El món de la moda està lliurant una batalla entre tradició i modernitat. La tecnologia tèxtil està innovant cada cop més i més ràpid, tant pel que fa als materials com als sistemes de producció. La impressió en 3D ha estat una de les novetats més sorprenents pel que fa al procés de manufactura, i diversos dissenyadors ja l’han utilitzat per confeccionar les seves col·leccions d’Alta Costura.

Cada mes s’organitzen mercats en els quals s’intercanvia roba d’estil vintage, una tendència a l’alça en les principals capitals europees com Barcelona, Londres o Berlín. D’altra banda, aquesta inclinació per tot el que és antic conviu amb l’aparició de teles tan sorprenents com els teixits tèrmics, que detecten la temperatura corporal per poder modificar la densitat de la peça i així evitar suors o esgarrifances no desitjats. Fins i tot s’han creat robes que “llegeixen” les emocions de l’individu i que canvien de color segons el seu estat anímic gràcies als LEDS que porten incorporades. Casos inimaginables fa tan sols uns anys.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Malgrat que la ciutadania té el cor dividit entre el vintage i la modernitat, l’Alta Costura ha aconseguit fusionar la tradició amb la tecnologia, una tasca gens fàcil. Un gran exemple és el de la dissenyadora holandesa Iris Van Herpen, que ja ha presentat tres col·leccions produïdes a partir de la impressió 3D, una tècnica que, fins fa poc, no es relacionava amb el món de la moda. No obstant això, darrere els extravagants exemplars hi ha una important inversió monetària i moltes hores “perdudes” a causa de la lentitud d’aquest innovador sistema de producció, en què es pot arribar a trigar una nit sencera a produir una peça.

És per això que Pilar Pasamontes, Directora Científica de Moda de l’IED Barcelona, no veu compatible la quantitat i rapidesa que exigeix el Fast Fashion amb les característiques de la impressió en 3D. “Ara per ara, el 3D en la moda és una anècdota. Serà pel futur”, afirma. Tot i això, es mostra engrescada amb l’ús d’aquesta tècnica per a la creació de complements: “El 3D és fantàstic per tot allò que sigui més objecte que no pas peça de roba”, explica.

Pasamontes, també vicepresidenta de ModaFAB Barcelona, matisa que tots els teixits han passat per un procés d’incertesa en la indústria de la moda abans de ser utilitzats. Un dels exemples més clars és el cas del Nylon. “Moltes coses han funcionat després del fracàs i el 3D acabarà fent-ho, però no per a la gran producció”, admet.

El paper del 3D

“Qualsevol persona que estigui dissenyant un producte i necessiti comprovar i validar les dimensions per poder aprovar el prototip, pot estar interessat en la nostra impressora”, diu Bílal El Oumari, cap de comunicació de la Fundació CIM – Barcelona Tech. El projecte BCN3D Technologies va fabricar l’anomenada Sigma, una impressora 3D ja comercialitzada i pensada també per a l’ús domèstic.

L’aplicació més comuna per a la impressió en 3D és la del prototip, ja que la rapidesa i l’estalvi econòmic de la seva producció facilita el disseny i la creació d’un producte únic. A més, aquest mètode no té cap limitació geomètrica: permet fer realitat tot allò que es pot imaginar. Per aquest motiu, el procés de fabricació de la màquina és molt acurat i està estrictament supervisat.

El prototipatge empresarial i la indústria de la moda no són les úniques sortides que pot tenir la impressió en 3D. Existeixen opcions tant decoratives com funcionals. De fet, en l’àmbit mèdic s’han arribat a imprimir prototips d’òrgans per a la investigació o pròtesis per a l’ús quotidià, com per exemple una mà.

No obstant això, per a la producció en sèrie el camp de la impressió 3D té poc sentit. Malgrat que amb una econòmica bovina de plàstic poden aconseguir-se fins a cent mostres, la despesa temporal que suposa la producció no és gens efectiva. Des de la indústria de la moda tampoc no veuen un futur domèstic per a aquesta tecnologia. Disposar d’impressores a les llars i poder crear productes propis és, per ara, contraproduent, ja que requereix coneixements de disseny en 3D i domini de software dels que no tothom disposa.

Un altre dels inconvenients de la impressió en 3D és l’escàs material disponible. Amb una impressora Sigma, el plàstic és l’únic ingredient que resisteix el procés de fosa i construcció: la resta de suports no superaran l’elaboració. A més, si es tracta de peces amb una funcionalitat estètica, caldrà treballar-ne els acabats a partir de calor i d’una llima per polir-les i oferir així un resultat òptim. 

Però, la multifuncionalitat que garanteix la maquinària 3D acabarà eliminant llocs de treballs humans? Segons l’enginyer del BCN Tech, Marc Felis, no es deixarà mai de fer treball manual: “Són tècniques noves que ajudaran a abaratir costos, però que no substituiran les persones”. Pasamontes hi coincideix, el món de la moda i l’estètica està donant feina a un 65% de la població mundial, “des del pastor amb les seves ovelles, fins al perruquer i el botiguer”, i creu que ho continuarà fent.

Impressora Sigma, fabricada a BCN Tech. / Anabel Piñar.  

Tot i tenir alguns inconvenients, la impressió en 3D permet donar via lliure a la imaginació i la creativitat, un dels pilars fonamentals de l’art i la moda. Abans que existís el 3D, no totes les idees es podien materialitzar. Amb aquestes impressores, s’ha aconseguit passar de la idea al producte. Per això, en el món de les passarel·les s’ha obert la porta a aquesta tècnica. El Oumari afirma que “el límit de la impressió en 3D no existeix: si una persona és creativa, pot fer qualsevol cosa”.

La creativitat és la clau

Un grup d’alumnes esperava impacient el vistiplau dels professors per a poder aixecar la caixa de fusta que cadascun d’ells tenia damunt la seva taula. Els estudiants de l’IED Barcelona havien d’enfrontar-se a un gran repte: crear una col·lecció en només dues setmanes a partir del misteriós element que s’amagués sota el cub. A mesura que s’aixecaven les estructures, apareixien materials tan curiosos com un teixit de xampinyons biodegradable.

La col·lecció es va confeccionar a l’IED Barcelona. / Ruth Pérez

La Carolina González va trobar-se amb un suport desconegut per a ella i força decebedor, si més no, d’entrada. “Què faig amb un quadrat de material imprès en 3D?”, va pensar. Tot és qüestió de creativitat, diuen, i González es va inspirar en l’estructura òssia del cos humà degut el color blanquinós del material. “Vaig començar a donar-li forma amb por. Procurava soldar el material i jugar amb la forma”, explica.

Tot i que l’estudiant admet haver sentit recel cap a aquella tècnica, el resultat final no va deixar indiferent a ningú. Durant el Youth Mobile Festival (YoMo), la Carolina González i la resta de companys de l’IED van exhibir les seves creacions en una passarel·la. L’espectacle de les peces impreses en 3D posava el focus en la il·luminació: llums de colors enlluernaven la nena que duia una de les creacions de González, cosides sobre un body amb colors fluorescents per protegir el seu cos. “A l’hora de projectar els làsers cridava molt l’atenció. Generava formes molt ondulades i no semblava que fos pla”, comenta.

Disseny de Carolina González per a la passarel·la del Youth Mobile Festival (YoMo) 2017

No obstant això, la Carolina González comparteix la visió de la professora Pasamontes i no creu que el 3D sigui viable per a la roba a gran escala. “La finalitat de la passarel·la era conscienciar la gent de la possibilitat d’utilitzar teixits biodegradables que no danyin el medi ambient”, indica. D’altra banda, en el cas de la roba en 3D, “és molt incòmoda i difícil de portar. De moment, només és perfecta per a la investigació”, a diferència del teixit de xampinyons, que resultava “agradable al tacte”.

Treballar de la mà

La realitat al carrer és molt diferent de la dels vestidors de les grans firmes d’Alta Costura. Es pot innovar en materials i tècniques, però la moda sempre tindrà un límit: el cos humà. La gent és poc atrevida i els únics canvis que pateix el patronatge amb el pas dels anys és la pujada o baixada de la cintura, o l’amplificació de mànigues i potes de camises i pantalons, com explica Pasamontes.

Els dissenys elitistes brindats per dissenyadors emblemàtics com Iris Van Herpen estan a l’abast econòmic d’una minoria que, tanmateix, encara prefereix visitar boutiques on una modista li pren les mides i li exhibeix les magnífiques sedes de les quals disposa. Les passarel·les només són un teatre per a il·lusionar la gent i fer-la gaudir. De fet, el dissenyador francès Jean Paul Gaultier ha dit en alguna ocasió que la seva feina “està influenciada pel carrer”. I és que la moda es troba a mig camí entre el carrer i la passarel·la.

Com afirma la professora de Moda dels segles XX i XXI, de Complements i d’Estilismes Pilar Pasamontes, “el futur de la moda serà una barreja entre passat i futur”. Se seguirà investigant amb noves tecnologies tèxtils però mantenint el ‘savoir faire’ del passat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]