Croquis sociolingüístics a la Llera del Ter

Ens endinsarem en els contraforts de l’imaginari de la catalanitat, concretament en uns pobles dels voltants de Girona que ni són turístics ni són associats especialment a cap festa amb projecció nacional ni a cap personalitat mediàtica. Ens mourem amb el zoom a gran escala i també trepitjarem carrer. Per començar la ruta, ens posem a l’autopista que va de Barcelona a la frontera i sortim a Girona Nord. Aquí podeu decidir de vorejar el riu Ter per dalt o per baix, és a dir, encarant-vos cap a Torroella de Montgrí o cap a la Bisbal. Si aneu per dalt, continuareu per Medinyà, Cervià i Sant Jordi Desvalls, últim poble del Gironès abans d’entrar al Baix Empordà per Colomers. Si aneu per baix, travessareu el Ter i continuareu per Celrà, Bordils, Sant Joan de Mollet i Flaçà, últim poble del Gironès abans d’entrar al Baix Empordà per la Pera. Tots aquests pobles els identifica el riu que els separa i alhora els uneix: d’uns quants anys cap aquí, s’ha creat una nova identitat (sub)comarcal, la Llera del Ter, nom d’una revista supramunicipal i  marc d’activitats dels joves de la (sub)comarca.

Ara afinem una mica més el zoom i enfoquem Sant Jordi Desvalls i Flaçà, l’últim Gironès. Tots dos pobles comparteixen riu, paisatge i dinàmiques locals, cadascun amb les seves especificitats. Tenen molts paral·lelismes, començant per la situació (i no sols administrativa): tots dos queden gairebé a la mateixa distància de ciutats com ara Girona, Figueres, la Bisbal, sempre entre 15 minuts i 30. Són l’últim Gironès, a tocar del Baix Empordà.

Sant Jordi Desvalls té 720 habitants i Flaçà, 1060 (dades IDESCAT del 2015). Són pobles que s’han salvat de dos perills que els haurien transformat de dalt a baix. No han passat a ser dormitoris de Girona, tot i la proximitat amb la capital (el cop l’han parat Medinyà i Celrà, que aquests darrers anys abans de la crisi van doblar la població). I tampoc no s’han convertit en pobles de postal per al turisme de cap de setmana ni per qui cerca la calma de l’interior. D’atractius paisatgístics no en falten: carreteres arran de Ter que recorden el Perigord frondós, arbredes de traç cartesià cuidades com jardins, vistes suaus i delicades de la plana que arriba a les portes de Girona, flanquejada per les muntanyes dels Àngels, el Far i Rocacorba, amb horitzons llunyans esculpits pel Montseny o pel Canigó. Més d’un enquadrament paisatgístic no té res a envejar al millor Empordà.

Són pobles plàcids pel dia a dia, pensats per a la gent que hi viu, més que no pas per a la gent que hi va. Tenen els serveis bàsics: escola bressol, escola, CAP, botigues, banc, farmàcia, estació de bus i estació de tren. Els barris antics de Sant Jordi Desvalls i de Flaçà no ensenyen carrers llepats, tenen alguna casa mig abandonada i tot, no exhibeixen una nova autenticitat de postal. També hi ha bar, restaurant, centre social. Tenen diferents associacions, esportives i de lleure: a Flaçà, club de natació, futbol, grup de teatre, colla de gegants; a Sant Jordi Desvalls, Els Quatre Gats, l’associació esportiva ALLE (hoquei, patinatge), club ciclista i també colla de gegants. No tenen  biblioteca, ni centre de dia, ni institut. Tant als de l’una banda de Ter com de l’altra, després de primària els toca l’institut de Celrà. Tots dos tenen locals de la Zona Jove de la Llera del Ter, que comparteixen amb més pobles veïns. Són pobles amb dinàmiques locals autònomes que de vegades condueixen cap a l’autarquia. Durant aquests darrers anys han canviat moltes inèrcies, han guanyat dinamisme: a Sant Jordi Desvalls, per exemple, des de fa poc temps a l’estiu gairebé cada dia es pot participar en una activitat lúdica o cultural.

Flaçà té piscina i dir això és bastant més que un forat d’aigua per a remullar-se. Gràcies a la tenacitat i la imaginació de la seva junta, el Club Poliesportiu és més que una piscina, no para de programar activitats estiu i hivern. Flaçà s’ha convertit en una petita capital de comarca esportiva, reforçada amb el nou camp de futbol de gespa. Des de fa poc, el Club de Futbol Flaçà atreu futbolistes dels voltants, sobretot de Sant Jordi Desvalls, sense club propi des de fa un parell d’anys. El Ter ja no actua de frontera. Durant anys hi havia hagut gent d’un poble que no havia estat mai al poble de l’altra banda de riu. La distància, però, sempre ha estat la mateixa: 4 km. L’esport i els moviments dels joves (tots van a l’institut de Celrà) han eliminat barreres ancestrals, aixecades més per inèrcies històriques que no pas per prejudicis localistes.

Amb dinàmiques locals autònomes i més de compartides, són dos pobles que donen opcions als nouvinguts. Com tants pobles i ciutats de Catalunya, són pobles que demogràficament s’han renovat. A Flaçà, per exemple, hi ha hagut anys que del centenar d’alumnes de l’escola, una quarantena era de pares estrangers: Gàmbia, Romania, el Marroc, països de l’Amèrica Central… A Sant Jordi Desvalls, hi ha nouvinguts d’arreu: de ciutats com ara Barcelona, Mataró, Girona i Madrid; i de països com ara el Marroc, el Japó, França, Bèlgica, Alemanya, Rússia… Seguint també els moviments generals, fa unes quantes dècades, a tots dots dos pobles es van instal·lar famílies castellanoparlants. En general, els avis s’han mantingut monolingües, els pares van adoptar ja de petits el català, i és aquesta la llengua que han transmès als fills. Sol ser un català deliciós, una mica rural a les orelles d’un parlant de ciutat, però ben lluny de ser material d’una eixida filològica a la mossèn Alcover.

Sigui quina sigui la llengua familiar (català, castellà, romanès, àrab, francès…), tant si són lectors del Tatano com seguidors del Clan o del Súper 3, només de començar primària el català escolar es transforma, fins i tot per expressar les necessitats més bàsiques: si no poden esperar que la classe s’acabi, no dubtaran de demanar, posem que a la mestra ‘Júdit’, d’anar a fer ‘pipi’ (pronuncieu-ho igual que el nom de la Langstrum-Calzaslargas i us sortirà bé!). Al pati, mentre no ‘es cauen’ (aquest exemple no hi podia faltar!), poden jugar al ‘pilla-pilla’ i si els atrapen de manera poc clara, potser s’enfadaran i faran ‘la porra’. A les festes d’aniversari dels amics, molt probablement trencaran una ‘pinyata’ i s’emportaran cap a casa uns quants regals, ‘xuxes’ incloses. Amb una mica de sort, tot trencant l’olla, cap amic els ‘donarà’ amb el bastó. Si per mala sort rebessin un copet involuntari, ho explicarien amb vivacitat i un moment o un altre del clímax narratiu quedaria amanit per un bon ‘zasca!’. Això sí, diguem-ho tot: en aquest català escolar han desaparegut el come, el recreo, el sobresalient, els devers, la senyo…

Al pati d’aquestes escoles, el català hi és dominant, com força arreu d’aquests pobles: al carrer, als bars, a les botigues, a les associacions culturals i esportives. També als pisos dels gambians, on tots els nens parlen en català entre ells i en fula amb els adults; segons els casos, a l’etapa adolescent també pot haver-hi un retorn al fula. L’últim Gironès segueix les tendències generals de tants pobles de Catalunya. Deixem ara el zoom general i comencem a trepitjar els carrers dels pobles de la (sub)comarca.

A la Llera del Ter també hi ha joves vinguts de pobles o ciutats més grans del voltant que poden parlar en un català impecable, però a qui el moviment independentista els fa angúnia o directament els repugna. A la Llera del Ter també hi ha dones, ara ja grans, que van deixar de joves Andalusia i s’han integrat en castellà al poble; en algun cas, en un català amb carcassa fonètica andalusa, amb molta seguretat i naturalitat. Independentment de l’opció lingüística, n’hi ha que han participat en més d’una activitat de l’Assemblea Nacional. A la Llera del Ter també hi ha catalanoparlants amb hàbits fonètics locals (ancestrals) que no volen ni sentir a parlar d’independència. A la Llera del Ter també hi ha senyores de neteja romaneses que parlen en un català amb interferències suculentes que no impedeixen una bona intercomprensió. A la Llera del Ter també hi ha botigueres castellanoparlants que sempre reben el client amb un bon dia i parlen en català a tothom: si a la botiga hi ha canvi de llengua, de vegades és perquè algun client catalanoparlant fa canviar de llengua a la botiguera i, de retop, a la resta de clients que hi entren més tard, que s’adapten al medi que es troben. A la Llera del Ter també n’hi ha…

Continuem trepitjant carrer, més a fons, i ara entrem a la vida de tres persones, esbossem què diuen i què fan, mostrem què expliquen i què guarden.

Van arribar de Madrid, fugint de la gran ciutat. Els sorolls no deixaven descansar el nen com calia. Volien fer un canvi radical. Fa dos anys ell va trobar feina a Girona i van trobar casa en un poble de l’últim Gironès. El nen va dormir com un soc des del primer dia. Des de bon principi van voler ser un més, s’han fet amics d’unes quantes famílies del poble i fins i tot van participar en la Via Catalana de l’11 de Setembre passat. Simpatitzen amb l’independentisme català, sempre que mantingui un projecte de justícia social. Al cap de poc d’arribar, els pares es van apuntar a classes de català. Molt poca gent (asseguren que amb els dits d’una mà en fan prou) els parla aquesta llengua que volen aprendre i practicar. Després de dos anys, el fill entén el català, però encara no el parla, expliquen els pares amb resignació: a l’escola, els nens li parlen en (alguna mena de) castellà. Des de fa uns quants mesos, els pares han agafat una noia perquè jugui en català amb el nen un cop la setmana. Anem bé?

Durant dues dècades va viure a mig món: París, Praga, Madrid, Barcelona, Portugal, el Brasil, Mèxic, Bolívia… Com tants britànics, porta la feina a la butxaca: l’anglès. En el seu cas el mèrit no és parlar-lo, sinó saber-lo ensenyar molt bé. Ha treballat al British Council de diferents ciutats. Ha tastat amb resignació les condicions laborals indecents de la universitat pública catalana, no gaire lluny de tantes feines provisionals (músic, mecànic) que havia tingut, tot i haver aconseguit amb molt bona nota un màster en una prestigiosa universitat britànica. A les universitats privades on ha treballat darrerament, el tracten més bé (i no solament pel sou). La crisi ha aconseguit que la privada ofereixi condicions més bones que no la pública. Li pregunto quin és el lloc on li agrada més viure. No dubta ni un instant: a la Llera del Ter, a la casa de vinyaters que es va comprar amb la seva parella fa una dotzena d’anys. És subscriptor del diari The Guardian i lector assidu de premsa catalana i espanyola, com també de literatura i assaig. Sovint guanya els campionats locals dels jeroglífics en català de La Vanguardia, amb el desxiframent d’alguna paraula amb què més d’un catedràtic s’entrebancaria. Parla unes quantes llengües. El català l’entén i el llegeix, però no el parla. Fa temps que té intenció de posar-s’hi, però (quasi) tothom li parla en castellà, igual que quan va viure a Ciutat Vella. Assegura que als seus cercles de Barcelona no havia sentit quasi mai el català. Va descobrir la llengua a la Llera del Ter. Té molts amics, alguns independentistes, uns altres d’unionistes. Simpatitza sense embuts amb l’independentisme català, sempre que mantingui un projecte de justícia social. Una mestra flaçanenca li recorda sovint, de manera simpàtica i desenfadada, que ja li toca posar-se amb el català. Ho té al cap. Anem bé?

Van decidir de travessar l’Atlàntic, deixar l’Argentina i instal·lar-se a Barcelona, al barri de Gràcia. Fa quatre anys van trobar feina a Girona i van llogar un pis a l’últim Gironès. Amb la crisi van perdre tots dos la feina i durant més d’un any van aguantar el dia a dia com van poder, heroicament. Sempre bona cara, i encara amb temps per regalar temps: ell, arquitecte de formació, ha estat entrenador de futbol dels petits. Al cap de pocs mesos de deixar Barcelona i arribar a la Llera del Ter, es van posar a parlar català, la mare amb més fluïdesa. En ple debat sobre la DUI, el pare no tenia cap por de defensar amb contundència que Catalunya tan sols seria independent si prenia la via unilateral: amb les lleis espanyoles en mà, el somni independentista no serà mai ni legal ni res. Explicat per ell, semblava convincent, molt evident. Després de perdre la feina, la mare es va posar a estudiar català i ara fa uns quants mesos es va treure el nivell C. Ara ha trobat feina en una ONG que la fa voltar per mig món. El pare ha hagut de renunciar a la seva formació universitària per trobar feina d’operari a la indústria. La mare parla en català als fills, el pare cada cop més. Hi ha catalanoparlants de l’últim Gironès, alguns d’independentistes apassionats, que els parlen sempre en castellà. Anem bé?