‘Educar sense cridar’ serà possiblement un dels llibres més venuts per Sant Jordi. Parlem amb l’autora, Alba Castellví, sobre la importància d’educar els nens amb paciència. Ha posat sobre el paper la seva experiència com a mediadora de conflictes i educadora, però sobretot com a mare, i així pot facilitar als pares un manual àgil i pràctic sobre la convivència diària amb els fills.

És possible d’educar sense cridar?
—És més senzill que no ens pensem si sabem com fer-ho. El problema que tenim és que sovint sabem què no volem fer, però no sabem transformar això en una altra manera de procedir. Per educar sense cridar, no hem de saber tant què no volem fer, sinó saber com volem fer-ho.

—Com s’ha de fer?
—Alcem la veu quan hem de repetir unes quantes vegades una cosa i no aconseguim que funcioni. Això fa que acabem acumulant frustració. Quan passa, acostumem a mirar de desblocar la situació amb el poder que ens dóna el fet d’apujar la veu. Quan notem que allò que fem no funciona, la primera cosa que hem de fer és relaxar-nos i la següent canviar d’estratègia. No podem continuar insistint en una cosa que no dóna resultats.

—Però no és tan fàcil…
—Primer cal respirar profundament, i després decidir de fer les coses d’un altra manera. No podem pretendre que els nens facin les coses de manera diferent si nosaltres no ho fem. Per això és fonamental de relaxar-se, perquè si no actuarem de manera impulsiva, amb la frustració del moment, i no pensarem bé quina seria l’estratègia adient. No tenim la capacitat de pensar si ens deixem endur per l’emocionalitat del moment.

Però, per què és important no cridar?
—No cridar no serveix únicament perquè els nens se sentin respectats des de la cordialitat domèstica, sinó que ens ajuda a nosaltres a viure millor. Cada vegada que cridem perdem la calma, i aleshores ens posem de mal humor… I després ens haurem de refer d’això i ens exigirà un doble esforç. Un to més positiu i educatiu ens permet d’estar molt millor a tots. També a nosaltres.

Què és educar?
—És comunicar sobre allò que fem i sentim, no tant sobre allò que s’ha de fer. Els nens no aprenen d’allò que diem que s’ha de fer, sinó d’allò que fem. Si volem que els nens llegeixin, hem de llegir. Si volem que siguin respectuosos, ho hem de ser. Si volem ser constructius, no ens podem passar el dia criticant-ho tot…

Però en aquest paper educatiu els pares no estan sols…
—Hem de saber que la nostra influència és molt important però que no és l’única. Per tant, no és del tot determinant. Els fills són fruit de múltiples influències, no totes educatives, també n’hi ha de genètiques. Els nens són educats per molts factors, com ara l’entorn format per les persones que es relacionen amb ells, el lloc on viuen o els mitjans de comunicació a què són exposats. Els pares no ho podem tenir tot controlat.

Per tant, la societat també és molt important…
—De fet, si els pares tenen cada vegada més dificultats a l’hora d’educar, és perquè hi ha menys consciència social sobre què és bo i què és dolent. Sovint, allò que a casa considerem valuós entra en contradicció amb allò que els mitjans de comunicació tenen per model social. A casa podem considerar que la cooperació i la solidaritat són valuosos, però en realitat el valor predominant és la competitivitat. O a casa podem considerar que l’esforç és un valor i, en canvi, sovint s’aplaudeix l’èxit fàcil…

Que poden fer els pares per contrarestar aquest ‘input’ que li arriba des de la societat?
—Verbalitzar el seu criteri. Li podem dir: ‘Mira, això és el que socialment predomina; en canvi, nosaltres pensem d’aquesta manera o a casa donem valor a això’. Explicar que hi ha gent que pensa al contrari i oferir uns altres models. És important d’assenyalar models que són diferents i que també existeixen.

A la societat actual associem massa l’autoritat als crits?
—Sovint sí, perquè associem autoritat a un poder que s’imposa. En canvi, l’autoritat també es pot associar a un poder que es guanya, que és merescut. Aquell que l’altre atorga i que ve del fet que tu tens cura de les seves necessitats. D’aquí neix la teva capacitat de prendre algunes decisions que l’afecten.

Quin grau de llibertat s’ha de donar als fills?
—Els hem de donar llibertat però no els podem sobreexposar. És a dir, un nen de sis anys no ha de sopar amb el telenotícies; hi ha coses que ell no pot processar emocionalment i no està preparat per a comprendre. Ja l’acompanyarem més endavant. Sense protegir-los de l’exposició natural, sí que podem evitar aquesta sobreexposició.

Sempre se’ls ha de deixar que triïn?
—Sempre, no. Els pares han de decidir moltes coses. Si fem que els nens sempre triïn arriba un moment que el seu criteri prevaldrà sobre el nostre en unes situacions en què l’autoritat hauríem de ser nosaltres. Nosaltres no podem desprendre’ns de l’autoritat que hem de tenir, encara que sovint no ens vingui de gust fer aquest paper. Però passa que podem deixar triar dins marcs limitats. Per exemple, si volem que el nostre fill es posi uns pantalons llargs, li podem dir: ‘T’has de posar els pantalons blaus’, o ‘Quins pantalons llargs t’estimes més?’ El nen ha de tenir marge, però no ha de ser infinit. El fet de tenir un marge li dóna seguretat. Però nosaltres ens hem de fer càrrec de les decisions principals.

Que és millor: premiar o castigar?
—No sóc partidària ni de l’una cosa, ni de l’altra. S’ha d’aconseguir que els nens vegin el sentit que té allò que cal fer. En comptes de premiar, podem celebrar les conductes adequades, sigui felicitant, sigui mostrant satisfacció. Abans de castigar és millor que els nens s’encarin a les conseqüències de les seves conductes o bé que reparin allò que han fet. Els premis i els càstigs són fiscalitzacions o reconeixements desconnectats d’allò que ha passat. I, per tal d’ajudar a veure el sentit de què volem que passi, les conseqüències han de ser derivades lògiques.

Posem un exemple: el nen fa una rebequeria i comença a cridar. Com el podem tallar sense posar-nos al seu nivell?
—No s’ha de tallar. Són unes conductes que s’han d’acabar, però s’acabaran amb el temps, a còpia de retirar l’atenció. Hi haurà un moment que el nen ja no la repetirà perquè veurà que no té cap resultat. A ningú no li agrada repetir una conducta que és una gran despesa de temps i d’energia, i més si no dóna resultats. No treballem per solucionar el problema que tenim avui, sinó perquè no el tinguem demà.

De vegades costa de mantenir ferm en les decisions…
—Quan prenem una decisió l’hem de mantenir, excepte si volem reconèixer que ens hem equivocat. En tot cas, fer-nos enrere no ha de ser fruit de les pressions o resistències. Les decisions que impliquen donar ordres als nens, les hem de prendre molt serenament, de manera que tinguem menys possibilitats d’haver de reconèixer que ens hem equivocat i haver de canviar.

Cal evitar la impulsivitat?
—És important i a la vegada difícil, perquè els fills ens posen en joc constantment. Sovint arribem a casa atabalats i no tenim l’actitud necessària per a decidir bé. Abans d’entrar a casa seria important d’aturar-nos dos minuts davant la porta i deixar que passés aquest temps, senzillament posant-nos d’esquena a la paret i respirant.

Costa massa de dir que no?
—Moltes vegades, quan diem que no gairebé es pot dir que ens sentim culpables. Solem associar la satisfacció amb el sí. Hem de tenir clar que és important dir que no i posar límits.

Quan els fills són educats sense cridar sabran reaccionar quan algú els cridi?
—Quan els meus fills eren petits jo procurava educar sense cridar, però el seu entrenador d’hoquei els clavava unes esbroncades espectaculars. Des de petits tenen uns altres contextos fora de la família on viuen la realitat tal com socialment es presenta. Que a casa procurem no cridar no significa que no vegin com viuen algunes altres persones.

Si voleu comprar el llibre ‘Educar sense cridar’, cliqueu ací.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]