Dignitat sisplau en lletres roses

Ho tenia tot a punt per parlar-vos del Walden de Thoreau, però al meu tram de carrer hi ha un banc que s’ha tornat cabana. Hi viu un senyor simpatiquíssim que porta uns mitjons de ratlles desaparellats i un somriure que li conjunta boca i ulls. Cabells llargs i greixosos, barba poc civilitzada, galtes xuclades, cames de flamenc, abric com un sac de patates, és tal com el deveu haver imaginat abans que us el descrivís, amb aquell aire de personatge de faula del Robin Williams a El rei pescador, un senyor del carrer que s’ha negat a ser un mal anomenat sense-sostre construint-se’n ell tot sol un de cartró i fusta. La gent sol passar de llarg, fins i tot amb la vista, dels bancs que s’han tornat cases, dels que dormen al carrer, dels que van pel món amb tot el que tenen en una motxilla i un parell de bosses blaves d’aquella botiga que et diu que els mobles te’ls muntis tu, però és impossible no alentir el pas i observar el seu «habitatge» amb deteniment, i és inevitable retornar-li el somriure quan ensopegues amb la seva mirada orgullosa al costat de casa seva (i aparco a partir d’ara les prepotents cometes). Ja és un veí més del meu tram de carrer, el senyor Cabana.

Van aparèixer d’un dia per l’altre, ell i la cabana, la cabana i ell, just quan va deixar de fer calor, i el que els primers dies eren quatre cartrons mal col·locats per donar-li una mica d’intimitat mentre dormia, va acabar convertint-se en l’atracció dels petits i l’astorament dels grans, una caseta delimitada amb plaques de fusta i amb les sabatilles del senyor Cabana ben arrenglerades a l’entrada. Els nens trobaven més que normals aquelles plantofes de llana amb sanefes, qui no es descalça quan arriba a casa, oi?; els adults, en canvi, no podien mirar-se-les més de tres segons seguits sense sentir que precisament pels peus els començava un calfred que els eriçava la pell fins a la nuca. Que el senyor Cabana no renunciés a la comoditat d’unes sabatilles a l’entrada de casa seva, que aquells mitjons seus desaparellats les calcessin unes hores al dia, era tan lògic per als petits com dolorós per als grans.

Fa una estona he sortit per veure com li prova aquest últim dia de novembre en què volia escriure sobre Thoreau al meu veí en Cabana, i me l’he trobat agenollat davant d’un dels cartrons laterals de casa seva escrivint amb una cera gruixuda de color rosa unes lletres grosses que deien, traduïdes d’un castellà matusser, «dignitat sisplau» (porfa dicnidad). Les ha guixades amb un posat emprenyat i ha tornat a entrar calçant unes botes sense cordons. Avui no hi havia somriure, ni mirada orgullosa ni sabatilles de llana amb sanefes; només fred, per dins i per fora. Després de tants dies de pluja, la seva cabana tornen a ser quatre cartrons mal posats per protegir-se de la gelor del temps i la de les mirades. El senyor Cabana veu que arriba l’hivern encara que al nostre tram de carrer per sort no hi pengin llums de Nadal.

«Mai, en cap de les meves passejades, vaig trobar cap home que estigués ocupat en una tasca tan simple i natural com la construcció de casa seva», ho deia com un retret Henry David Thoreau l’any 1854 al seu Walden; or, Life in the woods, el llibre on recollí la seva experiència de viure dos anys, dos mesos i dos dies al bosc, en una cabana que es va construir ell mateix davant del llac Walden. Jo sí que l’he vist, aquest home ocupat en la construcció de casa seva, és el senyor Cabana, que fa que la relectura de Walden se’m torni agra, encara que sé que sóc jo qui el relaciona amb Thoreau, equivocadament o no, perquè no poden ser més diferents les seves cabanes, els seus aïllaments, les seves vides. Thoreau se’n va anar al bosc perquè volia viure deliberadament, per enfrontar-se als fets essencials de la vida entre els arbres, etcètera; el senyor Cabana intenta sobreviure en una ciutat on els arbres són decoratius i per no fer sovint no fan ni ombra, que al nostre tram de carrer els plàtans fa anys que estan malalts. Thoreau sap que la seva cabana és temporal, el senyor Cabana no crec que s’atreveixi a mirar un calendari sense que les celles se li tornin ja interrogants perennes. Thoreau busca estar sol, creu que «ens reunim massa sovint, sense temps d’adquirir cap valor nou per als altres», el senyor Cabana ho està de veritat encara que la major part del dia visqui envoltat de gent, de tots nosaltres, encara que, parafrasejant el filòsof anglès, ja hagi adquirit en aquests gairebé dos mesos de viure en una cabana de cartró prou valor, en el sentit de valentia, per demanar, escrivint tan sols dos mots, dignitat sisplau.

«Cada matí ens torna als temps heroics», va escriure també Thoreau, però no s’hauria pogut imaginar mai el sentit que prendrien aquestes paraules seves en boca d’un senyor Cabana que cada matí és de nou un heroi que ha sobreviscut al fred d’una altra nit al carrer, el seu bosc imposat de ciment. I un altre cop he fet servir les paraules de Thoreau per dir coses que ell no pretenia dir l’any 1854 des d’un bosc, ja ho sé, però penso que per això tenim els clàssics, per fer-los servir d’ulleres per mirar el present i provar d’entendre’l. Així que rellegeixo Walden per intentar saber què ha passat entre aquella seva cabana voluntària i temporal al bosc i la imposada i potser definitiva del senyor Cabana en plena ciutat, i totes les frases de Thoreau que vaig subratllar es marceixen. Se m’imposa seguir fent trampa i contraposar les dues cabanes, les dues vides, totes les paraules que va escriure Thoreau amb les dues que ha escrit el senyor Cabana fa una estona, per ventar-me a mi mateixa una bufetada de realitat per la via que m’arriba més endins i em fa més efecte, la de la lletra; així que segueixo rellegint Walden amb el senyor Cabana arrecerat sota els cartrons a pocs metres de casa.

«Un home honrat poques vegades necessita comptar més enllà dels seus deu dits i, en un cas extrem, pot afegir els deu dits dels peus i oblidar la resta. Simplicitat, simplicitat, simplicitat!» Escolta, Thoreau, els deu dits de les mans i els deu dels peus del senyor Cabana, dins d’aquells mitjons desaparellats, no bastaran per comptar els dies que hauran de passar perquè torni el bon temps, i no parlo del bon temps meteorològic, així que ajuda’m a entendre quan i com se’ns va escapar de les mans el món, què hem fet perquè ara els homes honrats no en tinguin prou amb els seus vint dits per viure amb dignitat sisplau en lletres roses. Ho tenia tot a punt per parlar-vos del Walden de Thoreau, però al meu tram de carrer hi ha un banc que s’ha tornat cabana i els boscos ara són més lluny.