Desobediència: una modesta opinió

Darrerament les forces independentistes es troben instal·lades en un debat força superficial sobre el fet de si hem de desobeir a l’engròs, o bé si hem de transitar sobre la legalitat vigent fins a un punt de desobediència global a les lleis espanyoles i d’obediència integral a les lleis catalanes. Jo, particularment, no m’imagino la independència concreta com una mena d’eclosió multicolor el dia D l’hora H, sinó més aviat com un procés de tensió conflictiva i de petites ruptures permanents prèvies a una declaració d’independència secundada per una majoria social. Cosa difícil alhora que apassionant, pel que implica de desafiament polític majúscul. Per això se m’acut que en aquest trànsit hem de practicar objeccions o desobediències concretes i col·lectives (concertades), si no volem transformar el famós procés en un ritual.

Sóc batlle de Vilassar de Dalt (Maresme) i em trobo sovint amb situacions de tensió política quotidiana sobre obediències. L’una, fonamental, és la del mandat democràtic. Com a derivada de la democràcia, les normatives són fonamentals. La seguretat jurídica és quelcom consubstancial al procés democràtic. El problema amb les lleis vigents no és sobre la seva existència; la discussió és sobre la seva legitimitat. I a Catalunya aquesta discussió pren una doble via: d’una banda, un ampli sector de la població no reconeix la norma mare, la constitució espanyola, en la mesura que consagra la unitat d’Espanya. En lògica conseqüència, discutim totes les normatives que blinden aquesta unitat. D’una altra banda, qüestionem la qualitat democràtica d’un sistema judicial altament polititzat, entestat a perseguir la discrepància política catalana. La politització de la justícia és un atac a les bases de la democràcia contemporània, la qual ha de garantir la independència del poder judicial. Queda provat a la llum dels fets que l’estat espanyol no garanteix un sistema judicial independent, per tant, des d’un punt de vista simple de progrés democràtic, aquest és un fet que cal que denunciem mitjançant el discurs i l’acció. A Catalunya l’objectiu de la independència ha quedat sempre fixat en el marc del progrés democràtic. Mimem aquest marc per una qüestió bàsica de valors i perquè conforma la nostra raó.

Fixem la vista en les accions judicials dels darrers mesos. Trobo que la persecució –en les seves diferents formes– de l’Audiència espanyola als ajuntaments que van aprovar la moció de suport a la declaració parlamentària del 9 de novembre conté en una sola acció les dues discussions possibles al sistema judicial: la que té a veure amb l’aspecte nacional de la qüestió i la que es refereix a la qualitat de la democràcia. Ambdues inextricablement unides en una mateixa causa. Se’ns pressiona perquè no discutim l’espanyolitat dels nostres municipis i se’ns requereix a les alcaldies que actuem de delatores de posicionaments polítics que són fonament de la llibertat d’expressió i associació democràtiques. Aquest darrer aspecte és, al meu parer, gravíssim, fins el punt que demòcrates independentistes i no independentistes hauríem d’anar plegats en la defensa de les llibertats democràtiques i en el rebuig a les pressions de l’Audiència.

Arran d’aquestes agressions els ajuntaments no poden instal·lar-se còmodament en la retòrica del ‘no hi ha dret’, ‘persistirem’ i més declaracions a l’ús. Els requeriments de l’Audiència (antic Tribunal d’Ordre Públic) soscaven els drets democràtics, constitueixen una línia vermella que no podem transigir a traspassar. Per tant, allò que pertoca fer ara és que tots els municipis afectats per aquesta persecució adoptin la posició comuna, raonada per un mateix escrit declaratiu, en què ens neguem a ser part activa en l’aportació de qualsevol documentació a l’Audiència que respongui el requeriment en les dades que ens demanen. Amb això hem de garantir la nostra dignitat democràtica i hem de situar el conflicte en el marc del sistema judicial, entre els qui creuen que cal persistir en la persecució i els qui no. I, en tot cas, generar una situació de tensió favorable al nostre terreny. Per a unes altres conseqüències, doncs bé, ja saben on trobar-nos, al peu de cada ajuntament treballant el 99% pels nostres territoris, i dedicant un 1% a respondre pressions de l’àmbit judicial i de la delegació del govern de l’estat. És el que hi ha. Que aquest 1% ens uneixi en les mateixes accions és condició fonamental per a garantir-nos força col·lectiva i fortalesa moral. Acabo desitjant sort i encerts a la nova presidenta de l’AMI, Neus Lloveras, a qui aprofito per demanar-li audàcia en un moment en què els ajustaments haurem de començar a practicar la raonabilitat del no.

Xavier Godàs és el batlle de Vilassar de Dalt