David Manderson: ‘Vull crear lligams entre Escòcia i Catalunya’

L’escriptor i assagista escocès David Manderson (1955, Glasgow) és un dels resident de Faber, l’espai que l’escriptor i articulista Francesc Serés dirigeix a Olot. La residència és a l’Hotel Riu Fluvià d’Olot, on hi ha vuit habitacions reservades per a creadors d’arreu del món. Tenen l’habitació, l’esmorzar, i el sopar pagats per tal que puguin crear amb tranquil.litat durant tres setmanes. Manderson  va dirigir el Festival de Curtmetratges Real to Reel de Glasgow  i va fundar la revista d’escriptura creativa Nerve. Ara és professor a la University of West of Scotland.. La seva novel·la de debut  va ser Lost bodies (Kennedy and Boyd, 2011) i el seu segon títol és l’assaig The Glass Half Full: Moving Beyond Scottish Miserablism (Luath, 2014), escrit amb la directora Eleanor Yule, que va tenir un paper destacat en la prèvia del referèndum d’independència escocès. Ara ha vingut a Olot a polir la seva segona novel.la de ficció. Ahir dilluns rebia a VilaWeb a quarts de nou del matí durant el seu recés d’esmorzar. Al seu davant, tot un dia de treball. Al seu darrere, el marc incomparable de la Fageda d’en Jordà.

—Xoca veure el seu currículum. Vau treure-us el màster universitari amb més de quaranta anys. I el doctorat, amb cinquanta-u. Què feieu abans?
—Durant els anys vuitanta jo treballava per una banda de folk: conduïa i carregava la furgoneta i vam voltar per tot Europa. Però també vaig treballar en un vídeo club, i en tota mena de feinetes mal pagades. És després que vaig fer-me professor per a gent amb problemes, vaig descobrir el meu vessant solidari i finalment m’interesso per la teoria i l’escriptura. El títol va arribar tard, i de fet el meu primer llibre va sortir quan tenia 57 anys i el segon, quan en tenia seixanta. Sempre hi ha hagut professors que no coneixen altra vida que la intel·lectual. No és el meu cas. Jo em puc inspirar en moltes coses.

—Aquí ara treballeu en una novel·la de ficció.
—Escric de quan era jove, i treballava per la banda. La novel·la es basa en aquesta experiència dels anys vuitanta, i trobo moltes semblances amb l’Europa d’avui. Veig que Europa torna enrere, amb noves fronteres i diferents monedes. Ara he arribat a la fi del primer esborrany i ara sé que tinc un llibre. Tinc 100.000 paraules escrites i el títol provisional és Undertow, corrent d’aigua profunda. No crec que sigui el títol definitiu.Escric un thriller, jo ara, perquè m’encanten els enigmes, el misteri, la foscor, el destí que et cau a sobre i et marca. La meva primera novel·la era molt fosca, i aquesta també, però menys. Potser la tercera serà pura llum solar. Ha! Estic molt influenciat pel cinema, sí. Les pel·lícules de Hitchcock són una gran influència per a mi, per exemple.

—La seva estada és de tres setmanes. Seran suficients?
—Per a superar el punt crític, sí. M’ha anat molt bé parlar amb altres residents, com la Valèria Gaillard, que està traduint Proust al català. M’ha anat molt bé coincidir amb ella aquí, perquè el meu llibre serà sobre la memòria, i ella em pot explicar Proust. Aquí els altres residents m’han donat idees, inspiració i em sento segur. Veuré fins on arribo però la Faber ha estat un moment crucial per a mi.

—Quin és el seu horari, a la residència?
—Escric entre cinc i sis hores cada dia. I després passejo per la Fageda, o vaig a nedar amb en Francesc. Aquesta és una residència poc habitual. N’he fet unes quantes, i com aquesta, cap. Es nota que s’ha pensat molt bé com fer-la. Barrejar els artistes amb la resta de clients de l’hotel, per exemple, és una gran idea. En altres casos on he estat són llocs amb artistes i prou, un espai a part. Molt auster. Aquí la idea és que la gent es barreja, i també veus a periodistes i gent del país. Això és molt important. Per mi ha estat una experiència positiva i molt diferent. T’alimenta la imaginació i t’ajuda a treballar.

—Coneix Francesc Serés, director de la residència Faber?
—El vaig conèixer a Abu Dhabi (Emirats Àrabs), on em van invitar. I allà el vaig conèixer: s’hi estava com a casa, parlant amb tothom, una mica com una estrella. Vam coincidir en una conferència ell, un escriptor del Kurdistan i jo, parlant d’identitat nacional. Es nota que aquesta residència respon al pla de Francesc Serés: ho fa a la seva manera, i té molta experiència com a escriptor. Insisteixo: crec que és una residència poc habitual. Dubto que n’hi hagi una altra com aquesta. I la resta de residents pensen el mateix. En aquests moments som un israelià, un gal·lès, un anglès, i dos catalans. I estem encantats.

—A banda de ficció, també feu no ficció. Per exemple, heu escrit un assaig sobre el Miserabilism. Què és?
—El pessimisme en l’art escocès. La imatge que es projecta de nosaltres acostuma a ser molt fosca. N’hi ha molt, de pessimisme, sobretot en cinema i televisió. La raó, creiem, és que la majoria dels treballs es decideixen si es fan o no des de Londres. És a dir, la imatge d’Escòcia es decideix des de fora. Passa en altres llocs del món. Vam adonar-nos que hi ha una història, aquí: la imatge d’Escòcia que es projecta no és certa, i es fa per tenir-nos collats: se’ns dibuixa garrepes, integrants de bandes urbanes, homes de crim, drogues, plens de masclisme, lluites, pobresa, i gent sense educació. En l’art se’ns dibuixa com uns bàrbars. D’això parlàvem, a l’assaig.

—I quina seria la solució?
—Hem de tenir el control sobre qui pren la decisió sobre les obres a televisió i les pel·lícules.  Necessitem més poder a Escòcia per a poder escollir les històries que ens expliquen a nosaltres. Necessitem històries sobre dones, classe mitjana, gais, negres. No en tenim prou, d’aquestes. Les històries han de ser més plurals, perquè constantment rebem la mateixa història, una vegada i una altra. El personatge principal de Trainspotting, per exemple, se’n surt, però robant diners als altres. Ja ho veus, mai escapen d’ells mateixos. Hi ha gent que creuen que la nostra teoria no és certa. Són els partidaris del realisme social que van creure que els atacàvem. Consideren que el realisme social és el gènere principal, i nosaltres els responem que el realisme social no és l’únic camí. Ens encanta, però hi ha d’altres opcions.

—A Escòcia veurem un altre referèndum?
—Mira, una de les raons per les quals la meva visita aquí està resultant tan important és que veig que Catalunya i Escòcia podrien ser com això [s’entrellaça les mans fortament]. No sé si ara hem de fer el segon referèndum perquè no el volem tornar a perdre. A Escòcia hem d’esperar fins que sapiguem que guanyarem el referèndum. Això pot ser en cinc, deu anys. I mentrestant bastirem una economia. Catalunya ho pot tenir més a prop. No ho sé. Jo crec que si convoquéssim el referèndum ara  el guanyaríem. Però volem guanyar per molt.

—I qui convocarà el segon referèndum?
—Londres, no. El convocarà Edimburg. Londres no voldrà. Ara, aquí el tema serà la legalitat de tot plegat. Com aquí. Potser convoquem un segon referèndum i Londres no el reconeixerà. Però Edimburg té el poder de fer-ho. El té, però hi ha un problema: la Cort Suprema a Londres a vegades tomba lleis d’Edimburg, només per demostrar que pot. Va passar just després que el Tories arribessin al poder. Si Escòcia ha d’abandonar el Regne Unit, diuen alguns a Londres, hauria de votar tot el Regne Unit. Però ningú a Escòcia ho acceptaria. Si volem, marxem. I si no, no. Ara, quan ho farem, no ho sé. Tots els meus amics són independentistes frustrats perquè no vam guanyar la batalla, però també sabem que guanyarem la guerra. Sóc optimista.

—Com es veu el cas català des d’Escòcia?
—Veiem el cas català molt semblant al nostre. Però no en sabem prou. Necessitem més lligams, i més forts, amb Catalunya. Catalunya i Escòcia han de parlar més entre elles. Hi ha moltes semblances, i moltes vies per ajudar-nos. I et dic una cosa: a través d’aquesta residència faré el que podré. Vull crear lligams entre Escòcia i Catalunya. Sóc membre del PEN escocès i vull reunir-me amb el PEN català. Vull establir una relació entre escriptors perquè com saps això pot vessar en altres àmbits.

—Per a nosaltres Cameron és un exemple a seguir. Tant de bo Rajoy fes el mateix.
—La premsa internacional, Catalunya inclosa, va quedar impressionada que algú com Cameron convoqués el referèndum. També per això va fer-ho. També se sentia molt segur sobre el Brexit, i mira.Sóc dels que crec que si Escòcia i Catalunya són independents podríem aconseguir un món millor. Podríem començar un món nou. Pots ventilar-te la Gran Bretanya, Espanya, els vells imperis, i fer una cosa nova. Una cosa millor.