Desaparegut 2339

  • «Com li dic a la mare, en aquesta segona infantesa que viu als vuitanta-tres anys, que el seu pare, com tots els morts de la guerra, feia nosa fins i tot als camperols?»

Enriqueta Hernández
28.07.2016 - 22:00
Actualització: 28.07.2016 - 23:07
VilaWeb

Com que la mare havia d’anar a fer l’analítica en dejú, l’operació ‘llevem-nos’, avui, ha estat més curta que de costum. A dos quarts i mig de nou ja engegava el cotxe cap a Sant Celoni. Allò en què he perdut més estona ha estat a trobar aparcament prop de l’estació. Passen deu minuts de les deu quan arrenca el rodalia que va fins a l’aeroport. L’objectiu d’aquesta miniodissea estival és portar cinc mil·lilitres de sang de la meva mare a la unitat de medicina forense de la Universitat de Barcelona per tal que la Carme Barrot en tregui l’ADN i, si mai hi hagués voluntat de retornar la seva dignitat als qui van deixar la pell a les trinxeres fa setanta-vuit anys, poder identificar les despulles del seu pare, el meu avi.

Amb el mateix bolígraf punta fina que escric aquestes notes al tren, abans de les dotze, la Carme acabarà d’omplir formularis amb més dades sobre la mort-desaparició de l’avi. És habitual, diu, que l’acta de defunció sigui d’uns quants anys després de la mort, perquè en un primer moment, tot i els testimonis, va haver de constar com a desaparegut. Durant nou mesos es van succeir les morts al front del Segre, on va combatre l’avi. No hi havia enterraments amb soterrament, la cosa més probable és que els seus companys apilessin pedres sobre el cos. Quan van entrar els ‘nacionals’ van obligar la gent dels pobles veïns a traslladar aquests cadàvers a les fosses comunes del cementiri, sense noms, sense dades, morts anònims que ningú no va poder reclamar. Si algú, llaurant la terra, ensopegava amb un cos, esperava a la nit per traslladar-lo clandestinament al cementiri. Avisar les autoritats només li hauria portat maldecaps i ningú no en volia.

I, si mai hi hagués voluntat de retornar la dignitat als qui van deixar la pell a les trinxeres fa setanta-vuit anys, poder identificar les despulles del seu pare, el meu avi

La doctora m’explica tot això al seu despatx-laboratori, on he accedit quan m’han obert una porta blindada, o això m’ha semblat a mi, i després d’uns minuts d’espera a la petita recepció d’aquest laboratori de medicina forense, dins l’imponent edifici del Clínic, ara assetjat per les obres que envolten tot el complex hospitalari.

M’enviarà un e-mail, diu la Carme, em demanarà i em donarà més informació. Amb la mateixa cordialitat de la rebuda, la que dóna la certesa de compartir causa i objectius, ens acomiadem.

A un quart d’una sóc al carrer, truco a l’amiga que només veig si jo baixo a ciutat. No despenja, busco el refugi d’un bar per anar al lavabo i hidratar-me, tot i que encara no fa gaire calor. A aquesta hora preparen les taules del dinar. Encara no hi ha gaire gent, el lloc i els treballadors són tranquils i amables. Sona el mòbil, acordem que jo aniré baixant per la vorera dreta del carrer de Villarroel fins que ens trobem. Malgrat el temps que fa que no ens veiem, ens reconeixem d’un tros lluny: tenen això les amistats dels primers anys juvenils, són incombustibles al temps i a la distància. A l’Escribà fem un mos i ens posem al dia de les nostres vides, de les vides de les nostres filles, cada vegada més independents, i també de les nostres mares, cada vegada més dependents. I, evidentment, també parlem del motiu del meu viatge llampec a Barcelona.

Ja fa vuit anys, després de veure-ho en algun mitjà de comunicació, vaig enviar un correu a l’Arxiu per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, ARMHC. No em quedava clar si el meu avi, mort en combat, es podia considerar ‘desaparegut’. Es veu que fins i tot en una guerra hi ha unes normes de joc. La convenció de Ginebra estableix el deure d’identificar i tractar amb respecte les restes mortals dels desapareguts en combat, com també d’informar-ne les famílies respectives. Vaig omplir uns formularis amb les dades que teníem a casa i vaig rebre un justificant de recepció que m’informava que la petició de recerca es faria arribar davant el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Direcció General de la Memòria Democràtica, llarg el nom!, i també en alguns altres organismes d’àmbit nacional i/o d’àmbit internacional. Van donar d’alta l’avi en el cens que elaboraven, li van assignar un número, el 2339, i va entrar dins el termini en la informació presentada a l’Audiència Nacional davant el –aleshores– jutge Baltasar Garzón, que s’havia declarat competent per tirar-ho endavant; 143.353 noms, tenia aquella llista. El cas és que el van obligar a inhibir-se’n en favor dels jutges territorials i a la pràctica va ser com posar el fre de mà al procés d’obertura de fosses comunes; diuen que l’estat espanyol té un vergonyós rècord mundial en aquest terreny.

No em quedava clar si el meu avi, mort en combat, es podia considerar 'desaparegut'

Pel meu compte, vaig enviar i rebre respostes dels ajuntaments de la zona del Segre (Bellvís, Vilanova de la Barca, Camarasa), fins i tot historiadors locals van compartir amb mi la informació que havien anat recollint sobre els moviments militars durant els darrers dies de l’avi al front. A la fossa comuna de Camarasa no hi ha cap relació amb els noms de les persones que hi són enterrades. Es veu que la majoria són de la lleva del biberó, els supervivents hi fan una trobada anual; però l’avi va morir a trenta-tres anys, quan ja era casat i emmainadat.

Al cap d’un temps vaig rebre un sobre voluminós, suposo que de la Direcció General de la Memòria Democràtica, amb les gestions fetes i el que sabien de l’avi com a soldat republicà. Però, una vegada mort, no constava enlloc.

Ja era el 2012 quan l’ARMHC ens demanava un petit suport econòmic, havien de comparèixer com a testimonis en el judici contra el jutge Garzón. L’havien portat als tribunals per haver començat la investigació sobre els desapareguts del franquisme desatenent la llei d’amnistia del 1977. Jutjaven el jutge que volia investigar violacions dels drets humans!

Familia

També va ser per aquelles dates que vaig respondre a la crida del diari Ara demanant Cartes des del front per al recull documentat que va editar l’Eloi Vila. A casa només es conservaven les cartes que l’avi havia escrit a la seva filla, totes les altres havien estat cremades per por. Què et podia passar si conservaves una carta del teu fill o del teu marit mort? Què hi devia explicar? Ja que encara no havíem esbrinat on era enterrat l’avi, col·laborar en el llibre em va semblar que seria com fer-li un petit homenatge.

De l’ARMC i dels pobles veïns al front anava rebent informacions d’actes i trobades a les quals no podia anar, justament perquè tenia cura de la mare, que aleshores ja havia vingut a viure amb nosaltres.

A casa només es conservaven les cartes que l'avi havia escrit a la seva filla, totes les altres van ser cremades per por

Deu fer un any que vaig començar a llegir sobre la iniciativa d’uns familiars de desapareguts per impulsar un banc d’ADN i així conservar el testimoni genètic dels familiars directes, abans no sigui massa tard. Esperava que no trigaria a generalitzar-se l’ús d’aquesta prova. Sembla, però, que passa com amb l’obertura de fosses. Deixadesa? Manca de voluntat? Obstaculització?

A la premsa digital aquest mes de juny vaig tornar a llegir sobre el tema amb telèfons i e-mails de contacte. Amb quatre correus n’hi ha hagut prou per a tenir els documents necessaris, aprofitar una analítica de control de la mare per obtenir la mostra de sang i acordar aquest viatge d’avui fins a la Facultat de Medicina. No se sap encara qui acabarà fent-se càrrec del cost econòmic de la prova ni de la custòdia. Una vegada més, la societat civil passa davant dels governants.

—Hauries d’escriure sobre això del teu avi, la gent ho hauria de saber —em diu la meva amiga.

En tornant, dins la llauna de sardines del rodalia que ha arribat amb vint minuts de retard, m’adono que abans que la meva amiga m’ho suggerís, en pujar al tren de bon matí, jo ja havia començat a fer-li cas, ja havia començat a elaborar aquesta crònica sobre la recerca de l’avi desaparegut en combat. Un Passeig de Gràcia – Sant Celoni amb parada a totes les estacions permet d’escriure així, a raig, una bona estona.

No se sap encara qui acabarà fent-se càrrec del cost econòmic de la prova ni de la custòdia. Una vegada més, la societat civil passa davant dels governants

Quan agafo el cotxe, començo a rumiar què li diré a la mare, ella que sempre ha imaginat la tomba del seu pare sota unes oliveres; així els ho van explicar amb llàgrimes als ulls els seus companys de joventut i, per circumstàncies de la història, també de fusell. Com li dic a la mare, en aquesta segona infantesa que viu a vuitanta-tres anys, que el seu pare, com tots els morts de la guerra, feia nosa fins i tot als camperols?

El desaparegut 2339, en Josep Farell Bonell, quan el van cridar a files no es va amagar; una vegada al front, no va desertar; a l’inici del conflicte, no va buscar feina a la indústria d’armament de la rereguarda. L’avi es va presentar per anar a complir allò que ell considerava que era el seu deure de ciutadà: defensar la República.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any