Economia i independentisme: una falsa associació

  • L'analista de dades Joe Brew explica per què és una fal·làcia vincular l'independentisme i l'economia

VilaWeb
Joe Brew
28.06.2019 - 21:50

Hi ha una teoria molt popular segons la qual el suport a la independència de Catalunya va en funció de l’economia. Segons aquesta teoria, el naixement del procés va coincidir amb la crisi financera del 2007 i els catalans que volen aconseguir la independència estan tan sols frustrats financerament, en gran manera.

Aquesta teoria es va popularitzar arran d’un article publicat a la revista Bloomberg a mitjan 2017 que afirmava que el suport a la independència havia minvat perquè la taxa d’atur també havia caigut. L’article contenia el gràfic següent, que mostrava l’associació entre l’índex d’atur i l’independentisme.

El gràfic va ser un èxit i alguns sectors mediàtics el van compartir molt a les xarxes socials. La raó de l’èxit va ser, probablement, que oferia una explicació simple i directa al fet que tants catalans volguessin marxar d’Espanya. El gràfic i l’article que l’acompanyava oferien una justificació neta, simple i no política, d’un problema polític. Però la seva popularitat no anava lligada a la simplicitat i prou, sinó també al seu pronòstic implícit: com que la causa de l’independentisme era suposadament econòmica, era justificat no enfrontar-se al problema políticament.

Problemes de la teoria

La teoria que l’independentisme català és el resultat d’una economia pobra és agradable. Però també és errònia.

Problema 1: El gràfic fa servir un doble eix Y enganyós

Els dobles eixos Y són menyspreats de manera gairebé universal pels especialistes en tractament de dades. La raó és simple: posar dues sèries al mateix espai de traçat (superposició) amb dos eixos Y dóna al grafista molt marge per a modificar o manipular la correlació. Lisa Charlotte Rost va escriure fa poc al blog de Datawrapper que la visualització de dades ‘hauria d’evitar els gràfics d’eix doble’ perquè donen al grafista massa ‘llibertat per a manipular els eixos a voluntat, cosa que pot portar a una primera impressió visual de les dades molt allunyada d’allò que realment diuen les dades’.

El fet que els líders de la comunitat de visualització de dades siguin crítics amb els eixos dobles no és una qüestió d’opinió. Hi ha estudis acadèmics que han mostrat que la comprensió objectiva de la informació de gràfics és més alta quan s’eviten els eixos dobles. Així doncs, els eixos dobles s’haurien d’evitar perquè faciliten la manipulació. De fet, aquests eixos són el component fonamental de tots els gràfics de la web Spurious Correlations, un exemple de sèries temporals absurdes i no correlacionades que apareixen juntes per fer veure que sí que hi ha una forta relació entre si.

Això és exactament el que va fer el gràfic de Bloomberg: suggerir, mitjançant un doble eix Y erroni, que hi havia una correlació entre la desocupació i l’independentisme. Superposar les dades al mateix espai fa la impressió visual d’una correlació que és molt menys estreta a la vida real que no pas al gràfic.

‘Arreglem’ el gràfic de Bloomberg posant les dues línies en la mateixa escala de Y.

Un petit ajustament i la correlació no sembla tan forta, oi?

Problema 2: La correlació no es manté en el curs del temps

Han passat gairebé dos anys de l’article de Bloomberg, prou temps per a veure si la teoria es manté en el curs del temps. I no, no es manté. L’economia ha continuat millorant des que Bloomberg va publicar l’article, i tanmateix, el suport a la independència no ha disminuït pas.

El gràfic següent és una reproducció del de Bloomberg, però amb dades d’independentisme i desocupació actualitzades:

L’índex d’atur a Catalunya ha anat baixant des del 2015 fins al començament del 2019, del 20% fins a l’11%, aproximadament. Durant aquest mateix temps, el suport a la independència s’ha mantingut estable.

Problema 3: Fer servir una variable errònia per a calibrar el suport a la independència

El BOP demana regularment sobre la independència amb dues preguntes. La primera ofereix quatre respostes: si l’enquestat creu que Catalunya hauria de ser una regió, una autonomia, un estat federat a l’estat espanyol o un estat independent. L’altra pregunta dóna dues opcions: si vol que Catalunya sigui independent o no.

Alguns catalans responen a les dues preguntes de manera aparentment contradictòria. Per una banda, hi ha qui respon que vol que Catalunya sigui un estat federat a Espanya, però a la segona pregunta respon que vol que Catalunya sigui independent. Aquestes respostes que sembla que no tinguin sentit, en tenen molt si tenim en compte que la realitat modera les preferències. Molts catalans, davant la pregunta de quatre respostes, preferirien que Catalunya continués formant part d’una Espanya totalment diferent, en forma d’estat federal, més que no pas un estat independent. Ara bé, en veient que la probabilitat que això passi és molt baixa, diuen que volen una Catalunya independent a la segona pregunta.

La pregunta amb dues respostes és més útil sociològicament perquè reflecteix de manera més precisa els resultats d’un referèndum. Tanmateix, el gràfic de Bloomberg va fer servir la pregunta de quatre respostes, menys fiable. ‘Arreglem’ el gràfic de Bloomberg una altra vegada, ara fent servir la pregunta de dues respostes (disponible des del desembre del 2014).

Al gràfic anterior, són clares dues coses: la desocupació ha baixat constantment i l’independentisme s’ha mantingut estable.

Problema 4: Què passa amb la resta de l’estat espanyol?

La teoria que la taxa d’atur estimula el moviment independentista no té en compte dues veritats simples i inconvenients: que l’atur és més elevat a la resta de l’estat espanyol i que els moviments independentistes en altres territoris de l’estat no han tingut un creixement significatiu. El gràfic següent mostra l’atur dels darrers disset anys tant al Principat com al conjunt de l’estat espanyol:

Problema 5: La ‘fal·làcia ecològica’

Fins i tot, si la relació entre la desocupació i l’independentisme fos més coherent conceptualment i temporal, continuaria essent erroni d’atribuir-li un factor causal. Perquè la teoria tingués sentit, els catalans desocupats haurien de ser més independentistes que no pas els catalans amb feina. I una anàlisi de dades mostra la contrària: els catalans a l’atur són més contraris a la independència.

Una anàlisi que aspiri a descobrir una associació causal fent servir només les dades de grup i no pas individuals porta a la ‘fal·làcia ecològica’, en termes científics. És a dir, perquè un augment de la taxa d’atur fos un factor causal en l’increment de l’independentisme en l’àmbit social, també caldria que l’atur anés associat a l’independentisme a escala individual. Però les dades mostren una associació oposada.

Conclusió

Les dades són clares: una economia dèbil no és el factor causal de l’increment del suport a la independència entre els catalans aquesta darrera dècada. Però l’explicació econòmica encara és molt popular, tot i que les dades mostren la contrària. No és clar per què, però sospito que és per aquests tres factors:

1. La teoria dóna una explicació simple i intel·lectualment satisfactòria a un fenomen social que no és simple.

2. La teoria implica que el ‘problema’ polític català és de naturalesa econòmica i no pas política i que, per tant, no necessita una solució política.

3. La teoria encaixa bé en l’estereotip dels catalans independentistes vistos com a egoistes i poc solidaris.

Si no és l’economia, quina és la causa real del recent creixement de l’independentisme? Segurament, les causes són múltiples. I una anàlisi ràpida de les tendències en el curs del temps mostra que el creixement ràpid del suport a l’independentisme coincideix més aviat amb els canvis polítics, com ara la retallada de l’estatut del 2010, que no pas amb els econòmics. En unes altres paraules, el ‘problema’ és polític, no pas econòmic.

El creixement de l’independentisme després de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol el 2010 i el fet que el suport sigui constant des d’aleshores em suggereix que la qüestió catalana és, principalment, de naturalesa política. Els problemes polítics requereixen solucions polítiques. Al capdavall, la diagnosi correcta és un requisit previ per a un pronòstic adequat. El tractament continuat de la crisi catalana com una qüestió no pas política sinó com un problema econòmic, criminal o social, només retarda una solució política.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any