En el seu moment, vaig agrair molt la invitació de Martí Domínguez a aquest humanista que els parla perquè coordinés un monogràfic de la revista que ha esdevingut una referència inexcusable de les publicacions de divulgació científica. Potser perquè ell mateix també és un humanista o perquè el tema que em van proposar està en el límit de les ciències i de les humanitats, o per ambdues coses alhora. Perquè certament l’èsser humà no existiria sense el llenguatge; és el llenguatge. Però, al mateix temps, encara que el llenguatge suporta el teixit social, és un fenomen d’origen inequívocament biològic, és quelcom que apareix en la línia evolutiva de l’Homo Sapiens –potser, fins i tot un poc abans– com una facultat del seu cervell.

Existeix, doncs, un tema, el de l’origen del llenguatge, en el qual científics i humanistes estem interessats per igual. Es podria pensar que aquest interès no és de la mateixa naturalesa, que els primers ho veuen com un increment quantitatiu de determinades habilitats que ja estaven presents en els animals superiors, mentre que per als segons, la diferència és abismal; existeix, diuen, un vertader salt qualitatiu entre la resta els animals i nosaltres. A jutjar per les paraules de Charles Darwin, aquest desacord resulta inapel·lable:

El llenguatge articulat és completament peculiar a l’home; però, de la mateixa manera que els animals inferiors, l’home profereix també amb crits inarticulats les seues intencions […]. El que distingeix l’home dels animals no és la facultat per a comprendre sons articulats perquè, com tots saben, els gossos entenen moltes paraules i moltes frases […]. Tampoc és un caràcter distintiu nostre la facultat d’articular, perquè els lloros i altres aus la posseïxen […]. Els animals inferiors es diferencien de l’home en la facultat infinitament superior d’aquest per a associar els més diversos sons a les més diferents idees, la qual cosa, com és obvi, depèn del gran desenvolupament de les facultats mentals.

(Darwin, 1999).

No obstant això, hui veiem les coses d’una altra manera. Dawkins, un darwinista ortodox com pocs, parlava del tema de l’origen del llenguatge en termes quasi místics, com un humanista deconstruccionista, quan introdueix el concepte de meme, un constructe cultural manifestat, si no suscitat, pel llenguatge:

Què és, després de tot, allò peculiar dels gens? La resposta és que són entitats replicadores […]. El gen, la molècula d’ADN, ocorre que és l’entitat replicadora que preval en el nostre propi planeta. Pot haver-ne d’altres […]. Pense que un nou tipus de replicador ha sorgit recentment en aquest mateix planeta […]. Durant més de tres mil milions d’anys, l’ADEN ha estat l’únic replicador del qual val la pena preocupar-se en el món. Però això no vol dir que mantinga aquests drets monopolistes per a sempre. Sempre que sorgisquen condicions en les quals un nou replicador puga fer còpies de sí mateix, aquests nous replicadors tendiran a fer-se càrrec de la situació i a començar un nou tipus d’evolució pròpia. Una vegada que comence aquesta evolució, de cap manera es veurà necessàriament subordinada a l’antiga. L’antiga evolució seleccionadora de gens, en fer els cervells, va proveir el «brou» en el qual van sorgir els primers memes […]. Per imitació, considerada en el seu sentit més ampli, és com els memes poden crear rèpliques de si mateixos. Però, així com no tots els gens que poden fer còpies les efectuen amb èxit, també alguns memes tenen més èxit que altres en el cabdal de memes. Aquest fet es anàleg al de la selecció natural.

(Dawkins, 2000)

Aquest és el context, apassionat i apassionant, en el qual vaig tenir la satisfacció de coordinar el monogràfic de Mètode sobre l’origen del llenguatge. Vaig convidar científics i humanistes i tothom va respondre positivament. Fins i tot vam poder fer sengles entrevistes de luxe a dos personatges que representen allò més notable del científic-lingüista: Noam Chomsky i Per Aage Brandt, un lògic matemàtic i un matemàtic cognitivista respectivament, que han contribuït de manera decisiva als nostres coneixements sobre l’origen del llenguatge. No em va sorprendre trobar-me després aquest número en nombroses biblioteques d’universitats arreu del món. I és que –ja em perdonaran la immodèstia– el tema que em va proposar la direcció de la revista era central, però les contribucions al monogràfic, que vaig tenir la fortuna de reunir, li feien justícia.

Llegiu l’article complet en la web de Mètode.

Ángel López García-Molins. Departament de Teoria dels Llenguatges, Universitat de València.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]