#DontFeedTheTroll

Ja feia temps que tenia la mosca al nas. Amb aquell seu zumzeig emprenyós que no acaba de prendre forma ni cos, i que no cessa.

L’altre dia, però, la mosca es va fer vironera, o borinot, un d’aquells bufaforats que semblen helicòpters, davant de l’ordinador: allà, a TV3, al programa de resum i debat de l’actualitat ‘Preguntes freqüents’, hi havia asseguts a la taula els representants de dues posicions que, qui fos que escollís temes i formes, havia decidit que s’havien de posar a la palestra. En peu d’igualtat. I debatre. La Terra és plana o rodona? El valencià és català o ve dels fenicis? Darwin o creació instantània? Immersió sí o immersió no?

Quanta tristesa.

I tot, perquè hi ha les enquestes que auguren que això de Ciudadanos va pujant, i que allò del PP va baixant, i tots dos partits, banderers de la dreta espanyolista, s’embranquen  en una espiral de persecucions per veure qui la diu o la fa més grossa, qui és més bèstia en la persecució.

I ara han decidit de treure de la màniga el vell seu Sant Tornem-hi i reactiven l’eterna campanya de mentides i d’amenaces contra el català. És la penosa manera que tenen d’agitar-se les baixes passions i de fer-se notar. No cal dir que de seguida troben altaveus mediàtics que, bé sigui perquè combreguen amb la campanya, bé sigui per simple sensacionalisme, escampen brames i consignes sense contemplacions.

La qüestió, però, és que el seu interès no determini els nostres actes. Que no fem créixer les seves campanyes. Que no les alimentem. Tal com diu aquella consigna que val per a les xarxes igual com per a la vida, don’t feed the troll. Perquè els trols hi són, com aquells personatges tristos del Twitter que proven de vampiritzar l’altaveu dels altres i, per la via de la provocació o l’insult, n’inciten la resposta. Tot, per tal d’aconseguir un ressò que sols no tindrien, una notorietat que sens dubte els seus actes no mereixen.

És a dir: no hem ara de debatre i qüestionar la immersió lingüística només perquè ells (ells, sí, així en cursiva, tal com els anomenava en Joan Fuster) tinguin interès a enterbolir aquestes aigües. Resulta, ves per on, que tenim feina. I que no ens podem permetre el luxe de deixar que ens marquin l’agenda.

Aquest és, ben mirat, també, un dels efectes de la repressió (o de l’amenaça de repressió, de la posada en escena, fins i tot): d’una banda, que et determina l’agenda, te l’omple de gargots i t’organitza el calendari, et fa parlar de coses que decideixen uns altres i et situa a la defensiva; i, d’una altra banda, que t’impedeix de fer política, perquè et centres, sobretot, a mirar d’aturar els cops.

I evidentment que cal fer-ho, evidentment que cal defensar-se. És només que això, aquesta defensa de les escomeses espanyolistes, no pot ser que centri la nostra acció en exclusiva, no ens ha d’impedir de parlar dels temes que pensem que cal parlar, de tenir iniciativa precisament perquè tenim projecte polític, no ha d’evitar que continuem fent via.

Per aconseguir la llibertat al nord o, més modestament (però no menys important, que el país és llarg i divers i necessari), per evitar al sud que els bàrbars ens ocupin les institucions: no alimentar el trol i fer el camí propi.