He acabat un llibre que recull alguns dels darrers escrits de Georges Perec, aquest meravellós literat que, entre altres coses, es preocupava per enumerar i classificar el món, el nostre món quotidià. I m’ha vingut al cap la pregunta de com faria ell una classificació de les pudors. No sé ni com començar. Però ho intento en forma d’esbós. Primer, les pudors naturals: les vegetals (una patata podrida és una de les ferums més fortes que conec), les líquides (les aigües estancades, apunto apressadament), les animals (és veritat que la mofeta es defensa amb una flaire amarga difícil de superar?), les humanes (la suor, l’alè, els excrements, les olors íntimes, que poden ser fastigoses o excitants segons la situació)… Després vindrien les pudors artificials: totes aquelles que es produeixen per l’acció humana, per exemple els gasos que deixen anar algunes indústries, potser en forma de fumarada, potser invisibles, però que el nostre sistema olfactiu capta com a males olors, sovint tan ofensives per als nostres sentits. O, pitjor encara, aquelles pudors que inversemblantment no puden, com la contaminació de Barcelona, que ens mata i nosaltres ho acceptem incomprensiblement impassibles.

M’aturo un moment en les olors humanes. Fa temps ho vaig escriure en el dietari que vaig publicar just fa un any, titulat A contratemps. Hi deia que ens molesta la pudor de la merda dels altres, però suportem o fins i tot ens agrada la pudor dels nostres excrements. O no ens adonem de les nostres olors –o pudors–, però sí que captem l’alè de l’altre, la seva olor corporal, l’ensumada dels seus fluids… És un sentit molt discriminatori. Els altres capten una cosa de tu de la qual no ets conscient; tu sents olors que els altres no perceben. I a voltes en sentit absolut: allò que per a tu és olor per a l’altre és pudor, cosa fecal. I, aleshores, feia una extensió que aquí incorporo com a motiu tangencial: no passa això mateix amb el sentit visual? L’artista fa una merda, però no se n’adona perquè és seva, pròpia i intransferible. I ell, tot joiós, no comprèn per què tota la resta de la humanitat es tapa el nas (o tanca els ulls) quan l’ensenya.

Reprenc l’esbós de classificació sobre allò pudós. El que més m’interessa i em pregunto realment és com ho faria Perec per a classificar aquelles pudors que no podem olorar, però que són aquí, en les nostres vides, les pudors simbòliques, en podríem dir. La pudor de la corrupció, per exemple. Intueixo que és una pudor que penjaria d’una causa més gran, la deshonestedat, la hipocresia. O el poder! En realitat, és la pudor del poder la que ens assalta permanentment.

Sense poder no hi ha pudors com la de la corrupció, com la de l’enriquiment desmesurat, com la del luxe vergonyós… O com la fetidesa de voler prohibir que un poble com el català pugui votar el seu camí de futur, amb un referèndum, amb unes votacions o amb una declaració unilateral emparada per les majories parlamentàries. La putrefacció del cas no té res a veure amb el compliment de les lleis –de la constitució o constituvexació–, no siguem babaus, sinó amb la por que tenen alguns espanyols (i alguns catalans) de perdre la seva ostentació permanent.

Perquè, al contrari del que solen pensar els de dalt, els poderosos, la pestilència no prové del món humil, dels blocs de pisos amb olor de cuinats casolans, dels carrers estrafets i amb femtes de gos. Quan passeges per alguns barris de la part alta de Barcelona, hi veus unes voreres netes, asèptiques. Però això és així perquè algun treballador els ha netejats les deixalles i les dels seus animals. Per mi, que put més aquesta netedat fictícia que la presumpta pudor visual de la perifèria. Fa més pudor metafòrica un restaurant d’alta posició (amb becaris explotats, com ara sabem gràcies a la imprudència empestada de Jordi Cruz) que una fonda amb olor de refregits i vins de batalla.

Ui, que m’embalo. No sé com ho hauria fet Perec per classificar les pudors simbòliques de la societat. Però segur que s’hauria adonat d’una característica ben estranya. Si abans apuntava que les nostres olors les disculpem, no ens ofenen el sentit olfactiu com les de la resta d’humans, passa això mateix amb les pudors de la societat. Em resulta inversemblant veure com la pudor de la corrupció dels Millet, Pujol, dels convergents i de la ‘mare superiora’ és més tolerable per a alguns catalans que la dels casos que vénen de Madrid. Potser arrufen una mica el nas, però no hi posen la mateixa atenció ni la mateixa ràbia que en altres casos. Deu ser una cosa cultural que assimila un fet natural: els socialistes protegeixen Narcís Serra, però carreguen contra Pujol; els del PP carreguen contra tots els altres i disculpen les seves tifes… Per mi, la veritat, aquestes pudors no tenen diferenciació possible, els corruptes són pútrids vinguin d’on vinguin i les seves flaires són absolutament nauseabundes.

I ja que la cosa, avui, ha anat de pudors, res millor que acabar amb un poema del gran Joan Brossa, titulat ‘Rèquiem’:

‘Tenen un wàter
d’aquells tan empipadors:
a la que vas una mica clar
hi queda la merda enganxada.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]