Una vegada De Gaulle va fer una diferència explícita entre els polítics i els estadistes. Lamente no trobar la cita, i com que parle de memòria, espere ser el màxim de fidel a l’original, però d’entrada ja demane disculpes per si no ho sóc. Si no em falla el cap, De Gaulle deia que hi havia dues grans diferències. La primera era que l’estadista pensa en el conjunt i el polític en la fracció. La segona –De Gaulle era bastant murri– que l’estadista pensa molt i el polític, poc.

Ahir a Madrid vam tenir dues escenes perfectament adients per a esbrinar si aquestes dues categories de polític són certes o no. Al matí va parlar Mariano Rajoy; a la vesprada, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Les diferències entre l’un i els altres van ser enormes, com tothom pot comprovar mirant els vídeos de la conferència de premsa de l’un i de la conferència de tots tres.

Rajoy va sorprendre acceptant de fer una conferència de premsa, i això vol dir que s’ha de sentir ben pressionat, si tenim en compte que li agraden tan poc. Però es va limitar a fer el paper de sofista, en la pitjor versió platònica del terme. Recordeu aquell diàleg d’El polític en què l’estranger d’Elea argumenta contra els polítics sofistes i explica que són aquells que no tenen res a dir però que aparenten dir coses per fer veure que tenen capacitat per a governar? L’estil de Rajoy, els modals, el verb, la gesticulació, el tracte a l’auditori, les mirades…: tot va ser poc edificant i gens respectuós, a banda que semblava pensat només per a la urgència partidista, per a la curta distància. Segurament, hi pesava més la necessitat de tapar el malestar que a ell i a El País els ha causat la victòria de Pedro Sánchez que no pas res més –i quin editorial més lamentable, el d’El País, per cert…

En contrast amb això, Romeva, Junqueras i Puigdemont van tractar amb respecte el públic assistent a la seua conferència, van vestir d’arguments les seues raons i van intentar explicar –en un lloc, d’entrada, difícil– per què un procés dialogat és millor per a tots dos països, abans del referèndum o després. Fins al punt que es van fer pesats i tot defensant les regles democràtiques com a mètode de resolució de conflictes. I tot això deixant clar, en el missatge més contundent del dia, que de cap manera no havien anat a la capital d’Espanya a demanar permís de res i que totes les seues actuacions eren i serien guiades per la sobirania del Parlament de Catalunya.

No està pas malament, què voleu que us diga.


[Bon Dia] –La filtració d’allò que El País qualifica d’esborrany de la llei de transitorietat cueja. No solament per la portada surrealista que el diari publica avui, sinó per la confusió sobre què tenen realment. Segons que sembla, el document que té El País no és la llei, sinó un dels esborranys dels punts que havia de tractar la llei, elaborat fa un any i que, a diferència de la llei, sí que havia circulat molt. Siga com siga, vist l’aprofitament del tema, tot sembla indicar que és un document que el govern espanyol tenia fa temps i que ha filtrat al diari el dia adequat per a distreure l’atenció sobre la victòria de Sánchez i la conferència de Puigdemont.

–La mort de Francesc Sanuy ha deixat aquest país privat d’una memòria prodigiosa. Sanuy ho sabia tot, gairebé tot, sobre el poder a Catalunya i a Madrid. Com recordava ahir Josep Maria Espinàs a VilaWeb, sempre quan no sabien alguna cosa pensaven ‘ja ho preguntarem al Sanuy’. En aquest diari Andreu Barnils li havia fet unes magnífiques entrevistes en el curs dels anys. Us recomane aquestes dues: ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza‘ i ‘Hem de fotre el camp, jo no aguanto més‘.

–Avui hi haurà el debat de política general a Dinamarca. Serà un debat especialment interessant en vista de la tensió entre Dinamarca i Grenlàndia. La setmana passada, el ministre d’Afers Estrangers de Grenlàndia va denunciar Dinamarca davant l’ONU per violacions repetides dels drets humans, però immediatament la denúncia va ser retirada pel mateix govern i ell va dimitir. Fa temps que les relacions entre Grenlàndia i Dinamarca són difícils. Per a seguir-ne les novetats, llisc The Artic Journal, una publicació en anglès que es presenta com l’únic diari de l’Àrtic. Els dos diaris que hi ha a Grenlàndia tenen edicions bilingües en danès i en kalaallisut. Si sabeu cap de les dues llengües, Sermitsiaq sembla el diari que té la web més actualitzada.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]