Eines per al segon embat

Joan Fuster en deia ‘pamflets polítics’. De fet, els va aplegar en un llibre que duu aquest títol, precisament: textos d’actualitat, pensats, i escrits, perquè siguin fets servir, perquè siguin útils, perquè esdevinguin eines d’agitació, d’incitació a l’acció política. ‘Franco i l’espanyolisme’, ‘O ara o mai. Per una cultura catalana majoritària’ o ‘El blau en la senyera’ són alguns dels títols que va incloure sota l’epígraf. I, lluny del to displicent que pugui rebre en altres circumstàncies (tant per la banda del ‘pamflet’ com per la banda del ‘polítics’), el fet és que van ajudar a crear consciència, a escampar-la, van tenir incidència sobre la realitat que pretenien sacsar.

Vaig tenir la sort, l’altre dia, convidada per la gent d’Òmnium a Vic, de participar en la presentació del llibre que acaba de publicar Jordi Cuixart. Hi ha aplegat i ordenat, juntament amb part de les intervencions que va fer a l’ignominiós judici perpetrat al tribunal espanyol, reflexions escrites durant aquest temps que fa que el tenen empresonat (‘aquest temps’: gairebé dos anys! No ens hi hauríem d’acostumar mai).

I he dit ‘la sort’ sobretot, per dues raons: la primera, perquè constata això que ja sabem i que ja vivim i que no passa res si de tant en tant ho podem tornar a remarcar: que aquest poble nostre (que som tu i jo i l’altre i la veïna i el de més enllà: persones concretes enllaçades i gens abstractes) continua mobilitzat. Despistat, emprenyat, expectant, desconfiat… poseu-hi l’adjectiu que considereu que s’hi adiu més, que també serà això, sí; però, per sobre de tot i contra tot pronòstic, mobilitzat. Perquè fer un acte el darrer dijous d’agost, al vespre, podria semblar agosarat, o temerari, si no fos que vivim aquest temps excepcional que vivim i que ens permet de comprovar això que dèiem i que és essencial: que la gent hi és, que hi continua essent, que hi som.

Perquè encara tenim una feina per enllestir.

La segona raó, la dóna el llibre mateix. Perquè, lluny de deixar-se endur per la retòrica, o per l’enfilall més o menys velat més o menys explícit de retrets (que si aquest va dir, que si l’altre no va fer), o per la indignada enumeració d’injustícies, esdevé un ‘pamflet polític’ en l’accepció, i en la bella tradició, fusteriana. És a dir: una sacsada, una incitació, una proposta.

Per prendre la iniciativa. Per resituar-nos al tauler i endegar el següent embat. Sempre amb la idea que sigui el definitiu.

La possibilitat d’una negociació civilitzada, d’aquesta cosa que saben fer les democràcies consolidades i que significa establir els termes en què es convoquen  els referèndums (el moment, el cens, la pregunta, la campanya, etcètera) i aviam qui juga millor les seves cartes, ha quedat demostrat que amb l’estat espanyol és tan possible com trobar un unicorn rosa a Collserola. Que ja ho sabíem. Però que, en fi, que si a algú li’n quedava cap dubte, ara ja està. Vist. Constatat. Au.

El llibre de Jordi Cuixart es diu Ho tornarem a fer. I és un bon eslògan. Amb força. És la voluntat que tenim, que mantenim. Al subtítol ja s’hi apunta part de la proposta, les possibilitats del com: Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret.

El camí de la desobediència civil ha estat transitat en diversos moments històrics, en diverses parts del món. El moviment nord-americà pels drets civils i la seva lluita reeixida contra la segregació racial n’és el paradigma. A una altra escala, i més proper, i també reeixit, hi tenim la lluita contra la mili (‘servei militar obligatori’, en deien), amb els objectors de consciència, primer, i els insubmisos, després (que deien que era impossible, i que ho semblava, ho recordeu?). No es tracta pas de descobrir la sopa d’all, per tant, sinó d’adoptar i d’adaptar a la nostra lluita per la independència un mètode d’apoderament que ja s’ha mostrat efectiu i que, ves per on, pot ser que s’adigui perfectament amb les capacitats d’aquest poble actiu i compromès que tenim, que som.

Al capdavall, ja ho hem fet, ja ho hem viscut: el Primer d’Octubre, aquell saber-nos lliures, dignes, forts en la suma de gent tan diferent, va ser un grandiós, imaginatiu, preciós, exercici de desobediència civil. I un èxit.

Ja ho sabem, per tant, això que explica la història: que amb una planificació acurada, seguint una estratègia intel·ligent, comptant amb els diversos elements que configuren la societat, la desobediència civil es converteix en una eina molt poderosa de progrés i de transformació.

I és a les nostres mans.