Dietari de Tiana: els qui han marxat

Organitzar un festival com aquest fa que a poc a poc es vagi creant una espècie de gran família. Assassins de paper, lladres amb ploma estilogràfica, segrestadors amb ordinadors que mai no són d’última generació. I editors. I periodistes. I gestors culturals. Una família rara, però més aviat adorable.

Al llarg d’aquests anys hem tingut baixes molt notables, absències definitives que ens han marcat. Per això el nostre premi literari du el nom de l’Agustí Vehí, el malaguanyat escriptor empordanès que tot just amb cinc novel·les negres havia demostrat que hi havia nous camins per caminar en aquest ample món de la novel·la negra. El seu punt d’humor, el gust per la fusió de la novel·la negra i la història o la creació de l’empordaneïtat en els seus texts són marques de la casa d’una obra que només podem pensar que hauria estat immensa si la mort no se l’hagués emportat.

Sens dubte, la mort de Josep Forment, qui fou editor de Alrevés, més sobtada, imprevisible, sense comiat previ, fou molt dolorosa. Tot just havíem après que darrere d’aquell home en aparença tímid s’hi amagava un gavadal de cultura i de literatura i una generositat i un sentit de l’humor tan gran, que ens va deixar a tots orfes, mancats d’un referent.

Dijous a la nit se’n va anar una altra persona d’aquesta gran família negrota, el Manel Mora. En el nostre àmbit és més conegut per ser el marit de l’Anna Maria Villalonga, però el Manel, amb el seu somriure perpetu des de la seva cadira de rodes, era molt més que això. Lluitador incansable pels drets de les persones amb mobilitat reduïda, des del seu barri de Sants havia treballat incansablement per canviar aquest país. Ens en faran falta molts, d’homes com ell. Ahir el Manel era ben present a les darreres reunions a la vila per tancar serrells i que tot estigui a punt per a divendres que ve. Sembla absurd preocupar-se per quants micròfons caldran per a una taula rodona quan aquestes absències tot ho envolten. Però ja ho deien els Queen, “the show most go one”. Enguany, Manel, el festival va per tu. I per l’Agustí i pel Josep. I també pels que han vingut. Ho intentarem fer molt bé. Perquè us ho mereixeu.