15230565_10153901349625738_2095561365388088237_n

El règim de Teodoro Obiang ja fa anys que s’ha posat en evidència. La inquietud de la cúpula del règim per netejar la seva imatge internacional es manifesta, entre més formes, en una especial bel·ligerància contra la llibertat d’expressió i els mitjans d’informació de l’oposició. Entre aquests, el més destacat actualment, Diario Rombe, ha estat objecte d’una demanda judicial del vice-president guineà, Teodorín, contra el seu director Delfin Mocache (Guinea Equatorial, 1983) que viu a València des del 2004.

Delfin és fill del polític guineà Avelino Mocache (UCD). La seva família va decidir d’enviar-lo a l’estat espanyol a estudiar perquè van creure que les seves activitats polítiques els posaven en risc. L’any 2012 va fundar a València el Diario Rombe, avui objecte de la demanda judicial de Teodorín. Per la seva activitat periodística, Mocache és en el punt de mira del règim. Ha estat objecte de querelles, amenaces de mort, anònims, assalts al domicili i atac al seu sistema informàtic. Ha acceptat de ser entrevistat per VilaWeb, tot i que ha declinat de respondre algunes qüestions per motius de seguretat.

—Des de febrer passat, us encareu a una demanda judicial de Teodoro Nguema, més conegut per Teodorín, el vice-president de Guinea i fill del dictador. Per què us denuncia? Què demana?
—Va presentar una querella per injúries i calúmnies. Demana una fiança de 100.000 euros que, una vegada abonats, assegura, els ingressarà en un compte de la Creu Roja de Guinea Equatorial. Però allò que realment cerca són les identitats dels meus informants.

—Què argumenteu en defensa vostra?
—Que m’emparo en el meu dret de no fer pública la identitat de les meves fonts.

—En quin punt es troba el procés?
—En la fase d’instrucció. A principi de desembre vaig respondre en qualitat d’investigat a les preguntes del jutge. Ara toca esperar…

—Es percep la col·laboració Espanya-Guinea en aquesta demanda judicial?
—És massa aviat per a treure’n conclusions. Hem de confiar en la justícia espanyola. Ara com ara, només sé que la querella va ser interposada per un membre del govern d’Obiang davant les autoritats judicials espanyoles, perquè el suposat delicte d’injúries s’ha fet a Espanya.

—Com ha afectat la vostra vida la presentació d’aquesta querella?
— He hagut d’esmerçar molts diners que no tinc en advocats. Però, gràcies a les donacions de molts dels nostres lectors, he pogut resoldre econòmicament, ara com ara, la primera fase del procés.

—Què passaria si us retornessin forçosament al vostre país?
—No puc ni pensar-ho. Els advocats de Teodoro Nguema Obiang Mangue em van preguntar una vegada i una altra en presència del jutge per la identitat dels meus informants a Guinea. I aquest és l’objectiu del règim, treure’m tota la informació possible a qualsevol preu…

—Com han reaccionat els guineans de València a les vostres activitats en pro de la llibertat d’expressió i la democràcia?
—Amb distància. Tinc amics lleials, sortim plegats (guineans i estrangers), compartim opinions i les mateixes conviccions. Respecto la decisió dels altres. Però estic bé així…

12687900_10153239624585738_2342675198473147452_n

—I com han reaccionat des de l’anunci de la querella de Teodorín?
—En aquests moments és quan t’adones que en aquesta lluita estàs sol i que la dictadura regnarà a Guinea Equatorial més anys que no esperàvem. Hi ha vegades, fins i tot, que no puc anar convidat a una festa perquè això pot dur-los problemes. O amics que em veuen al carrer i passen de llarg per no ser identificats com a rombistes. Em fa riure, però és la realitat..

—Anem al principi de la vostra història. Quan i com us adoneu que el vostre país és una dictadura?
—Sóc fill d’un polític de l’oposició i les meves inquietuds van començar a tenir sentit quan vaig observar que cada dia a casa dels meus pares (Sanghay-Comandachina) rebíem visites de militants i simpatitzants per debatre sobre els esdeveniments polítics. Les reunions sempre s’han fet a casa i, aprofitant la multitud de gent, jo m’hi acostava per escoltar i després preguntava al meu pare què passava, fins que ell mateix va recomanar a un dels seus fidels companys de llavors, Antonio Deogracias, de fer-me entendre la política africana…

—Com podeu descriure avui la situació que es viu a Guinea Equatorial i com actua el règim polític que hi governa des del 1979?
—El meu país és la tercera nació africana exportadora de petroli. Per tant, un dels més rics del continent africà… Allò que els espanyols desconeixen —i em refereixo al poble, no a la classe política—, és que Guinea Equatorial és objecte d’una dictadura similar a la de Nicolás Maduro, que es denuncia cada dia. No obstant això, hi ha una lleugera diferència, el poder a Guinea Equatorial és a les mans de dos clans poderosament rics: el de Teodoro Obiang Nguema i el de la seva esposa, Constància Mangue, i fill; aquests dos líders, amb la col·laboració d’amics i familiars, ocupen tots els llocs clau del país (ports, exèrcits, bancs, empreses, poder legislatiu, poder executiu, etc…) i des del 1979, com qualsevol règim dictatorial, sempre han tractat d’emprar tots els mecanismes repressius per a mantenir-se en el poder, comprant voluntats, d’entitats occidentals o africanes.

—El règim diu que és una democràcia. Quina és la realitat?
—Cal conèixer la veritable Guinea Equatorial, i les paraules sobrarien. Aneu-hi, feu el viatge, no als hotels, no en iots de luxe, recorreu els carrers sense pavimentar, les cases de materials improvisats sense infrastructura elèctrica, d’aigua potable… Veureu què passa en un incendi, o en un part i us adonareu de la nul·la capacitat de reacció de fer front a qualsevol sinistre. Veureu la misèria, la pobresa, la ràbia, l’alcoholisme com a única fugida, la desolació. Així, simplement, no es pot parlar d’igualtat. No existeix, aquesta democràcia.

—També deuen dir que hi ha llibertat d’expressió…
—La fosca, complexa i necessitada vida del guineà comú s’oculta embolicada en un aparador ben lluent. És aquest aparador dels grans hotels i embarcacions, pagats pel rèdit del petroli, de què gaudeix la minoria que constantment saqueja els recursos de l’estat gaudeix, i és la que ven al món com a imatge.

Intentar parlar d’això, et costa, de fet, la vida. Seràs assassinat, simplement, sense cap judici, sense cap argument sinó la teva suposada traïció envers els qui constantment dessagnen al teu país.

És impossible d’afirmar —ho diem taxativament—, que existeix la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió, quan tots els mitjans informatius del país que siguin analítics i observadors són censurats. Diario Rombe és un dels que ha sofert el blocatge instaurat com a mesura depredadora de qualsevol veu opinant. No obstant això, d’afectats n’hi ha molts més. Així, simplement, no es pot parlar de llibertat d’expressió.

—Un dels ministres de Obiang va arribar a dir: ‘Què té a veure la democràcia amb els drets humans?’…
—És aquest qüestionament que acabeu d’expressar en la vostra pregunta, el que defineix els límits dels drets del guineà. Què té a veure la democràcia amb els drets humans? La resposta és, per a qualsevol persona amb una mínima formació cívica i política, tot. Però per als nostres governants, que en molts casos són mancats de formació de cap mena, la resposta és res.

El fet que s’hagi arribat a generar tal pregunta, de caràcter retòric, expressa l’alienació ètica i moral dels qui administren el país. No mereix cap anàlisi, només s’aprofundirà la decadència dels qui han segrestat la nostra nació.

15665569_10153977093030738_77543885000120972_n

—Quines són les principals vulneracions de drets humans que hi ha avui a Guinea Equatorial?
—S’hi vulneren tots els drets, els mateixos de sempre. No hi ha un abans i després, excepte per a aquells que s’han enriquit amb els recursos naturals del país sense considerar la gran majoria. La resta continua sense el dret d’un habitatge digne, l’alimentació, una feina, un salari digne; el dret d’expressar l’opinió. I sempre creixent amb el temps, molt més del que la comunitat internacional vol acceptar, sense el dret de conservar la pròpia vida.

Prenent la instància d’aquesta entrevista com a tribuna, volem preguntar a les organitzacions de drets humans internacionals i a tota la comunitat global amb ingerència política o social, si és que per ventura consideren acceptable que al moment d’emetre el teu vot en unes eleccions presidencials, un militar entri amb tu a l’urna per corroborar que has triat Teodoro Obiang i no cap altre candidat. El món és còmplice del patiment de Guinea Equatorial. Ja és hora de fer alguna cosa i posar fi a la dictadura d’una vegada per sempre.

—Per què vau decidir d’engegar Diari Rombe el 2012? Quins objectius teníeu?
—Va ser una reacció instintiva. Calia crear alguna cosa per a defensar-nos davant la manipulació informativa del règim —que inverteix milions en la seva neteja d’imatge a escala internacional—, com també de la quotidiana crueltat de la qual és víctima el ciutadà equatoguineà, que veu vulnerats absolutament tots els drets més elementals, sense possibilitat de trobar ajuda en cap entitat ni agrupació.

Calia crear una via per plantejar per fi una defensa, sense més vaivens. És així com va néixer aquest projecte editorial, que des del començament, pel seu llenguatge franc i directe, va crear una gran commoció a Guinea Equatorial. Perquè, malgrat les múltiples amenaces i advertiments rebuts, explicàvem els fets sense cap adorn i sense el filtre que requeria la institucionalitat equatoguineana.

D’aquesta manera denunciem sense gens de ressentiment fets de neteja de capital, suborn, assassinats, i també el pagament per títols de doctor honoris causa a una agrupació llatinoamericana, dins el context del lobby pro-rentada d’imatge.

—Quina ha estat la reacció del règim?
—Vam rebre atacs informàtics d’un grup de hackers islàmics pagats pel règim de Guinea Equatorial, el Fallaga, com també va ser vulnerada casa meva, amb la finalitat de desviar-ne les comunicacions a través de la inclusió oculta d’un dispositiu de xarxa. Això, sense explicar les constants demandes per acusacions d’injúries i calúmnies, acusacions que no han prosperat, perquè he assistit a tribunals en cadascuna de les oportunitats que m’han citat per defensar el nostre argument amb l’aportació de proves objectives i concretes. Malgrat que ens vulguin atemorir, al final sempre prevaldrà l’actuació correcta.

—Quines conseqüències n’heu rebut, en el terreny personal, familiar i públic?
— No desitjo a ningú de rebre les conseqüències de l’activitat informativa que faig. Ho perds gairebé tot: amics, família i sobretot redueixes al 90% la teva vida quotidiana (convivències de tota mena, com ara celebracions, circular a altes hores de la nit tot sol, etc.).

—De quina manera us assetja el règim?
—Interposen constantment querelles, denúncies als tribunals de justícia.

—Quina mena d’amenaces rebeu, d’on, què diuen, amb quina freqüència?
—Normalment les amenaces procedeixen de militants del partit que hi ha al poder i dels seus familiars, és a dir, aquells que creuen que les nostres publicacions fan perillar la seva fortuna.

—Us han amenaçat de mort?
—Sí. És incomptable la quantitat d’amenaces que he rebut, i de totes menes. No han estat missatges i prou, sinó, com he dit, atacant la xarxa de la meva llar, enviant-me missatges per atemorir-me a través del meu navegador… Tot això és una síntesi, perquè han estat molts més els successos ocorreguts.

—Us sentiu segur i protegit a l’estat espanyol?
—Malgrat tot això a què m’he hagut d’enfrontar, de moment, sí.

—Fins on arriba l’amistat entre la dictadura guineana i Espanya?
—El 2011, l’ex-ministre de Defensa socialista José Bono, des de Malabo, va dir: És moltíssim més el que ens uneix que el que ens separa.’ Algun dia el poble de Guinea Equatorial desclassificarà la informació i els documents que revelaran el veritable motiu d’aquesta amistat.

734983_10153324163905738_148733778095131633_n

—Quina importància té Espanya per a Obiang?
—Les dues parts es necessiten mútuament. Un (Obiang) necessita les connexions polítiques d’Espanya per rentar la imatge de la seva dictadura. I en l’altra secció, aquests que tu ja coneixes, volen millorar la seva jubilació en detriment del poble guineà. Espanya s’ha guanyat sola la reputació que actualment té a Guinea.

—Quina és la reputació d’Espanya a Guinea?
—Els principals col·laboradors de Teodoro Obiang Nguema. Els lobbys espanyols han guanyat importants contractes a Guinea, i aquesta és la principal raó per la qual a Espanya es parla poc de la dictadura de Obiang.

—Fins a quin punt, personalment, heu percebut la col·laboració entre Espanya i la dictadura de Obiang?
—La col·laboració és tan gran que amb la informació obtinguda per diverses fonts es podria escriure un llibre titulat ‘El que uneix Espanya i el PDGE’, però reservo les exclusives per a un altre moment.

—Espanya és comprensiva amb els guineans que sol·liciten asil polític?
—No és comprensiva. Sostenen que Guinea Equatorial és un país estable i amb un govern democràtic instaurat. Per tant, no hi ha motiu per a concedir asil als seus ciutadans. Tinc contacte amb alguns dels sol·licitants, que, després de dos anys esperant la concessió de l’asil, van decidir de renunciar a aquest dret, en adonar-se que tot el temps que havia passat significava no rebre cap ajuda.

Els Obiang contra la llibertat d’expressió

Xavier Montanyà

A Guinea no hi ha llibertat d’expressió, però hi ha mitjans de comunicació. Hi ha dues televisions i dues ràdios. La televisió i la ràdio oficials, del govern. I la televisió i la ràdio Asonga, privades, de Teodorín. Hi ha alguns mitjans escrits, com La Gaceta de Guinea Ecuatorial, que no qüestionen mai el règim. I un grapat de mitjans de tota mena que són, directament, òrgans de propaganda de la dictadura.

Diario Rombe, com Radio Macuto, o la ràdio La Voz de los Sin Voz, són mitjans independents entre ells, que sorgeixen a partir de les primaveres àrabs i es publiquen i emeten des de l’exili. El règim malda per blocar–los l’accés per totes les vies possibles, legals, amenaces, atacs informàtics… De tots tres, Diario Rombe té una gran repercussió, tant a l’exterior com a l’interior, i és el que més neguiteja el règim.

La dictadura té un doble discurs: el que diu a l’interior i el que ven a l’exterior. Diario Rombe trenca constantment aquesta estratègia. D’una banda, informant a l’interior de què es diu de Guinea a l’exterior, com ara el judici de Teodorín o les peripècies legals dels seus iots i propietats a l’estranger. I d’una altra, divulgant a l’exterior notícies que el règim voldria que només fossin de consum intern, com ara que Teodorin s’ha comprat el cotxe de Batman o el que diuen alts càrrecs del régim, com el Director de la Seguretat Nacional.

El diari també denuncia la corrupció, la tortura policíaca i els delictes del poder guineà, amb informacions internes i externes. Tanmateix, no sempre es pot demanar una qualitat periodística com a Le Monde, perquè en un país on impera l’opacitat informativa, no hi ha dades oficials ni estatístiques i la informació és constantment reprimida, contrastar segons quines notícies és, senzillament, impossible.

11902407_10152975020190738_5988526638811997045_n

L’impacte de Diario Rombe i la querella contra el seu director

Per calibrar la repercussió de Diario Rombe i l’impacte de la querella interposada contra el seu director pel fill del dictador, VilaWeb s’ha posat en contacte amb diverses personalitats.

‘En el desert, el més enyorat és l’aigua. En una cleptocràcia repressiva, la informació –independent i verídica– és allò més essencial. Poques coses alteren més eficaçment una dictadura que la informació. Diario Rombe, per als qui lluitem per la llibertat, per la democràcia i els drets humans, és la llum al final del túnel, que ens diu que hi ha vida, més enllà de la dictadura’, diu Tutu Alicante, director de l’ONG EGJustice, situada a Washington.

‘Expresso la meva solidaritat amb Delfin Mocache i el Diario Rombe, i celebro que algú revifi aquest moviment contra una de les pitjors dictadures i, en tot cas, una de les més corruptes, que queden al món’, declara Carles Llorens, ex-director general de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya. Llorens va entrar en contacte amb la realitat guineana a través del partit Unión Democrática Nacional de Guinea Ecuatorial (UDENA), quan era secretari de Relacions Internacionals de Convergència. Van participar en el boicot a la visita de Teodoro Obiang al congrés espanyol l’any 2006, i van fer costat al partit Acción Popular d’Avelino Mocache, pare del director de Diario Rombe, a qui, en alguna ocasió, han ajudat a sortir de la presó fent pressió internacional.

‘El Diario Rombe, com Radio Macuto o La Voz de los Sin Voz, té la importància d’haver sorgit en la segona onada de premsa digital contrària al règim, poc després de l’inici de les primaveres àrabs del 2011 i agafant legitimitat i embranzida pel fet de ser dirigida per espanyols fills de guineoequatorians, o per guineoequatorians residents fora del seu país. […]Espero que el règim de Guinea no se’n surti en l’intent d’aprofitar Espanya per portar mitjans periodístics que informen sobre el que passa al seu país als tribunals i que tot quedi en un intent d’intimidar la preuada i necessària llibertat d’expressió que tots hem de defensar’, declara Yolanda Aixelà, investigadora de la Institució Milà i Fontanals (CSIC). Ella va ser una de les impulsores de la resolució de suport a l’inici d’un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial, ‘que superi la dictadura de Teodoro Obiang i posi fi a la repressió i la vulneració dels drets fonamentals’, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya, l’any 2013.

Des de Nova York, un històric de l’independentisme guineà, el Dr. Adolfo Obiang Bikó, fundador del Movimiento Nacional de Liberación de Guinea Ecuatorial (MONALIGE) i membre de la primera delegació de guineans a l’ONU, reconeix en Mocache i la seva generació l’actitud dels primers lluitadors per la independència, i, entre més consideracions, afirma: ‘A través de Diario Rombe, Delfin Mocache presenta sense equívocs, la situació al seu país natal, tristament destruït pels rapinyaires homes de Mongomo (Rio Muni), narcotraficants i blanquejadors de diner negre sota cobertura governamental d’una oligarquia familiar, tribal, regional i dictatorial, dirigida per un maniàtic sàtrapa i agraciat cleptòman dels guanys petroliers del país’.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]