Els que tenim una certa edat recordem castellanismes estesos que han passat a la història o gairebé, com ho demostra el fet que són desconeguts per les noves generacions: abans recollíem les cartes del busson, menjàvem bocadillos de pernil, anàvem a puestos a fer recados o ens tancàvem al nostre quarto. Molts mots com aquests han estat substituïts, fins i tot en la parla col·loquial, pels equivalents normatius. N’hi ha molts altres, com a conseqüència de l’absència del català als mitjans de comunicació i en la vida pública durant una bona colla d’anys. Molts menjàvem iogurts de fressa (i encara es compren fresons); el peix del mercat es deia tonyina, però el de llauna s’anomenava atun (o atuny, en la versió més peculiar de casa meva). Eren mots emprats pels nostres pares, avis o besavis (segons l’edat de cadascú). Al costat d’aquests castellanismes, aquesta generació també feia servir mots genuïns en clar perill d’extinció: tatxar per parlar del meló, i no del bolígraf; regalar en referència a l’aigua o la suor, tot i que també a un obsequi (tots dos usats habitualment per la meva mare).

Els castellanismes de diferents zones del domini lingüístic no sempre coincideixen, mostra del fraccionament de la comunitat lingüística, i si no els tenim interioritzats són molt cridaners. A Mallorca, m’han ofert escaldums, un mot que des de la península sembla extret d’un receptari medieval català, però de pollo campero; a València anomenen muscle allò que per a molts principatins són els hombros (o espatlles, tot i que no hi ha acord sobre si denominen exactament la mateixa àrea del cos). Es pot considerar un fet positiu que s’hagin substituït molts castellanismes, no pas tots, per l’equivalent genuí, perquè el lèxic és la part més visible de la llengua, i això contribueix a construir una imatge més dignificada de la llengua que parlem.

A l’Amazònia, a la zona del Vaupès (repartida entre el Brasil i Colòmbia), hi ha un grup de llengües que formen una àrea lingüística o àrea de convergència (és a dir que les llengües que en formen part s’influencien les unes a les altres per proximitat geogràfica i contacte lingüístic). Hi ha intercanvis matrimonials en les diferents comunitats, de manera que tots els individus són com a mínim bilingües, atès que parlen la llengua de la mare i la llengua del pare i de l’entorn, i habitualment multilingües. Hi trobem la particularitat que en aquestes comunitats és pràcticament tabú, socialment penalitzat, fer servir mots de qualsevol de les altres llengües quan en parles una. Les gramàtiques d’aquestes llengües, però, s’han aproximat moltíssim, tot i que n’hi ha que no pertanyen ni tan sols a la mateixa família lingüística. Per tant, pel que fa al vocabulari cada llengua manté els seus mots i, així, una imatge de llengua diferenciada; en canvi, des del punt de vista gramatical s’ha produït un fort acostament.

En certa mesura ens passa el mateix que en aquest indret de l’Amazònia. Ara hi ha menys castellanismes lèxics (dels antics, si més no), però la gramàtica pateix molt més. En la generació dels meus pares, nascuts a la dècada de 1930, se’n deien molts, sí, però els pronoms febles (versió col·loquial, és clar), per exemple, funcionaven perfectament, amb tots els his i els hos. El meu fill de nou anys, en canvi, que s’estranya quan el meu pare diu camarer, se’n descuida tot sovint. D’acord, ara recollim les cartes de la bústia i mengem entrepans, però ens caiem, les coses oloren malament i ens donen fàstic; ens oblidem de donar-lis un missatge i, a ell, li piquen els mosquits; no li molestis; ens rentem el cabell, mengem raïms; un nen li treu la baldufa a un altre i si parleu baix no us escolto; senta’t, no estiguis de peu.

He sentit alguns cops com es justifica aquesta forta influència del castellà sobre el català amb la incorporació de nous parlants que tenen el castellà com a primera llengua. És un preu que cal pagar, es diu, com si fos una realitat ineluctable. En aquest sentit cal recordar que ja hi ha un 10% de la població catalana que no té el català ni el castellà com a primera llengua, tot i que ara com ara totes aquestes altres llengües dels catalans no deixen gaire petjada en el català que parlem. És cert que no és fàcil de complir els dos objectius amb la situació sociolingüística del català: incorporar nous parlants i que la llengua no se’n ressenti. Però tampoc no ens hem d’enganyar, l’ús social mostra més aviat una tendència descendent en les darreres dècades. Voleu dir que és un bon negoci? Sigui com sigui, hem d’acceptar qualsevol preu o ens hem de plantejar el preu màxim que ens podem permetre de pagar? És a dir, fins a quin punt el català continuarà essent una llengua percebuda com a tal, una llengua clarament diferenciada. Si es produeix un calc massiu de les estructures del castellà i la llengua queda fortament interferida pot patir una pèrdua d’atracció (i no estem per perdre’n mes) i accentuar-se el rebuig que molts joves mostren ja envers el català. No ens hauríem de plantejar si hi podem fer alguna cosa? Una llengua no serveix només per a comunicar-nos. És molt més que això. És un lligam amb el territori, amb la història, amb la cultura, amb la identitat. Una expressió de la riquesa del pensament humà. Si la reduïm gaire, si acaba semblant una varietat del castellà, valdrà la pena de parlar-la?

Aquest escrit, més enllà de les qüestions que planteja, vol ser també un homenatge a unes generacions, les dels nostres pares, avis o rebesavis, que haurien pogut abandonar la llengua, ateses les circumstàncies, però no ho van fer. I no únicament ens van salvar els mots (tot i els castellanismes circumstancials), sinó també la gramàtica, la llengua sencera. Hauríem de continuar aquesta cadena i no deixar perdre el que hem rebut. També vol ser un homenatge a la llengua de la meva mare en particular, ara que la sordesa no la deixa sentir-la i l’Alzheimer s’entesta a fer-la-hi oblidar.

Mònica Barrieras, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]