Juanjo Saez, Ara, 2012.

Fins l’11 de juny, el Palau Robert acull l’exposició ‘La política retratada. La crònica social i política a través del dibuix humorístic’, organitzada per la Generalitat i comissariada pel dibuixant Jordi Duró i el politòleg Jordi Torrents. Encara que sembli estrany, i més enllà de mostres individuals fetes als ninotaires més reconeguts, aquesta és la primera exposició dedicada al col·lectiu dels dibuixants humorístics que publiquen als mitjans de comunicació i es dediquen a retratar els esdeveniments del país. L’exposició és ben representativa, perquè aplega dos-cents acudits de quaranta-vuit autors, publicats en seixanta mitjans.

Els comissaris de l’exposició expliquen:

«Els ninotaires són la primera línia crítica dels esdeveniments quotidians i excepcionals. Retraten la realitat amb una visió sovint humorística i sempre esmolada. La síntesi d’imatge i paraula en un acudit té una història que es remunta al mateix començament de la premsa. L’acudit ha recollit l’actualitat i n’ha opinat o reflexionat sovint utilitzant la disfressa del dibuix satíric, que permet de dir coses que dites altrament serien massa dures o censurables. És per això, per ser els més atrevits, que els ninotaires han estat des de sempre en l’objectiu de la censura i els atacs totalitaristes.»

Segurament per això, el període que cobreix l’exposició comença just abans de l’atemptat contra la revista satírica El Papus i arriba fins a l’actualitat, amb els tràgics esdeveniments del setmanari satíric francès Charlie Hebdo. Són quaranta anys (1977-2017) que parteixen de les primeres eleccions democràtiques a l’estat espanyol, després de la funesta etapa de la dictadura franquista.

Jordi Torrents explica que el procés de l’exposició va començar amb un exhaustiu treball d’hemeroteca. Els comissaris van buidar els quaranta anys a través d’una relació de notícies amb els fets més rellevants i les van categoritzar per temes. Foren set mil notícies que s’aplegaren al voltant de dos-cents temes. Per a cada tema van triar una vinyeta que il·lustrava un fet. Aquests dos-cents acudits es van aplegar en vuit àmbits:

1. Drets i llibertats: Entre les llums per les grans consecucions, i les ombres pels retrocessos i les vulneracions.
2. Frau i corrupció: El mal endèmic del sistema.
3. Seguretat i defensa: Marcats pel terrorisme i per la participació en conflictes que l’alimenten.
4. Nacionalisme (s). De l’autonomisme al dret a decidir: entre sentències judicials i mobilitzacions ciutadanes.
5. Política: Del ‘Parla, poble, parla’ al ‘No ens representen’.
6. Treball, salut, educació i habitatge. L’estat del benestar: a la mercè de les majories parlamentàries i del context econòmic de cada moment.
7. Economia i medi ambient: Rescats, crisis, privatitzacions, liberalització, bombolles, evasió, amnisties fiscals, euro, deute públic, desastres naturals, contaminació…
8. Esports, cultura i societat: Grans esdeveniments, èxits esportius i culturals amb noms propis, accidents tràgics, i la lluita contra el crim organitzat.

 

Cesc, Avui, 1980 – 1982.

Explica Jordi Torrents: ‘Una de les evidències que mostra l’exposició és el fet que hem guanyat en molts àmbits, però també hi ha hagut retrocessos i vulneracions. Un exemple clar és la percepció sobre la independència del poder judicial o els drets dels immigrants, el català a l’escola, la llibertat de premsa, la corrupció… Detectem retrocessos en tots els àmbits i no només això, sinó que sovint en alguns temes som en un bucle. Hi ha molts dibuixos dels anys vuitanta que són vigents avui i a l’inrevés. Per això sovint em demano: vols dir que progressem?’

Davant d’això, l’exposició també ofereix un test a l’espectador, amb seqüències de tres notícies de tres dècades diferents, d’alguns dels dos-cents temes triats, i proposa que s’endevini a quina notícia correspon el dibuix humorístic que s’hi associa. La sorpresa està servida.

Recorrent amb Jordi Torrents l’exposició, ens explica: ‘Sempre que en la societat hi ha un intent de progrés que topa amb l’església, aquesta institució vol fer-lo descarrilar (en el cas del divorci, l’avortament, l’eutanàsia). I es veu amb claredat que el frau i la corrupció són el mal endèmic del sistema, a Espanya i també a Catalunya: de Rumasa al 3%, passant pel cas Palau, el cas Nóos, Rodrigo Rato, la família Pujol… I el frau fiscal als anys vuitanta ja es xifrava en un 20%, més o menys com el d’ara.’

Més enllà de l’impacte que causa aquesta crònica d’un temps i d’un país, dels seus tics, de les involucions i bucles, Jordi Torrents també explica que l’exposició ajuda a veure que entre els dibuixants hi ha molts registres diferents, no només ninotaires, i ajuda a fer valdre els drets dels dibuixants humorístics en el món de les arts visuals. ‘Com que treballen amb l’humor i en l’àmbit del periodisme, no han estat col·locats mai en l’Olimp de les arts. Però en aquest col·lectiu hi ha grans artistes. Alhora, no tots tenen la mateixa ideologia, perquè els dibuixants són opinadors lliures i independents. I és sorprenent descobrir com en diaris conservadors s’han arribat a publicar vinyetes progressistes i crítiques amb el sistema.’

D’entre els quaranta-vuit dibuixants, només hi ha cinc dones. És, doncs, un món molt masculí. Torrents recorda que l’exposició no ha volgut ser una mostra exhaustiva dels artistes sinó representativa del fenomen. Ara, els més reconeguts hi són tots.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]