Dolors Canals i Joan Junyer, dos republicans

  • «Un pintor de rang internacional i una pedagoga que es va inventar les guarderies durant la guerra, i a l’exili les va estendre a l’Havana i a Nova York»

Mercè Ibarz
16.12.2016 - 22:00
Actualització: 17.12.2016 - 09:26
VilaWeb

Aquest cap de setmana tanca, a la Casa del Consolat, tot just al costat del pont de Vallcarca, a Barcelona, l’exposició dedicada a la parella que va donar la finca al país el 1977 ‘com un acte de fraternitat’ des de l’exili. És una exposició petita i significativa, que hauria de ser el preludi del reconeixement que es mereixen la pedagoga Dolors Canals (1913-2010) i el pintor Joan Junyer (1904-1994). Dos republicans, dos exiliats, dues persones d’aquelles que no van parar de treballar pel bé comú i pel país i que no poden ser oblidades. No us perdeu la visita, de debò.

Massa oblidats fins ara, els Junyer-Canals. No se sap quants de mèrits ha d’acumular una persona en la història per subsistir en la memòria col·lectiva, la veritat. Les anònimes, uf, potser els seus néts i nétes els recorden millor. Però ells no van tenir fills i els únics descendents, les nebodes, viuen a Cuba. I això que el pintor Junyer i la pedagoga Canals ho tenien tot per a ser recuperats en democràcia, a partir del 1976 que tornen a reprendre les estades a Vallcarca, en aquesta finca amb jardí anomenada la Casa del Consolat, també l’Antic Consolat, perquè durant la república s’hi havia instal·lat la diplomàcia danesa.

Fills de casa bona tots dos i una obra singular en les arts plàstiques ell i en la pedagogia ella, reconegudes a Amèrica, durant l’exili republicà, ell abans i tot; un munt de coneixences, que comencen amb Picasso des de ben jovenent en el cas del pintor de les standing pictures (‘pintures que s’aguanten dretes’, en va dir Cirici Pellicer) que alliberen la pintura de les parets i l’acosten a la dansa… Potser ha arribat ara el moment, confiem-hi.

Ho tenien tot, sí, i eren també d’una discreció i elegància cultural il·limitades. Vaig entrevistar la senyora Canals per a l’Avui, als primers vuitanta, sobre l’obra de Junyer, que hi era present però que ja no podia parlar. La visita m’ha quedat sempre i, al mateix temps, després de publicar la conversa no hi havia pensat més fins ara. No s’havia fet cap pedestal, aquella dona, ni d’ella ni d’ell. Dolors Canals va continuar vivint a Vallcarca, hi va morir. On ara hi ha l’exposició hi havia el seu taller pedagògic, centrat en els menuts fins a tres anys, els 0-3, com ella els anomenava: ‘Si estimem la humanitat, hem de deixar que cada onada generacional vagi endavant, sense traves, amb els 0-3 a primera fila.’

La pedagoga Canals es va inventar com qui diu el concepte de guarderia durant la guerra del 36, a les fàbriques Bofarull de Sants i Montalfita de Badalona. Al cap de poc era responsable de les guarderies de guerra. A l’exili, les va estendre a l’Havana i tot seguit, amb una carta de Hemingway de presentació, a Nova York, on va ser cap del programa radiofònic de puericultura de la CBS, adaptat després a més països americans.

L’obra de Joan Junyer és una mica més documentada, gràcies als esforços de la Fundació Apel·les Fenosa que dirigeix Josep Miquel Garcia i on Fina Duran i Isabel Casanellas han tingut cura enguany d’una primera exposició, de la qual aquesta d’ara a Vallcarca és la continuació. No us la perdeu, hi insisteixo, si hi podeu anar avui dissabte i demà diumenge, els últims dies.

Per a veure-hi també el jardí, no pas per esponerós –ho era més abans d’una expropiació patida–, sinó per a sentir poc o molt aquelles vides des dels anys vint que no van deixar de crear. La casa no es pot visitar, és tancada. Justament la setmana que ve s’acaba el termini de presentació de propostes del concurs d’arquitectura que el districte de Gràcia –la casa pertany ara al consistori barceloní– ha organitzat per tal de rehabilitar-la. El destí públic futur és ara a les mans de l’acord a què arribin les entitats veïnals i l’ajuntament. Conèixer millor els estadants de la Casa del Consolat els ha d’inspirar per força, segur.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any