La desesperació de la dolça Catalunya

‘Ens humilien, ens han exclòs! Ens han fet avergonyir de la llengua i de la nació. Hem de ser millors que ells i saber-ho explicar!’ Aquesta arenga amb un cert aire de desesperació la pronuncia Antonio Robles, ex-Ciutadans i candidat d’UPyD a les eleccions al Parlament del 2010 –va obtenir-hi 5.418 vots. L’auditori de l’Aparthotel Atenea de Barcelona, ple de gom a gom, l’aplaudeix amb fervor. És un dia de celebració perquè Dolça Catalunya, la web d’ultradreta que atia la gent contra l’independentisme i l’univers processista, ha publicat llibre. Malgrat tot, en alguns parlaments es detecta un sentiment de decepció, de perdre la partida. L’obra –titulada, és clar, Dolça Catalunya– l’apadrinen figures de l’extrema dreta, com ara Javier Barraycoa i representants del PP, Ciutadans i Vox. Al final de la presentació hauran de respondre preguntes indignades del públic, que els exigeixen unitat d’una vegada per totes. ‘Hem de ser persistents. No desespereu’, els calma Alejandro Fernández, dirigent del PP al Parlament de Catalunya.

No és pas l’únic membre del PP a l’acte. Entre el públic hi ha el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Josep Bou i els ex-diputats Daniel Sirera i Fernando Sánchez Costa, ara president de Societat Civil Catalana. De Ciutadans, el diputat al parlament Nacho Martín Blanco i l’ex-regidora a l’Ajuntament de Barcelona Carina Mejías. Vox tampoc no falta a la cita, amb aroma de campanya electoral. Hi pren part Ignacio Garriga, portaveu adjunt al congrés espanyol.

Mitja hora abans de començar ja no hi ha cadires lliures. La premsa no té lloc reservat, tot i que tampoc no se n’espera gaire. Hi ha una càmera, és del mitjà Las Voces del Pueblo. Els exemplars del llibre costen vint euros i els adolescents encarregats de la paradeta improvisada al mig de la sala no semblen tenir gaire feina. Mentre pels altaveus sona una vegada rere l’altra ‘La santa espina’, himne oficial de la web Dolça Catalunya, la gent pren posició al voltant de l’escenari per tenir una bona perspectiva dels ariets de l’unionisme. Hi ha gent de totes les edats, amb una lleugera majoria de més grans de seixanta anys, mudats com si anessin a missa.

Abans de començar l’acte, l’editor explica que han tingut dificultats amb les cadenes de distribució i les llibreries, però que al final n’han imprès cinc mil exemplars. ‘Això ens equipara gairebé a un best-seller‘ (sic). A continuació passa a presentar els ponents que presenten el llibre i que són ni més ni menys que deu persones. I ho fa com si fossin jugadors estel·lars: ‘Antonio Robles, dels primers a la resistència.’ Aplaudiments. ‘Nacho Martín Blanco, periodista de luxe [sic]. Et desitgem molt èxit a la vida política.’ Aplaudiments. ‘Francisco Caja. Va ser dels primers a parlar de supremacisme. Avui dia podem parlar de supremacisme a Catalunya gràcies a ell.’ Més aplaudiments.

En sengles intervencions, es desfan en elogis de Dolça Catalunya i la presumpta ironia que desprenen els seus articles. ‘Dolça Catalunya ens ha ensenyat que l’únic camí és l’amor. Per això hi ha un capítol que diu que hem d’estimar el nacionalista, perquè és un pobre enganyat. Hem de posar fi al nacionalisme’, diu Javier Barraycoa, fundador de Societat Civil Catalana i conegut per les seves idees d’extrema dreta. Alguns altres discursos, com el d’Ignacio Garriga, alerten que el nacionalisme es va imposant de fa anys i que ha liquidat la ‘Catalunya cristiana’. ‘Batallarem per recuperar-la’, etziba.

Martín Blanco, amb un discurs no tan èpic, crea un moment de confusió a l’auditori quan demana de sumar el PSC al sector constitucionalista. ‘Fora!’, ‘Traïdors!’ i rialles desencaixades són la resposta de la gent. Però si hi ha ganes d’escoltar un ponent és sense dubte Alejandro Fernández. Ell ho sap i agafa el micròfon com qui fa un monòleg. S’estarrufa i avança fins al límit de l’escenari perquè el vegin bé: ‘No cantaré, perquè jo només m’inspiro amb la meva musa, Quim Torra’. I més rialles estripades a la sala.

D’una manera o d’una altra, als discursos hi ha una constant: el nacionalisme guanya i cal lluitar-hi ideològicament i culturalment. Per això quan arriba el torn de preguntes, els assistents exterioritzen un cert nerviosisme: ‘Quan anireu junts? Ells sempre van junts’, diu un home que no sembla gaire ben informat en matèria processista. Una altra dona els exigeix que treballin per canviar el sistema educatiu i s’elimini la immersió lingüística, una demanda que repeteix un altre assistent.

Els ponents polítics prometen no perdre més oportunitats. Amb algunes reserves, diuen que miraran d’anar junts, però la manca de rotunditat no acaba de convèncer alguns assistents. Contra els dubtes, Garriga troba el fil per a reconduir els ànims. ‘Els hem de prendre les eines amb què adoctrinen els nostres nens. Els hem de prendre les competències perquè treguin les mans de sobre els nostres nens.’ Ho remata jugant la carta de la il·legalització dels partits independentistes i aconsegueix que l’acte acabi amb un gran aplaudiment.