Cròniques contemporànies

Rodulfus Glaber (Rodolf el Calb), Historiae (Cròniques de l’Any Mil), c.1031-1047:

«En acostar-se l’any 1033 de l’Encarnació, o sigui als mil anys de la passió de Crist Salvador […] va començar a escampar-se la fam per tot el món, amenaçant de mort quasi tota la humanitat. Les condicions climàtiques eren tan esfereïdores que mai no arribava el moment de sembrar ni el temps útil per a la collita, a causa sobretot de les inundacions. Semblava que els elements lluitaven en conflicte mutu, mentre que infligien certament un càstig a la supèrbia dels homes. La terra era tan molla per les pluges continuades durant tres anys successius que no es va poder obrir ni un solc que permetés la sembra. […] Aquesta carestia venjadora havia tingut l’origen a l’Orient; després d’haver devastat els territoris grecs, va arribar a Itàlia, per passar seguidament a Gàl·lia i, finalment, per tot l’Anglaterra […] Si sortia a la venda un mica de menjar, el venedor podia apujar el preu a voluntat, i veure’l acceptat […].

»L’any següent d’aquella ruïnosa carestia, van cessar pluges i tempestes en homenatge a la bondat i la misericòrdia de Déu, el cel va començar feliçment a aclarir-se, a fer bufar vents propicis, a mostrar, serè i apaivagat, la magnanimitat del Creador. En cobrir-se generosament de vegetació, la superfície de la terra va començar a produir fruits abundosos allunyant del tot la carestia. Aleshores, per primera vegada, a iniciativa de bisbes, abats i altres religiosos de qualsevol extracció, van començar a reunir-se concilis a la regió aquitana […] per restaurar la pau i instituir pactes solemnes […] Quan la notícia es va escampar entre tot el poble, hi va arribar gent de qualsevol condició –alta, mitjana, ínfima–, plena de goig i disposada sense excepció a seguir tot allò que havien manat els pastors de l’Església, amb un entusiasme no menor que si una veu procedent del cel parlés als homes de la terra. Tothom es trobava espaordit per la recent catàstrofe i dominats pel temor de no poder participar en la riquesa de les futures collites.

»Va ser redactada una llista per capítols, que contenia tant les accions prohibides com les promeses que s’havien de fer amb esperit devot al Senyor omnipotent. Les principals comprenien el manteniment d’una pau inviolable: els homes d’un estat i de l’altre [eclesiàstics i laics], fos quina fos la culpa que s’haguessin retret en el passat, havien de poder circular desarmats sense temor. Qui hagués sostret o envaït la propietat aliena seria colpit amb tot el pes de la llei i condemnat a severes penes econòmiques o físiques […] El sisè dia de cada setmana [divendres, perquè el diumenge n’era el primer] calia abstenir-se del vi i el setè, de la carn, excepte en casos de malaltia greu o per raó d’una festivitat important; si, per qualsevol circumstància, disminuís una mica aquella dieta, calia contribuir al manteniment de tres persones necessitades […] Tothom va sentir un entusiasme tan viu que va induir els bisbes a alçar el bàcul cap al cel, i els fidels, estenent els palmells a Déu, van invocar a cor: ‘Pau, pau, pau!’ per significar el pacte etern que tancaven entre ells i Déu […]

»Després, però, malauradament, el gènere humà –empès, des dels orígens, al mal com un gos al vòmit o com una truja xipollejant en el fang– va oblidar tot el que havia rebut de Déu, va anul·lar sovint els pactes que havia estipulat, i, com està escrit, ‘un cop engreixat i folgat, va començar a resistir-se’. Els caps mateixos de tots dos ordes [eclesiàstics i laics], cedint a la cupiditat, van tornar com abans, sinó pitjor, a satisfer la pròpia rapacitat amb innombrables robatoris.»

Julien Gracq, Les terres du couchant, 2014:

«L’ona s’esmorteïa en desplegar-se, s’esmicolava en remolins al voltant dels illots de les ciutats fortificades, expirava en reticles fragmentats que desconcertaven un país de tancats i masos […] Però l’ona que es transformava, que arribava a batre un cop més els passos elevats oberts a ple cel […] era d’una naturalesa distinta. A través dels sorolls que se’n filtraven, més rars i imprecisos que de costum […], s’endevinava que érem davant una cosa molt diferent d’una incursió de nòmades […] En aquella progressió metòdica es manifestava una força singularment resolta i segura de si mateixa, una freda voluntat d’extermini, en els espais de silenci que creixien per tot arreu on penetrava l’onada […] Encara hi havia […] ànimes optimistes per a alegrar-se i preveure’n el reflux; la resta ja calculava l’amplitud de l’avenç que ens portaria les pròximes notícies davant el silenci inquietant que les precedia. Així s’obria pas la colada de lava, i tot contribuïa a la seva anadura: les notícies, que desmoralitzaven, i encara més el silenci, un silenci nauseabund com una resplendor d’eclipsi, al si del qual se sentia cruixir la terra entre les mandíbules del drac.

»Tanmateix, quan els dignataris del Regne es referien en públic a la necessitat de ‘mantenir la calma’ davant l’ascens d’aquelles amenaces mortals, i no perdien l’ocasió d’elogiar la ‘sang freda exemplar’ amb què el poble seguia el ‘desplegament’ de les accions executades a les seves fronteres, era significatiu que per una vegada anessin al davant de l’opinió pública, el control de la ‘sang freda’ de la qual era, en efecte, tan gran que no s’adonava que hi hagués cap motiu per deixar de conservar-la. Entre les novetats de l’esdeveniment i la consciència que aviat ens pogués concernir a tots de la manera més preocupant, hi havia una mena de vidre. Per molt que sabéssim que, franquejats els passos de muntanya, res no s’oposaria a la baixada del torrent, que ens podria atènyer en unes poques setmanes, els espais que ens separaven d’aquell conservaven una zona d’indeterminació en la qual l’ànim congregava les seves afliccions on tot podia encara anar a la deriva, embolicar-se, mitigar-se. La fantasia que ‘allò no tindria lloc’ –que el perill es moriria per si sol en aquella fortificació matusserament blindada pel rebuig a pensar i preveure– era arrelat fins a tal punt en les mentalitats per la peresa de considerar la pitjor de les coses, que propiciava refusar fins i tot la discussió del punt de vista dels qui el llenguatge oficial encara designava amb benvolença –a l’espera, potser, de formes de censura més brutals– com els ‘excitats’. Arribats fins aquí, tot ens menava, cal acceptar-ho, a convèncer-nos que era de dia en plena nit. La calma prou evident del Regne es convertia per a nosaltres en una demostració de la insignificança del perill.»

Intercanvi per Telegram, 23 de març de 2020:

Noi de 30 anys: —Mires el ‘Telenotícies’?
Senyor de 70 anys: —Sí.
N: —La resposta del sistema sanitari català serà exemplar… I desbordant. Ja ho és.
S: —Això espero: un assaig d’estat propi.
N: —Ara mateix tinc molta fe. On tindran un problema greu és a Madrid. I no vull dir sanitari. Això pot ser gros.
S: —Perquè el PP va fer miques tot el sistema.
N: —I el PSOE també, no? Ah, vols dir la Comunitat.
S: —Sí. La xarxa científica, tècnica i industrial de Catalunya, ben coordinada, en serà la clau.
N: —Ens ho mengem amb patates. És que veient el ‘Telenotícies’ ho he vist clar.
S: —Esperem-ho.
N: —Amb prudència i sense triomfalismes, però hi hem d’anar confiats. I hi ha elements objectius: ens autogestionem (respiradors, màscares), en quatre dies tripliquem els llits d’UCI. I l’element sorpresa, i factor important: ja veurem quin efecte té a cada lloc el confinament. Aquí vam començar abans i segurament de manera més seriosa (doble crida institucional, mediàtica, etc.) i tenim un sistema fort i confiat, malgrat tot.
S: —Esperem-ho!

Per la transcripció de tot plegat,
Julià de Jòdar