Marc Riera, creador del grup de música Doctor Prats, només volia tornar a tocar. Feia dos anys que era orfe de grup i va engrescar uns quants amics i coneguts per crear un grup virtual. Amb aquesta fórmula podien mantenir cadascú la seva vida. Però tot va canviar quan van penjar les primeres cançons a les xarxes, van agradar i van començar a circular. Al cap de 48 hores ja tenien ofertes per a pujar dalt els escenaris, allò que sempre havien volgut fer. Però justament aquesta vegada hi havien renunciat. Finalment tot es va animar: van renunciar als projectes paral·lels i van jugar fort a favor de Doctor Prats. Al cap de dos anys ho veuen clar: no es van equivocar. Allò que havia de ser un petit projecte per a jugar amb els amics s’ha convertit en un dels grups de moda. Potser a alguns no us sonen pel nom, però de segur que heu taral·lejat alguna cançons seves. L’any passat ‘No t’espantis‘ va sonar a discoteques i concerts de festa major. I és va fer molt coneguda la versió de les ‘Les nits no moren mai’ feta expressament pel disc de La Marató de TV3.

Amb Marc Riera, ens endinsem en la història de Doctor Prats, parlem del moment actual de la música en català i també dels projectes més pròxims, com ara concerts al Japó, Hongria i França.

L’inici de Doctor Prats va ser molt ràpid.
—Totalment inesperat, si tenim en compte les expectatives que teníem en un principi. Inicialment era un projecte per a tornar a tocar. Anteriorment havia estat en diferents projectes, però venia d’un període de dos anys orfe de banda, i tenia moltes ganes de fer alguna cosa. Volia fer alguna cosa amb els amics de tota la vida i amb gent que feia anys que volia treballar. Però era molt complicat perquè cadascú tenia els seus projectes. Una feia actuacions als Estats Units, un altre vivia a Suècia… tot era molt caòtic. Però, de cop, vam tenir una idea: podíem fer un grup virtual. Si ho fèiem així, no calia que hi fóssim tots a la vegada, ens podíem trobar esporàdicament.

Un grup virtual?
—La idea inicial era retrobar-nos, fer vídeos amb la nostra música i fer-los circular per les xarxes. No havíem de tocar tots junts, podíem gravar els instruments separats. Ens vam inspirar en grups com Walk off the Earth que van començar també així. Un cop vam tenir la idea vam haver de decidir si tocàvem cançons d’una altra gent o els nostres temes. Jo tenia moltes ganes de compondre i vam decidir que ho provaríem. Vam enregistrar una maqueta-disc i al cap de 24 hores de ser a la xarxa, es van posar en contacte diverses empreses de management. Vam haver de decidir si fèiem els directes o no. Finalment, vam decidir que sí. Ara tot just fa dos anys que vam fer el primer concert a la sala Faktoria de Terrassa i des d’aleshores no hem parat.

Les xarxes socials tenen un paper molt important en la vostra història. I segurament això ha fet que visqueu experiències diferents d’alguns altres grups.
—Sí, és curiós. En tot aquest procés hem viscut dos camins paral·lels: hi ha el ritme de carrer i el de les xarxes. Nosaltres vam començar amb un ritme molt potent a les xarxes. Vam aconseguir molta bona crítica en molt poc temps, però, de cop, quan sortíem el carrer vèiem que tot plegat costava molt més. La gent no es fa seguidor d’un grup només perquè n’ha vist vídeos divertits que li agraden. Tothom necessita inputs diferents. Sobretot et volen conèixer i veure’t en directe. Descobrir quin espectacle fas, què els vols dir o transmetre. Quan passa això comença a haver-hi un altre feedback, que és el real.

Però el primer concert ja va ser tot un èxit. Vau venir 400 persones que cantaven des de bon començament les vostres cançons…
—Va ser molt estrany. Era un públic derivat de les xarxes, per això ja se sabien les cançons. També és veritat que nosaltres ja havíem tingut projectes d’una certa importància que ens donaven una credibilitat. Sincerament, no ens pensàvem trobar la sala Facktoria plena, ni de bon tros. Encara més, dubtàvem si era bona idea fer-ho allà, si no era massa gran. Va ser molt fort allò que vam viure.

Alguns ni us coneixíeu abans d’enregistrar el disc.
—Jo coneixia pràcticament tothom, perquè vaig ser el responsable d’unir-los, però entre els músics n’hi va haver molts que es van conèixer gravant el primer videoclip. No es van conèixer ni gravant la maqueta, perquè per fer-la vaig anar d’un lloc a un altre, gravant les pistes separades. Van ser curiós que es coneguessin durant el primer vídeo, quan ja teníem un disc fet i les cançons ja començaven a sonar.

I amb aquest panorama s’ha arribat a una situació curiosa: el vostre públic ha vist com es construïa un grup des de zero dalt els escenaris.
—Encara estem en aquest procés de construcció. Hem arribat en aquell punt en què comencem a sentir-nos satisfets. Ara comencem a ser una banda, ens coneixem tots molt millor. Hem assolit una manera de tocar, d’expressar-nos. Tots tenim gustos diferents, i potser això al principi no es plasmava tant, però ara es va reconstruint tot i es van maquillant els temes antics cap a una nova direcció en què tothom es trobi més còmode. Tot plegat té més entitat.

Això ja es va notar en el segon disc, Aham Sigah (2016).
—I tant. El segon és molt diferent del primer. Anem en una direcció en què ens sentim molt més unificats com a banda. És la cosa més interessant.

Com s’assumeix aquest èxit o repercussió tan ràpid?
—Des de dins ho hem viscut amb una certa normalitat. Sempre hem anat de concert en concert. El vertigen arriba quan mires enrere i veus que tot això ha passat en tan poc temps, només dos anys.

De cop teníeu una ronda de més de cinquanta concerts, però, és clar, teniu més projectes, hi havia gent que viva fora del país…
—Al qui feia actuacions pels Estat Units quan vam començar els concerts aquí, li va fer molta il·lusió el projecte i va tornar per tocar amb nosaltres. Li ha sortit bé. En Ramon, que vivia a Suècia i treballava en una orquestra, al final ha tornat. De fet, ha anat i vingut durant els últims dos anys, però, veient com van les coses, ha decidit de tornar a Terrassa.

Quina és la clau de l’èxit?
—Doctor Prats m’ha servit per a descobrir que no sé la clau de l’èxit. Em pensava que la sabia, però no.

El fet d’haver participat en projectes anteriors ha contribuït a l’èxit del grup?
—Absolutament, hi ha molts mecanismes sobretot en l’àmbit logístic de la banda, que tenim molt madurs. Ja no cometem els errors inicials. Treballem molt totes les decisions de grup, perquè al final fem setanta concerts l’any, fem actuacions pel país, anem a l’estranger, fem discos… Tot això és una gran pressió dins el grup. Moltes vegades hi ha friccions, perquè cadascú té les seves opinions, però de les altres experiències n’hem après que s’han de parlar. Suposo que ara som molt més madurs i sabem com encarar-ho. Això és molt més important que no ens imaginem, perquè, en definitiva, acaba afectant l’àmbit creatiu. Si hi ha bon ambient, hi ha més ganes de fer més coses, d’aportar més al grup.

La sensació és que la música en català viu un moment molt potent?
—Passen moltes coses. Quan estudiava a l’institut tenia el meu grupet de música i allò era horrible. Hi havia grups, però costava molt que vingués gent als concerts. Els grups grans omplien, però sempre érem els mateixos. A la gent de la meva classe no els interessava, anaven a les discoteques. Ara és molt diferent. Amb el naixement de Txarango, Manel i tots els grups nous, cada vegada hi ha més gent als concerts, hi ha més festivals i els joves tenen més ganes d’aprendre música. És fantàstic. Quan anem a llocs on havíem tocat amb uns altres grups, la diferència abismal. Són tots plens. Avui dia vas a una classe i el 40% dels alumnes no van a discoteques sinó a concerts. Abans érem un 5%, que en el meu cas era jo.

I el canvi no solament és pel que fa a públic.
—No, ara mateix hi ha grups de tots els estils, això era impensable. La mateixa gent que va a veure Zoo, que és hip hop, després va a un concert de Manel. És la generació Spotify, que té les seves llistes, independentment de l’estil.

L’altre canvi, segurament, és que els últims anys s’han trencat moltes fronteres. Abans era inimaginable tocar en català fora dels Països Catalans…
—Cada vegada som més que sortim a tocar a fora. La visió europea és molt diferent de la que tenim aquí. Als Països Baixos, als festivals hi van moltes bandes que la gent no sap ni qui són. I en realitat la gent va als festivals per conèixer aquestes tipus de grups. Aquí encara ens trobem que hi ha moltes bandes que funcionen molt bé, però quan se’n presenta una de nova costa moltíssim. Costa molt passar aquesta frontera entre desconegut i conegut. Amb els teloners no acostuma a haver-hi ningú, en canvi quan arriba el grup gran s’omple tot.

Ara Doctor Prats també surt a l’estranger.
—Sí, de fet, venim de Madrid, on vam tocar aquest cap de setmana. Ara anirem a Galícia, al Japó, Hongria i França. Tot una sèrie de concerts, que et fan preguntar: com pot ser, això? De moment només hem fet Euskadi i Madrid, però tots els nostres companys ens diuen que quan anem als Països Baixos al·lucinarem. I és que el final som un grup de música i el que preval a tot arreu és què toquem. A més, nosaltres fem música festiva que tothom rep amb els braços oberts.

Parlàveu d’un ambient molt festiu. Si alguna cosa té Doctor Prats és que crea bon ambient. Per a aquells qui no us coneixen, com us definiríeu?
—Sempre m’han costat molt les etiquetes. Som un grup de llista de Spotify. Tant se val l’estil. Compta la temàtica de cada cançó. Sempre mirem què queda bé en cada ocasió. Però, com que tenim moltes ganes de festa, totes acaben tirant cap aquí. En l’estat anímic d’ara, tenim ganes que hi hagi festa quan pugem en un escenari. Quan passa això la sensació és espectacular, tant per a nosaltres com per al públic. Ara mateix necessitem aquesta força i aquesta llum. D’aquí a uns anys potser ja farem una cosa més calmada, per teatres [riu].

Ara comenceu nova ronda. Què hi veurem, de diferent?
—Hem treballat moltes coses que trobàvem a faltar de la ronda anterior. Alguns punts febles, sobretot d’enllaços. Aquells que vinguin podran descobrir temes nous. Descobriran cançons antigues ara amb una mica menys de tempo. Hem descobert que, amb menys tempo, es poden trobar més bé els detalls. I la veritat és que funciona molt bé. El fet de baixar el tempo acaba fent pujar l’adrenalina. A part, hem millorat moltes coses, sobretot en l’aspecte electrònic. Ara tenim un directe del qual estem molt orgullosos. No sé què farem l’any que ve perquè aquest ens agrada molt [riu].

D’aquesta ronda, hi ha cap concert que us faci una il·lusió especial?
—Cada any hi ha coses que penses: ‘Mare meva, com pot ser que estiguem fent això?’ Aquest any n’hi ha moltíssimes. Per exemple, el Canet Rock. Quan et veus al cartell penses: ‘Ostres, com els hem enganyat perquè ens col·loquin allà?’ A més, enguany és la primera vegada que sortim fora i ens fa molta il·lusió. Ja només sortint a les Espanyes ens hem adonat que les coses són molt diferents i que per tant s’ha de treballar el directe d’una manera diferent. Això ens motiva molt. També hi ha molts festivals d’aquí on ens fa molta il·lusió de tocar: el Bioritme, l’Acampada Jove… És un any de festivals.

Dos anys, dos discs. S’haurà d’esperar per a un tercer disc?
—S’haurà d’espera, però no gaire. Hi ha la previsió de gravar un disc d’aquí a poc. Segurament a mitjan any que ve en sabrem alguna cosa. No ens agrada pressionar-nos perquè tot va molt de pressa i enguany tenim molts concerts. Encara no sabem d’on traurem el temps, però ho farem perquè en tenim moltes ganes. Cada vegada es va formalitzant la banda. Anem construint el nostre so propi i tenim moltes ganes de plasmar-ho. Ja es va notar en el segon disc. En el tercer es notarà molt més. Avui, tampoc no pots repetir tres anys seguits el mateix directe perquè el mercat català és limitat. Per tant, ja comencem a treballar.

Teniu res més previst?
—Sí, el concert amb els Backstreet Boys [riu quan veu la cara de l’entrevistadora]. És broma, home…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]