20.04.2017 - 13:08
|
Actualització: 20.04.2017 - 13:15
L’escriptor centra el seu discurs en la figura del Quixot i reivindica l’humor en la literatura
ALCALÁ DE HENARES (MADRID), 20 (EUROPA PRESS)
L’escriptor Eduardo Mendoza ha rebut el Premi Cervantes aquest dijous en una cerimònia com és tradició en el paranimf de la Universitat d’Alcalá de Henares en el qual ha assegurat estar “perplex, atemorit i descontent” de com va el món, que viu “temps confusos i incerts”.
“Vivim temps confusos i incerts. No em refereixo a la política i l’economia. Aquí els temps sempre són incerts, perquè som una espècie atabalada i agressiva i potser dolenta, si hi hagués una altra espècie amb la qual ens poguéssim comparar”, ha assegurat Mendoza en un discurs carregat d’humor i ironia.
Per contra, l’autor de ‘La verdad sobre el caso Savolta’ ha assenyalat que la incertesa i la confusió a les quals es refereix són “d’un altre tipus”. “Un canvi radical que afecta el coneixement la cultura, les relacions humanes, en definitiva, la nostra manera de ser al món. Però en dir això no pretenc ser alarmista. Aquest canvi és aquí, però no té per què ser nociu, ni brusc, ni traumàtic”, ha apuntat.
En aquest sentit, Mendoza ha esmenat una frase del Quixot –sobre la figura literària del qual ha girat durant tota l’estona el seu discurs– en asseverar que no és que “no hi hagi ocells als nius d’antany” durant la seva tornada a casa, sinó que “n’hi ha, però són uns altres ocells”.
Seguint aquest fil de barrejar realitat amb ficció novelesca, l’autor català ha reconegut que algun cop s’ha preguntat si el Quixot “estava boig o si fingia estar-ho per transgredir les normes d’una societat petita, grossera i tancada en si mateixa”.
Així, la seva conclusió és que l’enginyós gentilhome està “realment boig, però sap que ho està, i també sap que els altres estan entenimentats i, en conseqüència, li deixaran fer qualsevol disbarat que li passi pel cap”.
DE PROFESSIÓ, LA FEINA DE CASA
“És just el contrari del que em passa a mi. Jo crec ser un model de sensatesa i crec que que els altres estan com una regadora, i per aquest motiu visc perplex, atemorit i descontent de com va el món. Però en una cosa li porto avantatge al Quixot: en què jo sóc de debò i ell un personatge de ficció”, ha assenyalat.
L’escriptor –que s’ha autodefinit com “Eduardo Mendoza, de professió, la feina de casa” en una defensa de la humilitat davant la vanitat– ha admès haver rellegit per tercera vegada la novel·la de Miguel de Cervantes després de “la cordial i inesperada trucada del senyor Ministre” notificant-li la concessió del premi.
“Vaig pensar que tenia el deure moral i l’excusa perfecta per tornar, literalment, al començament. En aquesta ocasió seguia i segueixo estant, en termes generals, satisfet de la vida. De res em puc queixar i fins i tot ha millorat el meu estat de salut: abans patia petits desajustaments impropis de la meva edat i ara aquests desajustaments s’han tornat propis de la meva edat”, ha confessat.
L’HUMOR, PREMIAT EN EL CERVANTES
En aquesta lectura de maduresa, en què s’ha trobat Mendoza ha estat que hi havia un altre tipus d’humor en l’obra de Cervantes, un humor que “no està tant en les situacions ni en els diàlegs, com en la mirada de l’autor sobre el món”.
Un humor que camina en paral·lel al relat i que reclama la complicitat entre l’autor i el lector. Una vegada establert el vincle, passi el que passi i es digui el que es digui, l’humor ho impregna tot i tot ho transforma”, ha assenyalat.
En relació a aquest descobriment, l’autor entén que en ser premiat en aquesta edició, s’ha “volgut premiar aquest gènere, el de l’humor, que ha donat noms tan il·lustres a la literatura espanyola, però que sovint i d’una manera tàcita es considera un gènere menor”. “Jo no ho veig així. I encara que fos un gènere menor, igualment caldria trobar i reconèixer en ell l’excel·lència”, ha reivindicat.
En qualsevol cas, ha reconegut que, malgrat ser rebut com un llibre còmic, el Quixot ja no ho és tant a dia d’avui. “Els temps canvien i encara que l’humor és el mateix, la nostra percepció del còmic ha canviat.
En aquest sentit, en l’actualitat el Quixot ha perdut bona part de la seva comicitat. Vist des de la meva perspectiva, els episodis jocosos no són gaires ni variats i repeteixen un patró convencional: confusió i pallissa”, ha apuntat.
L’ABANDONAMENT DE LES HUMANITATS
Mendoza també ha lamentat l”abandonament’ de les humanitats en el col·legi i, especialment, de l’obra de Cervantes. “En algun lloc he llegit que la presència obligatòria del Quixot en l’ensenyament no passa de ser una llegenda urbana. És cert, però tota regla té la seva excepció”, ha comentat amb humor.
“Als qui vam fer preuniversitari l’any acadèmic del 1959/60 ens va tocar llegir i comentar el Quixot, tant als qui havíem optat pel batxillerat de lletres com pel de ciències. A diferència del que passa avui, en l’ensenyament d’aquella època prevalia l’educació humanística, en detriment del coneixement científic, de conformitat amb el lema llavors vigent: que inventin ells”, ha lamentat.
Finalment, en el seu discurs Mendoza ha agraït a diverses persones el seu suport i afecte, i especialment a dos. “Una és Pere Gimferrer, que em va donar la primera oportunitat i és el meu editor vitalici i el meu amic incondicional. L’altra és, per descomptat, Carmen Balcells, l’absència de la qual entela l’alegria d’aquest acte”, ha destacat.
