CUP: la revolució contra la revolució?

Les setmanes passen molt lentament, però les coses comencen a posar-se a lloc. La nit del 27-S ens va deixar un panorama realment enverinat, amb una clara victòria independentista, però amb la necessitat inesperada de sumar forces entre Junts pel Sí i la CUP. Només cinc mil vots més a Girona ho haurien canviat tot. Junts pel Sí hauria aconseguit el diputat 63 i hauria pogut formar govern amb l’abstenció, fàcil, de la CUP. Tanmateix, amb 62 escons calia que els anticapitalistes hi intervinguessen favorablement, una perspectiva que tots pensàvem que seria complicada però que poca gent preveia que arribaria a ser tan difícil.

Després del 27-S la CUP va creure que pronunciant-se amb fermesa contra la presidència de Mas aconseguiria trencar Junts pel Sí i forçar la investidura d’un altre president. Era molt evident que això no passaria, entre més coses perquè CDC té una reserva de diputats que bloca qualsevol alternativa possible. Però, ni que fos evident, la CUP s’anà enrocant en una posició cada vegada més dura i intransigent al respecte. Només era qüestió de temps que les conseqüències d’això acabassen esclatant. Primer va ser la tensió al carrer, gent normal enfadada contra la CUP i fent-ho veure, després van començar-se a sentir veus discrepants dins la CUP mateix (cada dia hi ha més) i ara ja són comunicats públics, críptics però ben comprensibles, que fan visible la divisió, que deixen clar que hi ha un debat important i fins i tot insinuen que podria abocar-se a un trencament intern, molt difícil de resoldre i potser amb un preu molt car per a ells.

Però, al final, el debat és tan normal, malgrat tot, que certament no pot sorprendre ningú. Perquè és la vella discussió de la revolució contra la revolució, la més típica de totes les que hi ha en qualsevol procés revolucionari. Com ha passat en tants països i en tantes ocasions, el debat se centra bàsicament a saber si és més important de consolidar i fer possible la revolució democràtica de la majoria, incompleta per a ells però evident, o si, per contra, cal prioritzar una revolució que es veu, pel cap baix, llunyana i molt improbable.

Aquesta decisió, sota la forma concreta i enverinada de qui serà el president del país, és la que els militants de la CUP hauran de prendre durant les pròximes setmanes, amb l’ai al cor contingut de molta gent.

Ells mateixos han dit una vegada i una altra que Catalunya duu a terme una admirable revolució democràtica, que implica la ruptura no tan sols amb l’estat espanyol sinó amb el règim nascut de la transició. Doncs bé: ara, exhaurits els jocs parlamentaris que no menaven enlloc però que segurament ells havien d’intentar, els de la CUP hauran de decidir si és prou victòria ajudar a fer aquesta revolució i trencar per sempre amb el marc nascut del franquisme o si no paga la pena fer-ho i val més esperar el dia, si és que arriba mai aquest dia, en què es puga canviar tot. I ho hauran de decidir, com sempre passa, amb les conseqüències, evidents per a ells i per al país, que tindrà la decisió que acaben per prendre.

La llàstima és que ara tothom, i ells els primers, va ja contra el rellotge i això afegeix un plus de perill, dificultat i incertesa, que ens hauríem pogut estalviar si ells hagueren llegit bé  la situació des del primer dia. [Us recomane en aquest sentit la resposta que Germà Bel dóna a Andreu Barnils en aquesta entrevista que publiquem avui].