amb la qual Réné mai hi havia estat d’acord. Déu no tenia res a veure amb tot això. Posar-lo pel mig era un insult a la ciència i a la intel·ligència. El científic segueix amb la mirada al grup de l’atractiva jove fins que les perd de vista.

Perdone l’atreviment, però estic francament encuriosida… A la taula del costat, una dona d’uns quaranta anys d’un moderat atractiu, que també beu sola, l’inquireix. Qui és vostè, a què es referia la jove? Réné, sorprés, contesta. Coneix els experiments que es fan amb els acceleradors de partícules? Com a mínim, potser li sone el Bosó de Higgs. La dona assenteix. I el Big Bang? Doncs el Bosó és, a més d’una partícula subatòmica, un camp ondulatori. El que hi hagué un segon després de l’origen de l’univers, el Bang del Big Bang, per dir-ho així. I és el que explica les propietats del món, la massa de les partícules elementals. Per als físics, trobar-lo era la nostra manera de rematar un model explicatiu. La peça que mancava. Fa una pausa per veure què en diu ella. I en això s’han gastat milions i milions d’euros, túnels de desenes de quilòmetres, milers de persones treballant? En un experiment? Sí. Això és exactament el que ha passat. La dona fa un somriure amable, per compensar la ironia del comentari anterior. No s’ho agafe com un retret: sona importantíssim. Sols s’ha de veure la manera en què aquella xicota el mirava… Però als seus ulls sols veig cansament, una enorme tristesa. Un buit. Réné sospira i fa una glopada intensa de cervesa. Pots explicar l’origen de l’univers i no saber què fer amb l’altra part de teua vida, respon el científic. Algunes tampoc no sabem què fer amb la nostra vida i ni tan sols hem fet res de profit per a la humanitat. Vol seure en la meua taula? Potser em podria convèncer d’alguna cosa. Réné dubta. No sé si és una bona idea, li diu a la dona amb un mig somriure. Oh, Déu meu! De segur que ha fet els darrers temps coses que tampoc no semblaven una bona idea. Tal vegada sí, unes quantes. Réné agafa la seua cervesa i s’hi apropa. Veu Nôtre Dame? Potser a algú li semblà en el seu moment que tampoc no era una bona idea gastar tants recursos i tantes vides en comunicar-se amb Déu. Què li sembla? La dona va meditar la resposta. Que ara la visiten milions de persones. I que ni París ni la literatura, ni l’arquitectura serien el mateix. Però Déu continua tan lluny o tan a prop de nosaltres com fa segles. Per a què serveix explicar l’origen de l’univers a una humanitat que no sap ben bé on va ni el que li espera? René somriu de nou, aquesta vegada de manera franca i oberta. Li agraden els reptes dialèctics. A més, se sent atret per la intel·ligència de la dona i per un indefinible atractiu que la potencia. El seu rostre guanya en la distància més curta. Uns ulls verd maragda, magnètics, dignes de perdre’s en ells. I unes faccions agradoses i harmòniques, gens emfàtiques, d’una serena, madura i moderada bellesa. Un nou univers per descobrir. Em sent incapaç de parlar del sentit de tot plegat amb la panxa buida. M’acompanya? Ella fa un gest elegant d’acceptació. L’oferiment l’ha complagut. Es nota.

Réné sent com totes les partícules del cos s’agiten i xoquen amb un goig desconegut.

Xavier Aliaga (Madrid, 1970) és periodista i escriptor. Llicenciat en Filologia Catalana, va començar la carrera com a periodista al setmanari comarcal Noticia-7 de Xàtiva, que arribà a dirigir. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País; la darrera, entre 2007 i 2013, en el suplement cultural Quadern. Director del programa La Caixa de Música de Ràdio Klara, entre 2003 i 2007. Té col·laboracions en diverses publicacions literàries com Caràcters, L’Espill o L’Illa, entre d’altres. Actualment, és responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMV, El Punt-Avui i La Veu del País Valencià, a més de contertulià d’Onda Cero i Popular TV. Abans d’això, ha fet diversos treballs relacionats amb la comunicació cultural, en campanyes per a Obrint Pas o Feliu Ventura, i ha estat guionista de televisió a sèries com Autoindefinits. Entre els anys 1997 i 2007 fou responsable de comunicació dels grups parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís.
Com a novel·lista, té fins ara cinc novel·les publicades: Si no ho dic rebente (Editorial Moll, 2005), Premi Vila de Lloseta; Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008), Premi Andròmina dels Octubre; Vides desafinades (Edicions 62, 2011), Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Premi Samaruc, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Premi Generalitat Valenciana al llibre juvenil millor editat; i Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014).

Coneix la resta d’escriptors cienciaferits a Mètode.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]