Edgar Morin, un segle de saviesa en tres lliçons

Un “ésser humà”. Així respon Edgar Morin a la pregunta “qui sóc?”. Un ésser humà que, el 8 de juliol de 2021, va fer cent anys. En l’àmbit personal i històric, ha tingut una vida rica, aventurera, travessada per amors i soledats, guerres –com la del 1939-1945, en què va entrar a la resistència– grans esdeveniments al seu país –com els del Maig del 68–, però també l’aparició de la cultura de masses o, més recentment, de la crisi de la covid.

Seria molt difícil de recuperar tota la riquesa d’aquesta experiència llarga de l’arquitecte del “pensament complex”. Per tant, preferim de compartir aquí alguns elements de saviesa del llibre Lliçons d’un segle de vida. Com que l’obra –en què cada pàgina és una lliçó de raó, amor i saviesa– és curta i rica alhora, no intentarem pas de sintetitzar-la sinó que ens presentarem tres proposicions que esperem que facin que engresqui el lector a llegir-la aquest estiu.

Saviesa número 1: resistir a totes les formes de dominació

El preàmbul és una lliçó de saviesa en si mateix. Tot i que el títol del llibre és Lliçons d’un segle de vida, Edgar Morin no pretén de donar-ne. A partir de l’experiència única, mira de treure algunes lliçons que vol que siguin útils per a tothom, no tan sols per a preguntar-se sobre la vida pròpia, sinó també per a trobar el camí propi.

Podem veure en aquestes paraules la modèstia intel·lectual que el caracteritza, i hi trobem sobretot la preocupació principal que va animar la seva obra entorn del “pensament complex”: resistir a qualsevol forma de dominació, ideologia, dogmatisme o, fins i tot, idolatria. El preàmbul es fa ressò de la conclusió del primer volum d’El Mètode (1977, p. 387):

“Diguem, ara mateix, que una ciència complexa mai no s’haurà de validar pel poder de manipulació que proporciona, al contrari. […] Enriquint i canviant el significat del mot conèixer, la complexitat ens crida a enriquir i canviar el significat del mot acció, que tant en ciència com en política, i tràgicament quan vol ser ‘alliberament’, esdevé sempre, en definitiva, ‘manipulació’ i ‘esclavitud’.”

Aleshores, per resistir la dominació i totes les formes de crueltat i barbàrie, proposa: “Un principi d’acció que no ordena, sinó que organitza; no manipula, sinó que comunica; no dirigeix, sinó que anima.” (1977, pàg. 387).

Saviesa número 2: prendre consciència de la complexitat humana

Ara que la lluita per les identitats és viva, Edgar Morin ens ha fet un recordatori de la complexitat humana. Ell mateix, associat a diversos adjectius segons les circumstàncies –”francès, d’origen jueu sefardita, parcialment italià i espanyol, en gran part mediterrani, cultural europeu, fill de la pàtria”–, ens recorda que tothom té una identitat complexa, és a dir, una i plural (pàg. 9).

De la qüestió de la identitat humana –va desenvolupar-la extensament al cinquè volum d’El Mètode–, n’extreu aquesta saviesa saludable que va de bracet amb l’anterior: “El refús d’una identitat monolítica o reductora i la consciència de la unitat-multiplicitat (unitas multiplex) de la unitat són necessitats d’higiene mental per a millorar les relacions humanes.”

L’objectiu és veure en un mateix i en l’altre la complexitat trinitària de l’ésser humà: individu-societat-espècie. Permetre que tothom es realitzi individualment, socialment i antropològicament és un dels objectius ètics del “pensament complex” al costat de la resistència i la barbàrie. La “complexitat humana” s’expressa amb unes quantes contradiccions:

• L’Homo sapiens (raonable, savi) també és Homo demens (boig, delirant).
• L’Homo faber (creador d’eines, tècnic, constructor) és també Homo […] mythologicus (creient, crèdul, religiós, mitològic).
• L’Homo œconomicus (dedicat al benefici personal) també és insuficient i ha de deixar lloc a l’Homo ludens (jugador) i l’Homo liber (que fa activitats gratuïtes) (pàg. 74).

Saviesa número 3: viure poèticament, per tant, amb amor

Finalment, evoquem la saviesa de “saber viure”. Resistiu a la dominació i, per tant, a la crueltat i la barbàrie, preneu consciència de la complexitat humana i vetlleu perquè es realitzi i, finalment, porteu una vida poètica i tingueu fe en l’amor. Per Edgar Morin: “Les desgràcies, els esforços per sobreviure, el treball dur i sense interès, l’obsessió pel guany, la fredor del càlcul i la racionalitat abstracta contribueixen al domini de la prosa […] en la nostra vida diària” (pàg. 56).

La urgència és trobar el camí de la poesia, de l’èxtasi, de la convivència, de la calidesa humana i de la bondat amorosa. Així podem esperar de trobar aquest “estat poètic”, és a dir, “aquest estat d’emoció davant d’allò que ens sembla bell i estimable, […] un segon estat que pot ser molt dolç: en un intercanvi de somriures, la contemplació d’un rostre o d’un paisatge, molt viu en el riure, molt ampli en els moments de felicitat, molt intens en la festa, la comunió col·lectiva, el ball, la música, i particularment ardent, embriagador, il·lusionant, en l’estat d’amor compartit” (pàg. 55-56).

Per Edgar Morin, la poesia suprema és la de l’amor. “Tot allò que és passió, per no sucumbir a l’error, ha de ser vigilat per la raó”, una cooperació necessària entre la raó oberta i la bondat amorosa. “Tota raó ha de ser animada per una passió, començant per la passió per saber.” Així, amants del coneixement, de la vida, dels qui l’han acompanyat en l’aventura d’un segle de vida, podríem atribuir a Edgar Morin aquests versos bells de Victor Hugo en el poema “Els que viuen, són els que lluiten” (Les Châtiments, 1848):

Què, no estimar! Continuar una cursa avorrida,
sense un somni davant, sense un dol darrere!

[…]

Mireu sense respecte l’astre, la flor, la dona!
Sempre desitjant el cos, sense cercar mai l’ànima!
Per obtenir resultats debades, feu esforços debades!

[…]

Ah no, jo no sóc un d’aquests! Gran, pròsper,
orgullós, poderós o amagat en caus d’immundícia,
en fujo i tinc por dels seus odiats camins;
I m’estimo més ser formiga de ciutat,
torba, multitud, falsos homes, cors morts, races caigudes,
un arbre al bosc que no pas una ànima en les seves estances!

Hi ha molt més a dir sobre la saviesa concentrada de Lliçons d’un segle de vida. Tant si es tracta de mantenir la raó oberta a la complexitat, la incertesa i l’error, com de necessitar una regeneració constant del pensament mitjançant l’autoexamen o fins i tot dels perills polítics, la seva obra és rica en recursos per a “trobar el camí propi”.

Gràcies, estimat Edgar, i per molts anys!

Ousama Bouiss és doctorand en estratègia i teoria de les organitzacions, Universitat Paris Dauphine – PSL. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.