Dos brots verds al món del llibre

El món del llibre

Ho sap tothom que el món del llibre els té per corbata des de l’inici de la pandèmia. De seguida que es va veure que el 23 d’abril encara estaríem tots tancats a casa, vam començar a tenir feina per empassar-nos la saliva, tot els del gremi. Des de llavors han anat sorgint iniciatives per intentar salvar el negoci; no les enumeraré ni les jutjaré, quan el vaixell avisa que s’enfonsa tothom fa el que sap i pot, i em penso que encara és aviat per analitzar-ho, tot plegat.

Ara una part del sector té els ànims i les energies enfocades al 23 de juliol, n’hi ha que ja pensen en la Setmana del Llibre del setembre i n’hi ha que prefereixen anar fent dia a dia, en silenci i des del seu petit negoci, es tracta de fer el que ens deixi més tranquils, ja que fa anys que sabem que el nostre gremi, com imagino que qualsevol altre, és incapaç d’actuar com un tot i de forma consensuada. Això és així i val més que ho acceptem i que qualsevol iniciativa que engeguem la fem tenint-ho molt present. Ho deixo aquí i em centro en dos brots verds que vull que serveixin per animar-nos.

Primer brot verd, tímid

El 12 de juliol em vaig decidir a anar al Mercat Dominical del Llibre de Sant Antoni –van tornar a obrir el 28 de juny–i hi vaig trobar uns quants canvis. Per començar, ara no podem voltar pel mercat com ens plagui, sinó que hi ha un sentit únic, una sola filera. A cada xamfrà, hi ha una reixa metàl·lica, un cartell amb les ‘Mesures de prevenció covid-19’ i un senyor de seguretat amb un pot de gel hidroalcohòlic que et ruixa les mans. No és obligatori fer els quatre trams, en pots sortir al final de cadascun d’ells, i cada vegada, al xamfrà, nova ruixada de gel. Diria que de moment hi ha les mateixes parades d’abans, però no ho puc assegurar, i l’ambient que s’hi respira de moment és més aviat ensopit. Hi ha els compradors habituals que ja veus que es coneixen el mercat al mil·límetre, la clàssica senyora carregada de llibres dels fills que se’ls vol treure de sobre a qualsevol preu (els llibres, no els nens), unes quantes famílies, senyors grans remenant revistes antigues i segells, joves entre còmics, pòsters i videojocs…, tot el que hi solia haver abans però en menys quantitat i amb menys color, deslluït.

Deslluït perquè a aquest mercat s’hi ve a remenar el gènere, i les mans untades de gel recorden a cada cantonada que compte què toquem. I toco molts menys llibres, els agafo com si fossin cries de pardal caigudes del niu, en miro el preu, els fullejo, i si no els vull, els deixo a lloc adreçant al paradista una mirada que vol demanar-li perdó.

Deslluït perquè no hi ha cops de colze, ni gent que s’escura la gola darrere meu perquè vol remenar volums a la mateixa taula i trigo massa, ni el típic senyor que em fuma al clatell, ni el noi voluminós i suat que esquivo posant-me a prova l’anatomia fins a límits insospitats…, no hi són o hi són però hi ha tant d’espai lliure que no hi he coincidit d’aquella típica manera tan física del Dominical del Llibre.

Deslluït perquè n’he recorregut els quatre trams en menys d’una hora i sense cap entrebanc, sense passar calor ni haver d’esperar enlloc, circulant tan espaiosament que més d’un cop he tingut la temptació d’arrambar-me a algú per recuperar l’ambient d’abans, però les mirades dels paradistes, mig ensopits mig amoïnats en aquell entorn tan estranyament silenciós, m’han recordat en tot moment que tot ha canviat.

Diumenge passat vaig sortir del mercat del llibre vell amb les mans buides. No em vaig engrescar a comprar ni un volum de manga per a la filla que m’acompanyava. I em sap greu; hi tornaré i hi faré gasto mentre resisteixi. Confio que resistirà, però tinc por que la sotragada de la covid-19 sigui massa forta: les mesures de seguretat i higiene van del tot en contra de l’esperit de les parades.

Imaginar els matins de diumenge al barri sense el Dominical fa molt de mal, ha resistit molts embats al llarg dels anys, els paradistes són lluitadors de mena, treballar a l’aire lliure et fa la pell més forta, però sense la gent, sense nosaltres, no podran tirar endavant gaire temps més. Les llibreries de vell formen part del cercle vital del llibre i em fa l’efecte que no sempre les tenim prou presents.

Aquest primer brot verd, tímid, amb les parades adaptades als nous temps, cal regar-lo amb visites i compres cada diumenge si volem que creixi, que no es marceixi. I sí, volem que creixi, que molts dels lectors, i escriptors!, actuals deuen la seva afició als llibres a aquestes parades plenes d’ofertes, rareses i clàssics, a aquestes taules lliures de la ‘dictadura de la novetat’ on uns dublinesos joycians poden jeure al costat d’un manual per fer bons còctels, un estudi filològic sobre les Homilies d’Organyà, l’enèsima aventura de Tom Gates i una primera edició d’una novel·la de la Bertrana.

Segon brot verd

Dimarts 14 de juliol vaig poder anar per primer cop a una biblioteca com Déu mana –a partir del 13 van anunciar que ja s’hi podia anar–, vull dir: hi vaig entrar i vaig passejar per totes les sales mirant lloms, llegint contres i remenant llibres fins que vaig decidir quins me n’enduia a casa. Ens en vam endur dotze en total, les meves filles i jo. Va ser un goig poder-hi ser en condicions; les bibliotecàries de Sant Pau i Santa Creu havien treballat de valent perquè això fos possible. A fora hi ha la senyora de seguretat que vigila que et rentis les mans amb gel abans d’entrar i un cop dins fas com sempre havies fet, cap altre canvi. A l’hora que hi vam anar hi havia poca gent i no vaig veure que haguessin d’estar pendents de la cabuda, però imagino que ho segueixen controlant perquè a cada taula hi ha marques per indicar on pots seure i on no per mantenir les distàncies de seguretat.

Sóc conscient que el gremi dels bibliotecaris ha viscut moltíssimes contradiccions i balls de bastons aquests mesos, també, perquè això ha sigut una sotragada per a tothom, tothom!, tinguem-ho clar. I veure que finalment han pogut tornar a obrir és un descans per a molts, que els hem trobat molt a faltar durant aquests mesos. Encara queden moltes biblioteques tancades a la ciutat –la Joan Oliver, de Sant Antoni, sense anar més lluny–, però a poc a poc anirem recuperant aquests espais tan necessaris.

I hi torno amb el que deia abans: les biblioteques públiques també formen part del cercle vital del llibre, molts no seríem ni lectors ni escriptors sense elles. És important tenir-les presents des del sector, perquè en són una baula important.

Un llibre no s’acaba quan surt d’impremta, tampoc quan arriba a la llibreria nou de trinca, tampoc quan ja és a casa del lector, més aviat tot just comença a viure!, pot viure més enllà d’això, tenir una segona vida i una tercera, i anar fent nous lectors que després visitaran no solament biblioteques o parades de llibres de vell, sinó també llibreries; és una roda i cal que rodi, que no s’encalli en cap moment.

Tot l’any

Estimo els llibres tots els dies de l’any, per això m’he aturat a observar aquests brots verds i us els he mostrat per si de cas no us hi havíeu fixat. Reguem-los tot l’any.