19.10.2021 - 21:50
Era el 20 d’octubre de 2011, ara fa deu anys. Responent a les demandes de l’esquerra abertzale i dels mitjancers internacionals, ETA va anunciar al migdia a través d’un comunicat enviat al diari Gara que decretava un alto-el-foc permanent, de caràcter general i verificable internacionalment. “És el compromís ferm amb un procés de solució definitiu i amb el final de la confrontació armada”, deia el comunicat. Ja feia un any que havia aturat les “accions armades ofensives”, però sense especificar si permanentment o temporal. Aquell anunci havia esperonat un equip de mitjancers internacionals, encapçalats per l’advocat sud-africà Brian Currin, que va ser determinant per a l’abandonament final de les armes.
Va arribar el 3 de maig de 2018. En una reunió a Ginebra amb diplomàtics de diversos països, l’equip de mitjancers va presentar les proves que ETA s’havia dissolt. Entre les quals, uns vídeos en què Josu Urrutikoetxea i Marixol Iparragirre llegien el comunicat de dissolució. L’endemà, a Kanbo, al País Basc Nord, ETA va fer públic el pas i va dir que no tornaria a ser un agent que expressés les seves posicions polítiques, promogués iniciatives ni interpel·lés més actors.
Seixanta anys després d’haver-se fundat –el 1959–, ETA va tancar d’aquesta manera un cicle del conflicte entre el País Basc i els estats espanyol i francès. Tot i que els estats continuaven obstinats a mantenir encadenat el poble basc en aquest cicle –deia el comunicat–, ETA va ratificar el compromís d’acabar l’acció armada anunciat el 2011, tres dies després de la conferència d’Aiete, que havia aplegat mandataris de prestigi internacional per exigir un procés de pau dialogat.
Aquest procés, deu anys després, encara no ha arribat. L’estat espanyol no s’hi ha sentit interpel·lat i no ha fet res per resoldre el conflicte. Ni tan sols ha afavorit solucions personals per als presos, el primer pas típic de qualsevol negociació real. No solament això: la violència de l’estat espanyol, que abans s’havia justificat per la d’ETA, no s’ha aturat. Amb dos episodis especialment significatius: el cas d’Altsasu i la violència desencadenada contra el procés d’independència català.
El cas d’Altsasu: el malson persisteix
La matinada del 15 d’octubre de 2016, sis anys després del darrer atemptat d’ETA, a la Fira del Bestiar del poble d’Altsasu, un tinent i un sergent de la Guàrdia Civil espanyola i les seves parelles es van involucrar en un aldarull amb un grup de gent del municipi al bar Koxka.
La primera versió, defensada pels individus suposadament agredits i acceptada per la major part de mitjans de comunicació, era que una cinquantena “d’abertzales radicals” havien apallissat brutalment els dos guàrdies civils, fora de servei i de paisà, i que, quan les parelles havien provat de mitjançar, també havien estat ferides. L’Ospa Mugimendua, moviment d’Altsasu que exigeix la sortida dels cossos policíacs espanyols de Navarra, denunciava en canvi que havien estat els agents, ebris i agressius, els que havien començat la baralla, amb provocacions i amenaces de mort, i negava que hi hagués hagut cap pla preestablert. Els veïns es van començar a concentrar pocs dies després per denunciar un muntatge policíac.
Després, el Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme del País Basc (COVITE), que rebutja qualsevol mena de negociació, va presentar una denúncia per terrorisme, delicte de què tan sols és competent l’Audiència espanyola, i la jutgessa Carmen Lamela va decidir d’obrir-ne un expedient. La jutgessa, que també va tenir un paper clau en la persecució del govern català, va ordenar l’empresonament de set dels vuit joves denunciats. I, paral·lelament, els informes de la Guàrdia Civil espanyola van començar a parlar de “terrorisme organitzat”. Quan es va tancar el sumari, el fiscal José Perals va demanar 375 anys de presó per a tots vuit acusats.
Aquesta acusació i el fet que les proves contra els joves eren com més va més febles van dur a la mobilització del poble d’Altsasu i de la societat basca. El govern de Navarra mateix va expressar repetidament el desacord amb les detencions. Però el 9 d’octubre de 2019, el Tribunal Suprem espanyol va emetre la sentència del cas, que condemnava tots vuit joves a penes de fins a nou anys i mig de presó.
Al País Basc, el cas d’Altsasu ha estat viscut amb una gran indignació i com una demostració que els aparells de l’estat espanyol no han respost al desarmament unilateral d’ETA i continuen instal·lats en una dinàmica prèvia. L’actuació contra el govern català arran el procés d’independència del 2017 encara ha reforçat més aquesta impressió.
No es pot defensar tot, ni sense violència
Uns anys abans, ETA ja havia provat una treva, entre el 1998 i el 1999, per a permetre una negociació amb l’estat espanyol que dugués el País Basc més enllà de l’autonomia. En aquell moment, a l’estat espanyol manava José María Aznar, que va arribar a anunciar en públic la seva disposició a negociar amb el “moviment basc d’alliberament nacional” i dir de manera contundent que sense violència tot era possible.
Era mentida. Aquell discurs, vist avui, era clarament interessat, perquè tot i l’absència de la violència d’ETA, i de qualsevol que no sigui la de l’estat espanyol, els fets d’octubre del 2017 han deixat clar que no tot és possible, que no es pot parlar de tot ni proposar-ho tot. I així, la proposta rigorosament democràtica i pacífica del govern català ha estat resposta amb la violència de l’estat espanyol, que també s’ha negat a dialogar res.
Una violència expressada per tots els mitjans. Amb les càrregues brutals del Primer d’Octubre contra els votants i els col·legis electorals, però també amb detencions arbitràries, persecucions judicials i penes de presó, com les que han viscut durant quatre anys una part dels membres del govern, la presidenta del parlament i els presidents d’Òmnium i l’ANC. Prop de quatre mil persones són perseguides per la justícia a causa del referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència posterior.
Però, per si no n’hi hagués prou, l’estat espanyol encara s’ha inventat el peculiar concepte de “violència ambiental”, en un intent poc reeixit de dissimular la violència pròpia, i ha fet veure que tan sols n’era una reacció. Deu anys després de la desaparició d’ETA, la cosa clara és que la violència continua, però ara tan sols des d’un costat.
